Ir al contenido principal

MORT DE MARTA

Na Marta és morta. Ha mort na Marta. Madonna Marta, morta. Martona morteta, Marteta mortona. Qui regarà les petúnies del despatx principal, ai mareta, qui les regarà? Se'ns ha pansit el rododèdron, la buganvília s'ha assecat, la rosella nacional ha torçat el coll. La gallina ha fet l'ànec.

Lliure de pecat i de condemna, na Marta ha traspassat. I tot està passat, i tot perdonat. Així mateix li ho va dir el pare Abat. L'Abat de Montserrat? El de Montserrat i el del Santuari de Meritxell a Andorra, que n'era molt devota. Qui durà els missals a la Mare de Déu de Meritxell? Qui encarregarà rosaris i parenostres a la missa de dotze dels dissabtes a Montserrat? Qui besarà els peuets fosquets de la maretadedéu de l'abadia més abadial del país?

Abans deien: més val que et facis amic d'en Jordi, que és qui més influència té sobre Madona Marta perquè qui mana és na Marta més que no en Jordiet. També deien: no anomenis mai la Montse davant de na Marta, deien, que ella es fa l'orni com aquella que oblida i potser oblida una mica, ara, darrerament, però no perdona mai, no. Va penjar-li un crespó negre al crucifix per si de cas la memòria falla: recorda que no perdones. Ella, que ho perdonava tot per l'amor de mare. La Mare Marta estima fins el més díscol dels seus aneguets, i a tots els beneeix i prega per tots ells amb el mateix fervor, i només n'exclou la Vicky, a la Vicky no, ella no que no seurà a la taula del pare.

Na Marta és morta i ploren els venedors de gespa i els jardiners, i la ploren els botiguers i els menestrals i els comercials en general, i la ploren els duaners de La Seu i el captaire a qui cada primer diumenge de mes li dava un euro sempre holandesa, perquè allà tenen rei creient encara que protestant, però qui no té un all té una ceba. I tots mos fills molt de la ceba! deia quan tenia ganes de xerinol·la i s'havia mullat una mica els llavis amb moscatell d'Alella. La ratafia fa bastaix, deia quan volia una mica de xerinol·la, trapelleta na Marteta. En Jacinto no m'acaba d'agradar, m'agrada més en Balmes, deia na Marteta quan parlava de llibres, tot i que ella era del llibre en singular.

Hostes vingueren que de casa ens tragueren, digué na Marta en aquella mala nit, encara bo que no son infidels però ateus sí que sí, si que ho son. Vingué el masover i, aprofitant un descuit de la mestressa, es ficà a la casa pairal. Aquella mala nit li caigueren vint anys al damunt, qui l'havia vist i qui la veia a na Marta, tan dreta i espigada i ufana com anava abans, quan sortia a regar plantes pels despatxols principals i plantar gespa pels camps de futbol. Sofrí persecució, com la santa, però intervingué nostre senyor i la deslliurà de tot mal i endamunt li feu el present de l'oblit, per quedar impune davant del mirall ensems.

La mort de na Marta la plora el gerani i l'eufòrbia, la ginesta i el romaní, l'espígol i el banquer. La plora l'alzina nana i el pi de tronc franciscà, la plora el potus i el corredor de borsa. Na Marta és morta! Na Marta és morta!, fa el vent quan bressola les fulles del lledoner i es descompòn en un crit de dolor el roser, i es lamenta l'assessor fiscal. El país ha quedat orfe de mare, pobre país, que fou martià o no fou res.

Comentarios

  1. Vivía en un piso muy normal,en un barrio normal,se mostraba buena compañera de su marido.Descanse en Paz,como la supongo Católica, que Dios la tenga en su Gloria.
    Saludos

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Estoy seguro de que Dios la tiene en su gloria, ya que se ha comprado la gloria a plazos. Sobre la normalidad de su piso y de su barrio prefiero no opinar. Podríamos ver los precios de la zona, pero ¿para qué? También tenía una casita en Queralbs y era accionista de varios negocios, todos muy normales, con alguna mordidita de nada, lo normal. Y luego están las cuentas en el extranjero, normales sin duda alguna. Creo que estas menudencias no le importan a Nuestro Señor que, en su infinita sapiencia, sabe a quien le debe la gloria y a quién no. Nuestro señor piensa, sin duda, que ser homófoba o xenófoba es lo normal.

      Eliminar
  2. Es curioso, el deceso pare que ha sido esta madrugada y ha pasado totalmente desapercibido. Esta mañana una pequeña nota en La Vanguardia. Nada de titulares.
    Parece que haya noticias que hay que pasar de puntillas.
    Ya no está. DEP.
    Un abrazote, LLuis...por cierto, ¿sabes que tienes un catalán muy culterano?, en ocasiones he de releer la frase para enterarme.
    Mis felicitaciones, no es fácil escribir en catalán con la finura que lo haces.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. A mi también me ha sorprendido la discreción en la prensa, que es significativa y cabe preguntarse por sus razones. Por eso mismo he decidido escribir sobre el hecho, aún a riesgo de recibir sanciones y amenazas. He optado por un texto discreto yo también, de tono "culto" como dices. Me gusta releer los textos (en prosa) de Verdaguer, que me gustan mucho, y de allí saco mis ideas.

      Eliminar
  3. Potser no és massa convenient parlar o malparlar de la senyora dels missals. Recorda la mítica frase: Això és una dona. I ho era, però d'un altre temps i circumstàncies. Per cert, qui és aquest Pau amb qui descansa tanta gent morta?.

    Salut. Encara mores per la universitat del carrer de Terrassa?

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Com que no és correcte parlar malament dels recents traspassats, he decidit parlar-ne bé, com pots veure.

      Eliminar
  4. Jordi Pujol, vive en General Mitre, una avenida con mucho ruido, muy cerca de una compañera profe de instituto, que como anécdota decía que muchas noches lo veía sacando la basura. No tiene más importancia, pero me gusta contar este tipo de cosas, fuera de misticismos.
    Saludos.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Pujol siempre cultivó esa imagen de hombrecito sencillo, apacible y bonachón, como Juan Carlos la campechanería. Ambos acumulaban miles de millones robados al pueblo que les aplaudía.

      Eliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

TO READ, OR NOT TO READ

Me ha tocado sustituir a una maestra ausente, durante una hora, en un grupo de sexto de primaria. Pregunto qué debo hacer y me responden que no me preocupe, que tienen un examen de lengua castellana y que solo debo vigilar. La respuesta tranquilizadora no me tranquiliza nada. Sé de sobras que no será fácil. Cuando yo era alumno, el profesor que vigilaba durante los exámenes se podía permitir bostezar o incluso hojear el periódico (entonces se leían periódicos de papel), y solo de vez en cuando levantaba la mirada, la desplazaba lentamente de izquierda a derecha y luego regresaba a su ensimismamiento. Hoy, vigilar exámenes es otra cosa. El alumnado levanta constantemente la mano y exige atención. Hay que acudir en su ayuda para evitar un posible motín en el aula. Hacen preguntas sorprendentes, necesitan confirmar que cada parte de un ejercicio está bien antes de proseguir o simplemente preguntan cuánto falta para el recreo. O si puedo ir a mear (sic).  Hay una pregunta que se repite...

SOY MÁS ESPAÑOL QUE TÚ

Reconozco, antes de empezar a desarrollar alguna idea al respecto de la mayor españolidad, que esta situación ya la había vivido no hace mucho, solo que entonces se trataba de ser más catalán que tú. Y todo el mundo conoce cómo terminó el empuje patriótico catalán: una debacle moral en la ciudadanía catalana y el descalabro de los partidos nacionalistas. En efecto, los años más pesados del "procés" fueron -entre otras gaitas, molestias y desastres- una carrera para posicionarse como el más patriota, el más implicado. Se afanaron en definir la patria y el patriotismo de un modo torpe e irracional, se posicionaron como para la salida de una carrera hacia ninguna parte. Eso no sucedió tan solo entre la clase política, el mal transitó hacia la ciudadanía y nadie quería quedarse atrás.  Muchos vecinos compitieron por poner la mayor bandera estrellada en su balcón, luego en su tejado, con un mástil más alto que el de al lado. La última camiseta de la ANC, el adhesivo en el coche, l...

EL RETORN D'EN LLUÍS PUIG SOBRE UN BADALL D'OCTUBRE

Diuen les cròniques que el senyor Lluís Puig ha retornat. Ha anat a la seva ciutat de Terrassa, on l'esperaven un grup d'alegres jubilats i alguna autoritat. Aplaudiments i visques. I cap a casa. Després de nou anys en aquest estat límbic que no se sap ben bé si és exili, fuga o vacances llargues, en Lluís ja és a casa i no s'ha aixecat gaire rebombori. És a dir: ni fu ni fa. De fet, si preguntéssim pel carrer (fins i tot per un carrer de Terrassa qui és en Lluís Puig, ens costaria trobar algú que el conegués). La veritat, com la realitat, és una cosa crua i freda. Com la buidor de l'univers. Ningú no l'ha trobat a faltar perquè ningú no sap, tampoc, perquè ens feia falta, què li ha aportat a la ciutadania des del seu antic càrrec o des del seu vaporós exili/fuga/vacances llargues. (Encercli en blau la seva opció). Pel què he pogut saber, en Puig és un expert en cultura popular que va ser Conseller de cultura però volia ser Ministre de Cultura. Tampoc ningú no és ca...