Ir al contenido principal

DE FORA VINGUEREN I DE CASA ENS TRAGUEREN


El mal sempre ve de fora: el fill es va casar amb una noia del poble del costat i des de llavors tota va anar malament. Les bruixes son de la comarca veïna. Els virus venen de la Xina, les tradicions dolentes son americanes, les males amistats van dur el meu fill a la perdició. Les nostres arrels es perden.

Ho explica l'artista Frederic Perers: la llengua catalana es va perdre pel contagi del castellà i els castellanismes la van malmetre. El somni de la puresa es va trencar i en Frederic es dedica a caçar castellanismes com el doctor Van Helsing caça vampirs amb la seva estaca pura, símbol fàl·lic i punxegut que ens deslliura del mal. 

La llengua catalana té mala peça al teler, i s'empitjora quan adopta el to censor i suspicaç que promouen artistes com el senyor Perers, entotsolats a la recerca del mal en segles antics, il·luminats per un foc pàl·lidque els desvetlla a la nit. Ho tenim malament i això ningú no ho dubta: la meva llengua materna ha estat víctima dels segles i de la miopia dels legisladors lingüístics catalans, obsedits en fer del català un idioma antipàtic, ple de tics repressius. No ens va ajudar gaire l'integrisme de Fabra, home fascinat per l'estètica nacionalista alemanya, i encara menys ens van ajudar els seus deixebles, i els insuportables quadernets d'en Ruaix que pretenien fer de la gramàtica catalana un garbuix inintel·ligible de normes i contranormes més enravessades que la física quàntica.

La vida és el contagi i la consanguinitat és la decadència. Fins i tot els cadàvers son contaminats pels insectes, que retornen la matèria morta a la vida per seguir existint. La puresa és un deliri, el deliri feixista. L'àvia de la Dolores va venir des de Jaén amb una maleta de cordes i ara l'acusen per les xarxes de genocida cultural perquè no parla en català, i l'acusen de col·laborar amb Franco. L'àvia de la Dolores, per fugir de la misèria andalusa va anar a raure a la misèria que els catalans li van imposar: primer barraca i després pis de protecció oficial a Sant Cosme. Parlar en castellà és una ofensa: com és que no ha après la llengua de Guerau de Liost, com és que no balla sardanes, com és que no admira Núria Feliu? Quin greuge tan gran ens ha infringit l'àvia de la Dolores... és que no està prou agraïda?

No cal ser massa llest per admetre que la supervivència de la llengua catalana passarà pel mestissatge amb la llengua castellana i això no tan sols és inevitable si no que l'única opció que té. Que es posi tranquil l'artista Frederic, i que es dediqui a l'art del Giotto o de Piero della Francesca. O de Fra Angelico.

Comentarios

  1. Homeeeeeeeeeeee...si hom volgués ésser un artífex del trecento italià, fóra millor que ho fos a imatge e semblança de la ploma magnífica, sagaç, neta, intel·ligent e visionària de na Pilar Rahola.
    Car ella, com els grans mestres d'aquella època, ha sabut rompre amb les convencions e crear una obra pròpia e influent. Així com Giotto revolucionà la pintura amb sa naturalitat e luminositat, na Rahola ha revolucionat l'anàlisi política amb sa agudesa e clarividència. E com Piero, qui excel·lí en l'art de plasmar detalls e expressions, ella ha sabut captar les subtileses de la societat en sos escrits. En veritat, na Rahola és com un Fra Angelico de les lletres, car ha sabut prescindir dels fons daurats de la tradició per a crear una obra original e plena de matisos.
    Una dolça e forta abraçada.

    ResponderEliminar
  2. Ese nuevo idioma,mestizaje, cómo se llamará. Puede ser catacastella o castellacatala,uf que largo y odioso.La realidad es que cada uno se apaña como puede,al menos en mi entorno metropolitano,no digo nada en familia,que además se añade el alemán de los nietos,si estoy con dos copas añado el "quillo" andaluz de mi niñez.Mira que bonito:"quillo tía pa lla,que está mamao to el día...".A mi vejez me ha dado por ver telenovelas de 60 capítulos, como mínimo colombianas,con lo cual he enriquecido el idioma.Te diría estas hecho un berraco(con cariño,en colombiano).
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LA TEORÍA DE LA SIMULACIÓN

Les voy a hablar de la teoría de la simulación pero empezaré por hablarles del misterioso B. Traven (¿quizás Bruno Traven?), del que jamás se supo gran cosa. Se sabe, eso sí, que es el guionista de "El tesoro de Sierra Madre", la película de John Huston de 1948. Se ha especulado con que B. Traven fuera uno de los muchos nombres que un tal Ret Marut, actor, escritor y anarquista alemán que se empleó a fondo en no dejar rastros de su verdadera identidad y en escribir poesía y panfletos subversivos. Se las ingenió para colocarle el guión de la película a los cineastas americanos sin llegar a revelar ni tan solo su aspecto: la única foto que se le atribuye es dudosa y parece ser que obtenida por la policía londinense en 1923, cuando le arrestaron por un altercado anarquista. En alguna de sus muchas detenciones afirmó ser nacido en los Estados Unidos de América y concretamente en la ciudad de San Francisco. Se sospecha que alegó este nacimiento porque era consciente de que todos l...

CUELGAMUERTOS

Por lo visto, a Franco se le ocurrió la idea de encargar su mausoleo en el año de 1940. Lo terminaron en 1958, esa basílica horrenda denominada el "Valle de los Caídos", arquitectura brutalista del fascismo. A los arquitectos totalitarios les gusta mucho el hormigón de grandes dimensiones. Las cosas grandes que deben compensar sus egos y ese ansia por parecer enormes que compensa su pequeñez. A la pequeñez que te devuelve el espejo le opones grandes piezas de hormigón, así actúan los dictadores. Al año siguiente se ordenó el traslado de miles de cadáveres de víctimas de la guerra para rellenar el espacio tras las capillas. El traslado de cadáveres se prolongó hasta 1983. Sí, lo han leído bien: hasta 1983. Hay 33.846 esqueletos emparedados en la basílica, la basílica que visitan los turistas, por donde circulan los monjes y los niños del coro, esos niños cantores que nos remiten al otro templo del franquismo, el monasterio de Montserrat con sus trifulcas pederastas a medio inv...

LA INVASIÓN DE LOS BÁRBAROS

Quizás alguien conoce o recuerda el poema de Kavafis en el que espera la llegada inminente de los bárbaros. Esperando a los bárbaros, se titula. Es un texto que se debe leer despacio y pensando en cada verso. En el poema, el emperador y su gobierno suspenden la actividad, convencidos de que los bárbaros tomarán el control enseguida y proclamarán sus nuevas leyes. Pero pasa el tiempo y los bárbaros no llegan. Finalmente, alguien descubre que los bárbaros no existen. Los dos últimos versos del poema dicen así: ¿Y qué va a ser de nosotros ahora sin bárbaros? Esta gente, al fin y al cabo, era una solución. El fantástico novelista J.M. Coetzee escribió una novela con el mismo título, Esperando a los bárbaros, algunos años más tarde. La novela toma el espíritu del texto de Kavafis para contar la historia de un magistrado en una zona de frontera. El imperio inventa la amenaza de los bárbaros desatando una espiral de violencia, racismo y crueldad. El protagonista presencia la brutalidad de los...