PERDRE LES FORMES PER LA DIGNITAT DEL PAÍS

L'estanquera sempre està malhumorada. Una dona gran, vestida amb bata de tergal, cap de perruqueria de barri, sabatilles i mirada blava rere montura d'or, etziba el seu disgust a la clientela. Alguns es queden i li donen conversa, potser amb l'esperança que al final els obsequiï amb un encenedor per premiar-los la paciència, malgrat que el regal no arriba mai.

Memtre espero el meu torn, entra una noia jove que no diu ni ase ni bèstia, es mira una nevera amb begudes fresques i marxa sense dir res. L'estanquera en té prou amb aquesta escena breu per encetar una nova indignació: s'han perdut les formes, diu, la joventut és maleducada, això se'n va en orris, ja no hi ha educació ni respecte, el país és un desastre. Li ha faltat un pèl per culpar del desastre el socialisme o Pedro Sánchez. Malgrat tot, cal reconèixer que l'estanquera no usa insults.

Em va explicar que ha estat als millors palaus de l'òpera d'Europa: a la Scala, a la Fenice, al Palau Garnier. Potser s'ha cultivat entre persones elegants i ha abandonat les paraulotes perque fan bastaix. Si fos un home indignat, parlaria igual? Tal vegada és una qüestió de gènere? Abandonaré la hipòtesi per no generar suspicàcies. 

Quan torno a casa em trobo la fotografia que poden veure al capdamunt. Aquesta enorme pancarta, que fa més de 20 metres quadrats, s'exhibeix a la plaça del poble i priva de llum i de tafanejar les veïnes a uns quants veïns, que deuen considerar la penombra com una renuncia digna, qui sap si un sacrifici amb dret a recompensa en el més enllà, quan siguem independents. La primera pancarta (aquesta és la segona) presentava el rostre de Puigdemont en blanc i negre, amb un traç i una expressió que generava temor, un Pantòcrator modern per mantenir viu el temor del líder, que et vigila amb severitat des de les altures.

Sembla ser, segons la premsa, que uns malnascuts van empastifar amb sutge el rostre de l'ex-president, i llavors van decidir penjar la que ara veuen. Amb l'expressió "puta Espanya" en 33 idiomes, com l'edat del Crist o el canal alternatiu de TV3. La paraula "puta" es repeteix 33 vegades a la plaça major. Veïnes i veïns, nenes i nens, alcaldessa i agutzil es passegen cada dia pel davant seu. Qui sap si ja han abandonat el bon dia, el bona tarda, el passi-ho bé per un breu i lacònic "puta Espanya" que es diu com qui escup a terra. El primer llibre de l'Albert Soler sobre el procés es titulava "Estàvem cansats de viure bé", i sembla que el veïnat d'Amer també prefereix aquesta lletjor de rostres tèrbols i "puta" a la plaça, l'estrany desig del lleig i del malestar. Potser algú haurà d'estudiar seriosament aquest impuls de les comarques profundes, perquè encara sobrevieun arreu els grafitis "Free Junqueras" i els altres fets amb pintura negra (a vegades groga) amb una plantilla llòbrega que fa pensar en què algú demana la llibertat d'un antic criminal com en Ted Bundy. Es tractava de convertir el líder en un ser paorós?

Què diria l'estanquera del llenguatge polit si sabés que en una ciutat molt catòlica de l'interior es repeteix la paraula "puta" 33 vegades a la plaça major i a tothom li sembla bé? I la meva darrera pregunta: què dirien aquestes veïnes si sabessin que a Pinto o a Valdemoro hi ha una pancarta idèntica que resa "puta Cataluña"? Estic convençut que les ments més benpensants dirien: els maleducats estan plens d'odi.