Ir al contenido principal

MORT DE MARTA

Na Marta és morta. Ha mort na Marta. Madonna Marta, morta. Martona morteta, Marteta mortona. Qui regarà les petúnies del despatx principal, ai mareta, qui les regarà? Se'ns ha pansit el rododèdron, la buganvília s'ha assecat, la rosella nacional ha torçat el coll. La gallina ha fet l'ànec.

Lliure de pecat i de condemna, na Marta ha traspassat. I tot està passat, i tot perdonat. Així mateix li ho va dir el pare Abat. L'Abat de Montserrat? El de Montserrat i el del Santuari de Meritxell a Andorra, que n'era molt devota. Qui durà els missals a la Mare de Déu de Meritxell? Qui encarregarà rosaris i parenostres a la missa de dotze dels dissabtes a Montserrat? Qui besarà els peuets fosquets de la maretadedéu de l'abadia més abadial del país?

Abans deien: més val que et facis amic d'en Jordi, que és qui més influència té sobre Madona Marta perquè qui mana és na Marta més que no en Jordiet. També deien: no anomenis mai la Montse davant de na Marta, deien, que ella es fa l'orni com aquella que oblida i potser oblida una mica, ara, darrerament, però no perdona mai, no. Va penjar-li un crespó negre al crucifix per si de cas la memòria falla: recorda que no perdones. Ella, que ho perdonava tot per l'amor de mare. La Mare Marta estima fins el més díscol dels seus aneguets, i a tots els beneeix i prega per tots ells amb el mateix fervor, i només n'exclou la Vicky, a la Vicky no, ella no que no seurà a la taula del pare.

Na Marta és morta i ploren els venedors de gespa i els jardiners, i la ploren els botiguers i els menestrals i els comercials en general, i la ploren els duaners de La Seu i el captaire a qui cada primer diumenge de mes li dava un euro sempre holandesa, perquè allà tenen rei creient encara que protestant, però qui no té un all té una ceba. I tots mos fills molt de la ceba! deia quan tenia ganes de xerinol·la i s'havia mullat una mica els llavis amb moscatell d'Alella. La ratafia fa bastaix, deia quan volia una mica de xerinol·la, trapelleta na Marteta. En Jacinto no m'acaba d'agradar, m'agrada més en Balmes, deia na Marteta quan parlava de llibres, tot i que ella era del llibre en singular.

Hostes vingueren que de casa ens tragueren, digué na Marta en aquella mala nit, encara bo que no son infidels però ateus sí que sí, si que ho son. Vingué el masover i, aprofitant un descuit de la mestressa, es ficà a la casa pairal. Aquella mala nit li caigueren vint anys al damunt, qui l'havia vist i qui la veia a na Marta, tan dreta i espigada i ufana com anava abans, quan sortia a regar plantes pels despatxols principals i plantar gespa pels camps de futbol. Sofrí persecució, com la santa, però intervingué nostre senyor i la deslliurà de tot mal i endamunt li feu el present de l'oblit, per quedar impune davant del mirall ensems.

La mort de na Marta la plora el gerani i l'eufòrbia, la ginesta i el romaní, l'espígol i el banquer. La plora l'alzina nana i el pi de tronc franciscà, la plora el potus i el corredor de borsa. Na Marta és morta! Na Marta és morta!, fa el vent quan bressola les fulles del lledoner i es descompòn en un crit de dolor el roser, i es lamenta l'assessor fiscal. El país ha quedat orfe de mare, pobre país, que fou martià o no fou res.

Comentarios

  1. Vivía en un piso muy normal,en un barrio normal,se mostraba buena compañera de su marido.Descanse en Paz,como la supongo Católica, que Dios la tenga en su Gloria.
    Saludos

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Estoy seguro de que Dios la tiene en su gloria, ya que se ha comprado la gloria a plazos. Sobre la normalidad de su piso y de su barrio prefiero no opinar. Podríamos ver los precios de la zona, pero ¿para qué? También tenía una casita en Queralbs y era accionista de varios negocios, todos muy normales, con alguna mordidita de nada, lo normal. Y luego están las cuentas en el extranjero, normales sin duda alguna. Creo que estas menudencias no le importan a Nuestro Señor que, en su infinita sapiencia, sabe a quien le debe la gloria y a quién no. Nuestro señor piensa, sin duda, que ser homófoba o xenófoba es lo normal.

      Eliminar
  2. Es curioso, el deceso pare que ha sido esta madrugada y ha pasado totalmente desapercibido. Esta mañana una pequeña nota en La Vanguardia. Nada de titulares.
    Parece que haya noticias que hay que pasar de puntillas.
    Ya no está. DEP.
    Un abrazote, LLuis...por cierto, ¿sabes que tienes un catalán muy culterano?, en ocasiones he de releer la frase para enterarme.
    Mis felicitaciones, no es fácil escribir en catalán con la finura que lo haces.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. A mi también me ha sorprendido la discreción en la prensa, que es significativa y cabe preguntarse por sus razones. Por eso mismo he decidido escribir sobre el hecho, aún a riesgo de recibir sanciones y amenazas. He optado por un texto discreto yo también, de tono "culto" como dices. Me gusta releer los textos (en prosa) de Verdaguer, que me gustan mucho, y de allí saco mis ideas.

      Eliminar
  3. Potser no és massa convenient parlar o malparlar de la senyora dels missals. Recorda la mítica frase: Això és una dona. I ho era, però d'un altre temps i circumstàncies. Per cert, qui és aquest Pau amb qui descansa tanta gent morta?.

    Salut. Encara mores per la universitat del carrer de Terrassa?

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Com que no és correcte parlar malament dels recents traspassats, he decidit parlar-ne bé, com pots veure.

      Eliminar
  4. Jordi Pujol, vive en General Mitre, una avenida con mucho ruido, muy cerca de una compañera profe de instituto, que como anécdota decía que muchas noches lo veía sacando la basura. No tiene más importancia, pero me gusta contar este tipo de cosas, fuera de misticismos.
    Saludos.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Pujol siempre cultivó esa imagen de hombrecito sencillo, apacible y bonachón, como Juan Carlos la campechanería. Ambos acumulaban miles de millones robados al pueblo que les aplaudía.

      Eliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

JAUME COLLBONI Y LAS TENTACIONES DE UN SOCIALISTA BUSINESS FRIENDLY

Jaume Collboni es un político versátil. Fue teniente de alcalde con Ada Colau, aunque un teniente de alcalde poco fiable en varias ocasiones. Más de uno pensó que habría sido un gran teniente de alcalde de Xavier Trias, el alcalde de Convergència (o de Junts, o del PDCAT o como prefieran ustedes llamarle) ya que ambos coincidían algunas políticas liberales. Collboni se desmarcó de Colau en los últimos meses antes de las elecciones para posicionarse mejor ante la contienda. Le salió razonablemente bien y consiguió hacerse con el cargo. A Collboni le gustan el turismo y los hoteles y otros negocios afines, y los cruceros aparcados en el puerto, y suele contar que el turismo es una fuente de ingresos muy interesante para la ciudad. Quizás esta fuente de ingresos para las arcas municipales le impide ver el bosque. Y el bosque es, sin duda alguna, terrible: Barcelona exporta ciudadanos hacia las comarcas de su alrededor. Ciudadanos expulsados por la presión insoportable de los alquileres. L...

VIVIM TEMPS INTERESSANTS PER ALS LLOPS

Vivim temps que prometen ser interessants, i això és una notícia molt dolenta per als qui vivim. Vivim temps de neofeixisme rampant, de líders que saluden a la romana, a l'estil nazi, d'eslògans facilets. Aquest cop i per primer cop, sembla que Catalunya porta un cert avantatge: el món ens mirava, potser? Ben Netanyahu porta un llacet groc al pit, l'Artur Mas saludava com Elon Musk a la campanya electoral de 2012, quan parlava d'un concepte tan nacionalsocialista com ho és "la voluntat d'un poble". Mas saludava com Musk 13 anys abans que ho fes el sorprenent enginyer aeroespacial i amo de Tesla. "Només el poble salva el poble", deien les pintades de l'esquerra Trotskista de 2017, de la CUP i els seus satèl·lits, sense recordar que la frase era molt anterior. Una frase heroica que va recuperar Roger Stone, el líder dels Proud Boys que van assaltar el Capitoli de Washington el gener de 2021 i que acaben de ser amnistiats, amnistiats com els lid...

PARA LEYES, LAS DE LA SELVA, Y PARA VIVIENDAS, LAS CUEVAS

Familia de clase trabajadora en España, 2025 Dicen que España necesita del ladrillo y del turista para vivir. Y a alguien, en alguna parte, más listo que el hambre, se le ha ocurrido juntar los dos asuntos. Así nace la ocurrencia del piso turístico que está asolando el país. Porque no se trata ya de los centros de las grandes ciudades: hay pueblos de montaña que se empiezan a llenar de apartamentos para turistas al tiempo que echan a los vecinos. Las leyes del mercado, dicen. En España no ganamos para sustos ni para disgustos: tras la alegría inicial del turismo low cost y Airbnb, que teóricamente ayudaba a las buenas gentes a ingresar un poquito más, vino la peste, en forma de grandes inversores dispuestos a sacar tajada, pero a lo grande. Los listos suelen olerse los espacios desregulados, adonde acuden dando grandes dentelladas. Tonto el último: cuando el vecino pone un piso turístico, el otro vecino hace lo mismo. En España es fácil hacerse rico: lo dijo Alfonso Guerra. Lo que no ...