Ir al contenido principal

MORT DE MARTA

Na Marta és morta. Ha mort na Marta. Madonna Marta, morta. Martona morteta, Marteta mortona. Qui regarà les petúnies del despatx principal, ai mareta, qui les regarà? Se'ns ha pansit el rododèdron, la buganvília s'ha assecat, la rosella nacional ha torçat el coll. La gallina ha fet l'ànec.

Lliure de pecat i de condemna, na Marta ha traspassat. I tot està passat, i tot perdonat. Així mateix li ho va dir el pare Abat. L'Abat de Montserrat? El de Montserrat i el del Santuari de Meritxell a Andorra, que n'era molt devota. Qui durà els missals a la Mare de Déu de Meritxell? Qui encarregarà rosaris i parenostres a la missa de dotze dels dissabtes a Montserrat? Qui besarà els peuets fosquets de la maretadedéu de l'abadia més abadial del país?

Abans deien: més val que et facis amic d'en Jordi, que és qui més influència té sobre Madona Marta perquè qui mana és na Marta més que no en Jordiet. També deien: no anomenis mai la Montse davant de na Marta, deien, que ella es fa l'orni com aquella que oblida i potser oblida una mica, ara, darrerament, però no perdona mai, no. Va penjar-li un crespó negre al crucifix per si de cas la memòria falla: recorda que no perdones. Ella, que ho perdonava tot per l'amor de mare. La Mare Marta estima fins el més díscol dels seus aneguets, i a tots els beneeix i prega per tots ells amb el mateix fervor, i només n'exclou la Vicky, a la Vicky no, ella no que no seurà a la taula del pare.

Na Marta és morta i ploren els venedors de gespa i els jardiners, i la ploren els botiguers i els menestrals i els comercials en general, i la ploren els duaners de La Seu i el captaire a qui cada primer diumenge de mes li dava un euro sempre holandesa, perquè allà tenen rei creient encara que protestant, però qui no té un all té una ceba. I tots mos fills molt de la ceba! deia quan tenia ganes de xerinol·la i s'havia mullat una mica els llavis amb moscatell d'Alella. La ratafia fa bastaix, deia quan volia una mica de xerinol·la, trapelleta na Marteta. En Jacinto no m'acaba d'agradar, m'agrada més en Balmes, deia na Marteta quan parlava de llibres, tot i que ella era del llibre en singular.

Hostes vingueren que de casa ens tragueren, digué na Marta en aquella mala nit, encara bo que no son infidels però ateus sí que sí, si que ho son. Vingué el masover i, aprofitant un descuit de la mestressa, es ficà a la casa pairal. Aquella mala nit li caigueren vint anys al damunt, qui l'havia vist i qui la veia a na Marta, tan dreta i espigada i ufana com anava abans, quan sortia a regar plantes pels despatxols principals i plantar gespa pels camps de futbol. Sofrí persecució, com la santa, però intervingué nostre senyor i la deslliurà de tot mal i endamunt li feu el present de l'oblit, per quedar impune davant del mirall ensems.

La mort de na Marta la plora el gerani i l'eufòrbia, la ginesta i el romaní, l'espígol i el banquer. La plora l'alzina nana i el pi de tronc franciscà, la plora el potus i el corredor de borsa. Na Marta és morta! Na Marta és morta!, fa el vent quan bressola les fulles del lledoner i es descompòn en un crit de dolor el roser, i es lamenta l'assessor fiscal. El país ha quedat orfe de mare, pobre país, que fou martià o no fou res.

Comentarios

  1. Vivía en un piso muy normal,en un barrio normal,se mostraba buena compañera de su marido.Descanse en Paz,como la supongo Católica, que Dios la tenga en su Gloria.
    Saludos

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Estoy seguro de que Dios la tiene en su gloria, ya que se ha comprado la gloria a plazos. Sobre la normalidad de su piso y de su barrio prefiero no opinar. Podríamos ver los precios de la zona, pero ¿para qué? También tenía una casita en Queralbs y era accionista de varios negocios, todos muy normales, con alguna mordidita de nada, lo normal. Y luego están las cuentas en el extranjero, normales sin duda alguna. Creo que estas menudencias no le importan a Nuestro Señor que, en su infinita sapiencia, sabe a quien le debe la gloria y a quién no. Nuestro señor piensa, sin duda, que ser homófoba o xenófoba es lo normal.

      Eliminar
  2. Es curioso, el deceso pare que ha sido esta madrugada y ha pasado totalmente desapercibido. Esta mañana una pequeña nota en La Vanguardia. Nada de titulares.
    Parece que haya noticias que hay que pasar de puntillas.
    Ya no está. DEP.
    Un abrazote, LLuis...por cierto, ¿sabes que tienes un catalán muy culterano?, en ocasiones he de releer la frase para enterarme.
    Mis felicitaciones, no es fácil escribir en catalán con la finura que lo haces.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. A mi también me ha sorprendido la discreción en la prensa, que es significativa y cabe preguntarse por sus razones. Por eso mismo he decidido escribir sobre el hecho, aún a riesgo de recibir sanciones y amenazas. He optado por un texto discreto yo también, de tono "culto" como dices. Me gusta releer los textos (en prosa) de Verdaguer, que me gustan mucho, y de allí saco mis ideas.

      Eliminar
  3. Potser no és massa convenient parlar o malparlar de la senyora dels missals. Recorda la mítica frase: Això és una dona. I ho era, però d'un altre temps i circumstàncies. Per cert, qui és aquest Pau amb qui descansa tanta gent morta?.

    Salut. Encara mores per la universitat del carrer de Terrassa?

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Com que no és correcte parlar malament dels recents traspassats, he decidit parlar-ne bé, com pots veure.

      Eliminar
  4. Jordi Pujol, vive en General Mitre, una avenida con mucho ruido, muy cerca de una compañera profe de instituto, que como anécdota decía que muchas noches lo veía sacando la basura. No tiene más importancia, pero me gusta contar este tipo de cosas, fuera de misticismos.
    Saludos.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Pujol siempre cultivó esa imagen de hombrecito sencillo, apacible y bonachón, como Juan Carlos la campechanería. Ambos acumulaban miles de millones robados al pueblo que les aplaudía.

      Eliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

EL ASUNTO DE RAMON FLECHA ES MUY TRISTE

El catedrático emérito de la Universidad de Barcelona Ramón Flecha ha sido acusado por 14 mujeres de acoso y abusos sexuales de distinta gradación a lo largo de varios años. Flecha se presenta a sí mismo en la red X (antes Twiter) como "Científico nº1 (ranking mundial) en Gender Violence". Las 14 mujeres que lo acusan fueron becarias o alumnas suyas, todas ellas relacionadas con el CREA, Community of Research on Excellence for All, un grupo de investigación adscrito a la Universidad de Barcelona, rama sociología, del que Flecha fue director y sobre el cual, a sus 71 años, sigue ejerciendo su autoridad. Esas 14 mujeres han redactado una carta a la Universidad para denunciar la situación a través de un bufete de abogados de Madrid. A continuación, varios medios (Radio Nacional, El Periódico, Crónica Global, la Agencia EFE, el diario Ara y otros) han recogido la información y la han divulgado. Ahora, cuando escribo, todavía no se sabe qué recorrido puede tener la denuncia, ni si...

AI, EL VIROLAI

Dels catalans sempre sereu Princesa, dels espanyols Estrella d’Orient, sigueu pels bons pilar de fortalesa, pels pecadors el port de salvament. Aquesta és una de els estrofes del Virolai, el poema de Jacint Verdaguer al qual el músic Josep Rodoreda li va posar la música. Rodoreda (no és parent de la Mercè, o això sembla) fou un compositor i teòric musical que va marxar de Catalunya per dirigir una orquestra a Sant Sebastià i, posteriorment, fer de professor de música a Buenos Aires. També va compondre alguna peça patriòtica en català i diverses en castellà. El Virolai es va convertir molt aviat en l'himne del Monestir de Montserrat, lloança de la Mare de Déu i, sense que ningú ho pugui entendre (o s'entén massa bé) ara és un càntic independentista, alegre i joliu, que s'entona a les performances patriòtiques. No puc evitar el record de quan ens deien que l'independentisme era un moviment popular i espontani, transversal, inclusiu, democràtic i progressista. Si un movime...

DAMIÀ BARDERA O EL COL·LAPSE DE L'EDUCACIÓ CATALANA

"Incompetències bàsiques. Crònica d’un desgavell educatiu" (Pòrtic, 2024, i en castellà a Ediciones Península), és el títol del llibre que ha publicat el professor de secundària Damià Bardera, i que ha obtingut un ressò important als mitjans de tota mena, i especialment al món dels youtubers, que el conviden als seus pòdcasts, vídeos i demés. Bardera adopta el to del qui diu allò que els demés no gosen dir, que no volen dir o que fan veure que no passa res: l'emperador va nu. Tot i que la caiguda dels resultats a les proves PISA de l'alumnat català és una caiguda sostinguda en el temps, i que cada cop estem més avall en la llista espanyola (només per davant de Ceuta i Melilla, molts cops), ningú no havia assenyalat de forma tan explícita i cruel la situació dels instituts catalans. Bardera assenyala molts factors:  les experiències "innovadores" i erràtiques dels plans d'estudi, els seus canvis constants, la crisi del model d'autoritat del professora...