Ir al contenido principal

NO DIGUIS BLAT, DIGUES SANG


Pactes signats i acords tancats, això és el que anuncien els líders polítics catalans. Però en aquesta malhaurada regió no es pot dir blat fins que no està ben lligat al sac, un principi de realitat dut al paroxisme, fins al darrer segon. No n'hi ha prou amb veure per creure: cal tocar, com l'infant que toca els objectes per assegurar-se que la vista no l'enganya. No hi ha res més fiable que el tacte.

Convocatòries i desconvocatòries dels CDR, de l'ANC per crear estat d'alerta i de tensió. Un tuit de Toni Albà (amb el logotip de la creu de Sant Andreu) adverteix a algú que a partir d'ara més val que duguin escorta. Vigila la teva esquena, diu el vell còmic, com si fossim al País Basc dels anys vuitanta. S'intueix que més d'un somia un assalt al Capitoli català per retornar el poder a qui de veres se'l mereix, als legítims. Als de la sang pura i el cor català. Puigdemont, en un atac de gelosia propi de la vella vedette que se sent a les portes de l'oblit, conjumina una darrera aparició estelar per endur-se totes les mirades. La democràcia s'escola pels desguassos i se'ns esmuny d'entre els dits. Té més valor un referèndum antic, caòtic i impresentable, que els vots en unes eleccions reglades.

Les estratègies dels assessors de Trump han arribat a Catalunya. Stop the Steal, i els sinistres esquadrons dels CDR vestits de negre, enèssima reencarnació dels Maulets, esmolen les armes a l'ombra de la caverna, entre cervesa artesana i cervesa artesana, llestos per si cal donar un bon cop de falç. Els vots només son vàlids quan m'agraden, ai dels botiflers i dels infidels i dels impurs i dels tebis. Guardeu-vos l'esquena, perquè no sabreu mai per on us poden donar l'estacada patriòtica. Es preveuen desfilades amb torxes, a l'estil de Munich, trencadissa de vidres a l'estil de Berlin.

Els periodistes afins auguren un cataclisme català, l'apocalipsi de les essències, la fi de la sardana i el desastre de la llengua. A Espanya només és real allò que sagna, i per això somien sang vessada els defensors de la puresa de la sang. Qui diu sang diu contenidors en flames, un reciclatge flamíger. Amb els ulls encesos, busquen les quatre barres de sang aparegudes miraculosament en la foguera com una aparició mariana que reveli l'existència del país de Guifré el Pil·lós: la llegenda feta carn, feta país. I la democràcia recula entre les darreres ombres, empetitida i sigil·losa, mormolant els valors de la Il·lustració amb temor, potser amb vergonya. Pocs se l'escolten, és més bella la barbàrie, és més sonora la proclama medieval, la bandera paorosa.

Cada cop és més fatigós ser català i més tediós viure a Catalunya. La gestió singular dels impostos no ens alleujarà el llast de l'identitarisme. El nacionalisme crea malestar i desgràcia, frustració, laments. Tal vegada sigui aquest el fet diferencial definitiu. Que a Catalunya s'hagi signat un acord entre diferents només esvera i desboca la testosterona nacionalista. Estigueu a punt, adverteixen: és exactament el missatge que el líder de Stop the Steal va enviar als seguidors de Trump abans de convocar-los a ocupar el Congrés de Washington.

Comentarios

  1. Mira, LLuis, podrías ser mi hijo, y te tengo mucho afecto, mucho, lo que quiero decirte es que no te tomes en serio a machitos como el Toni Albá, cuenta que vive del erario; ni te tomes en serio a los 551 votos de diferencia en ER, entre los que votaron que si y los que votaron que no, piensa en los 853 cargos de ER que papean dentro de la Generalitat, si votaban al "NO" se quedaban sin nómina.
    Piensa en que no pueden haber buenas personas si de entrada se postulan en que no pueden personar ni olvidar, que eso se llama odio, y que lo que hay son recuerdos idealizados de edades pasadas, que viven de eso, del recuerdo, y que la vida sigue, que sto no se para, que no hay Itacas, ni futuras repúblicas, ni mundos mejores con dragones que mueren a manos de San Jordis.
    Un abrazo. No te hagas mala sangre, ni habrá república ni dentro de una generación será esto como lo vemos ahora.
    Imposible mantenerse a este ritmo y con este gasto.
    salut

    ResponderEliminar
  2. Qué alumnos hemos formado,después de la Transición, lo pienso y no me lo explico.Al principio, eran pocos los profes,de forma oculta,comían la cabeza( recuerdo especialmente uno de educación física),con el independentismo.Ahora son muchos más. Qué no nos lleven al desastre y a la violencia.
    Saludos.


    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LA SANTA CODICIA, O EL BBVA SE QUIERE ZAMPAR AL SABADELL

Mientras el Partido Popular se atraganta con eso del aborto, Trump le concede una prórroga al colonialismo en Palestina y se acerca el extraño cometa 3I Atlas, el BBVA sigue intentando comerse al Banco de Sabadell. Las trifulcas y los sinsabores de la banca me interesan menos que el fútbol, que ya es decir, pero lo cierto es que las campañas de ambos bancos promueven muchas risas. Ambos se empeñan en mostrarnos sus buenas obras y maneras, las ventajas de estar a su lado y lo bonito que es tener acciones en las empresas del asunto financiero. La usura se presenta como un bello cuerpo bondadoso y deseable. Definitivamente: nuestra sociedad perdió cualquier atisbo de valores cristianos por más que alguien afirme que Europa se construyó sobre los restos del cristianismo. Eso del banco grande que pretende comerse al pequeño me entusiasma: aflora un sinfín de eslóganes etéreos o incluso metafísicos para convencer a los accionistas, y por otra parte, el cantautor Albert Pla, que nació en Saba...

LA IGNORANCIA ESTÁ DE ENHORABUENA

Unos días atrás, en la terraza de una bar de barrio pobre en donde suelo parar de camino a casa después del trabajo escuché la conversación entre dos obreros jubilados, a día de hoy más preocupados por las cosas de su salud que por las de España. Uno de ellos le contó al otro que el "motobolismo" de  las personas mayores es más lento que el de los jóvenes. Sonreí para mis adentros pero no me reí de ellos: uno ha aprendido que se debe ser comprensivo con esas gentes que nacieron en la España triste y cruel de Franco y que no tuvieron más oportunidades que una sola: la de trabajar de peones en cualquier fábrica o taller, sin haber recibido una educación digna. A esas gentes se lo negaron casi todo cuendo fureon niños y jóvenes, aunque sí les dieron la opción de ir a los toros o al fútbol. Por la misma razón por la que es inmoral reirse de la ignorancia de esa generación y de esos hombres de barrio bajo, construído para sacar las familias de las chabolas, se debe acusar a esas v...

EL MESTRE I MARGARIDA (O BULGÀKOV SEGONS RIGOLA)

Reconec que tornar a comprar entrades per al teatre en català suposa un acte de fe. Després de veure alguns ridículs estrepitosos al Teatre Nacional, amb actors i actrius procedents de les sèries de Tv3 que declamen com si fóssim cent anys enrere, no m'era fàcil comprar les entrades per a "El Mestre i Margarida" al Lliure. Si m'hi vaig decidir és, sobretot, perquè l'obra és una adaptació de Mikhail Bulgàkov, l'autor de "El Mestre i Margarida", un text fàustic i fascinant. Una de les millors novel·les del segle XX que he llegit i un dels autors més fascinants no tan sols de la literatura russa si no de la universal. La novel·la de Bulgàkov, escrita el 1941, no es va publicar fins al 1967. No era un autor ben vist a la URSS i, de fet, escriure i agradar al poder no ha estat mai una tasca fàcil (si exceptuem els autors indepes que, com la senyora Rahola i tants d'altres, publicaven obres agradables per a les autoritats). En altres textos, Bulgàkov p...