NO DIGUIS BLAT, DIGUES SANG

Pactes signats i acords tancats, això és el que anuncien els líders polítics catalans. Però en aquesta malhaurada regió no es pot dir blat fins que no està ben lligat al sac, un principi de realitat dut al paroxisme, fins al darrer segon. No n'hi ha prou amb veure per creure: cal tocar, com l'infant que toca els objectes per assegurar-se que la vista no l'enganya. No hi ha res més fiable que el tacte.

Convocatòries i desconvocatòries dels CDR, de l'ANC per crear estat d'alerta i de tensió. Un tuit de Toni Albà (amb el logotip de la creu de Sant Andreu) adverteix a algú que a partir d'ara més val que duguin escorta. Vigila la teva esquena, diu el vell còmic, com si fossim al País Basc dels anys vuitanta. S'intueix que més d'un somia un assalt al Capitoli català per retornar el poder a qui de veres se'l mereix, als legítims. Als de la sang pura i el cor català. Puigdemont, en un atac de gelosia propi de la vella vedette que se sent a les portes de l'oblit, conjumina una darrera aparició estelar per endur-se totes les mirades. La democràcia s'escola pels desguassos i se'ns esmuny d'entre els dits. Té més valor un referèndum antic, caòtic i impresentable, que els vots en unes eleccions reglades.

Les estratègies dels assessors de Trump han arribat a Catalunya. Stop the Steal, i els sinistres esquadrons dels CDR vestits de negre, enèssima reencarnació dels Maulets, esmolen les armes a l'ombra de la caverna, entre cervesa artesana i cervesa artesana, llestos per si cal donar un bon cop de falç. Els vots només son vàlids quan m'agraden, ai dels botiflers i dels infidels i dels impurs i dels tebis. Guardeu-vos l'esquena, perquè no sabreu mai per on us poden donar l'estacada patriòtica. Es preveuen desfilades amb torxes, a l'estil de Munich, trencadissa de vidres a l'estil de Berlin.

Els periodistes afins auguren un cataclisme català, l'apocalipsi de les essències, la fi de la sardana i el desastre de la llengua. A Espanya només és real allò que sagna, i per això somien sang vessada els defensors de la puresa de la sang. Qui diu sang diu contenidors en flames, un reciclatge flamíger. Amb els ulls encesos, busquen les quatre barres de sang aparegudes miraculosament en la foguera com una aparició mariana que reveli l'existència del país de Guifré el Pil·lós: la llegenda feta carn, feta país. I la democràcia recula entre les darreres ombres, empetitida i sigil·losa, mormolant els valors de la Il·lustració amb temor, potser amb vergonya. Pocs se l'escolten, és més bella la barbàrie, és més sonora la proclama medieval, la bandera paorosa.

Cada cop és més fatigós ser català i més tediós viure a Catalunya. La gestió singular dels impostos no ens alleujarà el llast de l'identitarisme. El nacionalisme crea malestar i desgràcia, frustració, laments. Tal vegada sigui aquest el fet diferencial definitiu. Que a Catalunya s'hagi signat un acord entre diferents només esvera i desboca la testosterona nacionalista. Estigueu a punt, adverteixen: és exactament el missatge que el líder de Stop the Steal va enviar als seguidors de Trump abans de convocar-los a ocupar el Congrés de Washington.