Ir al contenido principal

PERDRE LES FORMES PER LA DIGNITAT DEL PAÍS

L'estanquera sempre està malhumorada. Una dona gran, vestida amb bata de tergal, cap de perruqueria de barri, sabatilles i mirada blava rere montura d'or, etziba el seu disgust a la clientela. Alguns es queden i li donen conversa, potser amb l'esperança que al final els obsequiï amb un encenedor per premiar-los la paciència, malgrat que el regal no arriba mai.

Memtre espero el meu torn, entra una noia jove que no diu ni ase ni bèstia, es mira una nevera amb begudes fresques i marxa sense dir res. L'estanquera en té prou amb aquesta escena breu per encetar una nova indignació: s'han perdut les formes, diu, la joventut és maleducada, això se'n va en orris, ja no hi ha educació ni respecte, el país és un desastre. Li ha faltat un pèl per culpar del desastre el socialisme o Pedro Sánchez. Malgrat tot, cal reconèixer que l'estanquera no usa insults.

Em va explicar que ha estat als millors palaus de l'òpera d'Europa: a la Scala, a la Fenice, al Palau Garnier. Potser s'ha cultivat entre persones elegants i ha abandonat les paraulotes perque fan bastaix. Si fos un home indignat, parlaria igual? Tal vegada és una qüestió de gènere? Abandonaré la hipòtesi per no generar suspicàcies. 

Quan torno a casa em trobo la fotografia que poden veure al capdamunt. Aquesta enorme pancarta, que fa més de 20 metres quadrats, s'exhibeix a la plaça del poble i priva de llum i de tafanejar les veïnes a uns quants veïns, que deuen considerar la penombra com una renuncia digna, qui sap si un sacrifici amb dret a recompensa en el més enllà, quan siguem independents. La primera pancarta (aquesta és la segona) presentava el rostre de Puigdemont en blanc i negre, amb un traç i una expressió que generava temor, un Pantòcrator modern per mantenir viu el temor del líder, que et vigila amb severitat des de les altures.

Sembla ser, segons la premsa, que uns malnascuts van empastifar amb sutge el rostre de l'ex-president, i llavors van decidir penjar la que ara veuen. Amb l'expressió "puta Espanya" en 33 idiomes, com l'edat del Crist o el canal alternatiu de TV3. La paraula "puta" es repeteix 33 vegades a la plaça major. Veïnes i veïns, nenes i nens, alcaldessa i agutzil es passegen cada dia pel davant seu. Qui sap si ja han abandonat el bon dia, el bona tarda, el passi-ho bé per un breu i lacònic "puta Espanya" que es diu com qui escup a terra. El primer llibre de l'Albert Soler sobre el procés es titulava "Estàvem cansats de viure bé", i sembla que el veïnat d'Amer també prefereix aquesta lletjor de rostres tèrbols i "puta" a la plaça, l'estrany desig del lleig i del malestar. Potser algú haurà d'estudiar seriosament aquest impuls de les comarques profundes, perquè encara sobrevieun arreu els grafitis "Free Junqueras" i els altres fets amb pintura negra (a vegades groga) amb una plantilla llòbrega que fa pensar en què algú demana la llibertat d'un antic criminal com en Ted Bundy. Es tractava de convertir el líder en un ser paorós?

Què diria l'estanquera del llenguatge polit si sabés que en una ciutat molt catòlica de l'interior es repeteix la paraula "puta" 33 vegades a la plaça major i a tothom li sembla bé? I la meva darrera pregunta: què dirien aquestes veïnes si sabessin que a Pinto o a Valdemoro hi ha una pancarta idèntica que resa "puta Cataluña"? Estic convençut que les ments més benpensants dirien: els maleducats estan plens d'odi.

Comentarios

  1. En los sanfermines también había la pancarta,hubo silbidos del público en general y no afectó a la corrida.Es una forma de provocar y llamar la atención. Pero el odio sigue,claro.
    Saludos

    ResponderEliminar
  2. Estoy con la estanquera: se han perdido las formas.
    Salut

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

VIVIM TEMPS INTERESSANTS PER ALS LLOPS

Vivim temps que prometen ser interessants, i això és una notícia molt dolenta per als qui vivim. Vivim temps de neofeixisme rampant, de líders que saluden a la romana, a l'estil nazi, d'eslògans facilets. Aquest cop i per primer cop, sembla que Catalunya porta un cert avantatge: el món ens mirava, potser? Ben Netanyahu porta un llacet groc al pit, l'Artur Mas saludava com Elon Musk a la campanya electoral de 2012, quan parlava d'un concepte tan nacionalsocialista com ho és "la voluntat d'un poble". Mas saludava com Musk 13 anys abans que ho fes el sorprenent enginyer aeroespacial i amo de Tesla. "Només el poble salva el poble", deien les pintades de l'esquerra Trotskista de 2017, de la CUP i els seus satèl·lits, sense recordar que la frase era molt anterior. Una frase heroica que va recuperar Roger Stone, el líder dels Proud Boys que van assaltar el Capitoli de Washington el gener de 2021 i que acaben de ser amnistiats, amnistiats com els lid...

JAUME COLLBONI Y LAS TENTACIONES DE UN SOCIALISTA BUSINESS FRIENDLY

Jaume Collboni es un político versátil. Fue teniente de alcalde con Ada Colau, aunque un teniente de alcalde poco fiable en varias ocasiones. Más de uno pensó que habría sido un gran teniente de alcalde de Xavier Trias, el alcalde de Convergència (o de Junts, o del PDCAT o como prefieran ustedes llamarle) ya que ambos coincidían algunas políticas liberales. Collboni se desmarcó de Colau en los últimos meses antes de las elecciones para posicionarse mejor ante la contienda. Le salió razonablemente bien y consiguió hacerse con el cargo. A Collboni le gustan el turismo y los hoteles y otros negocios afines, y los cruceros aparcados en el puerto, y suele contar que el turismo es una fuente de ingresos muy interesante para la ciudad. Quizás esta fuente de ingresos para las arcas municipales le impide ver el bosque. Y el bosque es, sin duda alguna, terrible: Barcelona exporta ciudadanos hacia las comarcas de su alrededor. Ciudadanos expulsados por la presión insoportable de los alquileres. L...

PARA LEYES, LAS DE LA SELVA, Y PARA VIVIENDAS, LAS CUEVAS

Familia de clase trabajadora en España, 2025 Dicen que España necesita del ladrillo y del turista para vivir. Y a alguien, en alguna parte, más listo que el hambre, se le ha ocurrido juntar los dos asuntos. Así nace la ocurrencia del piso turístico que está asolando el país. Porque no se trata ya de los centros de las grandes ciudades: hay pueblos de montaña que se empiezan a llenar de apartamentos para turistas al tiempo que echan a los vecinos. Las leyes del mercado, dicen. En España no ganamos para sustos ni para disgustos: tras la alegría inicial del turismo low cost y Airbnb, que teóricamente ayudaba a las buenas gentes a ingresar un poquito más, vino la peste, en forma de grandes inversores dispuestos a sacar tajada, pero a lo grande. Los listos suelen olerse los espacios desregulados, adonde acuden dando grandes dentelladas. Tonto el último: cuando el vecino pone un piso turístico, el otro vecino hace lo mismo. En España es fácil hacerse rico: lo dijo Alfonso Guerra. Lo que no ...