Ir al contenido principal

DEAR MISTER VANCE


El candidat a vicepresident dels EUA al costat del senyor Trump és un home molt jove, o com a mínim molt jove per a la política nordamericana, ja m'entenen. D.J. Vance s'assembla a un home jove de qualsevol lloc del món occidental, un que podria seure al teu costat al transport públic, o a la taula del costat de la terrassa d'un bar del barri. S'explica d'ell que no va tenir una infantesa de nen ric, que ha viscut circumstàncies complexes, que s'ha guanyat el que té amb l'esforç. La cultura de l'esforç té molta predicació en el món educatiu actual, molt dominat per propostes juganeres.

S'aprèn jugant? Segurament que el joc té un paper important en l'aprenentatge, un element que ens iguala a la resta dels mamífers. Però també deu fer falta entendre que alguna cosa ens diferencia de la resta dels animalons peluts. S'aprèn jugant: però no és el mateix jugar a l'escola i arribar a una casa d'un barri elegant on el pare és advocat i la mare és cirurgiana i miren documentals de la BBC a la pantalla. No deu ser el mateix que arribar a una casa -que és un pis petit i sinistre- on la mare és mestressa de casa i el pare peó ocasional de la construcció, i on sota el balcó es trafica amb carn o amb herbes.

Escric tot això amb el permís (o sense, més ben dit) de la Fundació Bofill, que promou (sota els auspicis de La Caixa) els valors de l'aprenentatge lliure i lúdic, com si tots els infants fossin iguals i sense recordar que n'hi ha uns de més iguals que d'altres. Em pregunto si Margaret Mead, Leonardo, Gentileschi o Beethoven van aprendre les seves respectives disciplines mitjançant el joc. Wittgenstein i Lamar foren tant competents com a fruit d'una infantesa feliç i centrada en el joc? 

Malgrat tot, els puc assegurar que l'esforç no és res sense un entorn familiar i socioeconòmic favorable i implicat, i no cal ser una llumenera de la sociologia de l'educació per adonar-se'n. Ni tampoc per saber que cal posar els colzes. Per alguna raó, les escoles més elitistes continuen treballant amb llibres de text, avaluant amb exàmens difícils i exigència elevada. Podem creure en dues línies pedagògiques, una per a cada classe social i destinades a mantenir la diferència?

També és molt jove el candidat del Reagrupament Nacional francès, Jordan Bardella. Nota al marge: es feia dir Reagrupament Nacional el partit de Joan Carretero, metge i alcalde de Puigcerdà, que nasqué com una escissió d'ERC per la banda dretana. Qui digui que l'independentisme és simpàtic i transversal té un problema d'estigmatisme. Bardella es va inventar un currículum de noi de barri que van tardar poc en desmuntar-li: en Jordan és fill d'un multimilionari francès i va estudiar a les bones escoles. No crec que en Bardella passés massa hores jugant en ambients creatius durant la seva escolarització.

Quan es parla de la polarització de la política s'amaga que allò que es polaritza de forma dramàtica és la societat, cada cop més escindida entre poderosos i precaris, i els precaris no desitgen res més que passar a ser poderosos: vull una bona casa, un bon cotxe, un futur lluent per als meus fills. Pertànyer a la classe treballadora sembla un estigma que puc eliminar amb el joc i els ambients de la Fundació Bofill, que faran del meu fill un nen igual que el fill d'un ric.


Comentarios

  1. A mi me extraña que Finlandia ocupe el primer lugar en cuanto éxito en la enseñanza pública, donde coinciden niños pobres y ricos.Si se le pregunta(he leido),el motivo del éxito, responden la atmósfera de libertad y juego,en el que aprenden los niños.
    Saludos

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Finlandia es líder en igualdad social creo que el truco está ahí. Y la escuela privada es residual.

      Eliminar
  2. No sé, por lo que parece, este país tiene éxito en cuanto al sistema educativo. No tengo idea de como lo hacen, pero les funciona.
    Ahora han puesto otra vez la mili y nadie ha dicho nada.
    Veremos de aquí unos pocos años como continúa. Tengo mucha curiosidad.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Finlandia ha ideo retrocediendo puntos en favor de Corea, pero sigue siendo referencia europea aunque ya no es lo que era. Hay que tener en cuenta que las pruebas PISA las monta la OCDE, eso es un dato muy relevante-

      Eliminar
    2. En Corea, tengo entendido que pasa como en Japón o Singapur, que allí van a golpe de autoexigencia y disciplina, y que esta es férrea, no se admiten errores y si se cometen estos se pagan con notas bajas que impiden escoger universidad y carrera.
      Aquí no estamos preparados, en el nombre de la libertad, para ello.
      Si se pusiera en práctica este sistema le llamarían feixista. No me cabe duda
      Salut

      Eliminar
  3. He leído, que los jóvenes coreanos,ingenieros y licenciados,están un poco cabreados,después de la exigencia y sufrimiento en sus estudios,se encuentra un mercado laboral saturado y por lo tanto,pagan mal.La mayoría quieren emigrar,que cosas tiene la vida.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

ALBÀ BUFÓ

Gairebé tothom sap alguna cosa dels somnis malmesos i les promeses trencades. Toni Albà també en deu saber. Recordo l'Opération Fu el 1992, a la Sala Villarroel (si no vaig equivocat), un teatre divertit i nou a Catalunya que s'apropava a l'obra de Philipe Genty i a d'altres creadors contemporanis. Albà havia estudiat pantomima a França i sembla que alguna cosa va aprendre. Eren els temps de les promeses i dels somriures. Deu anys després, Albà ja duia el seu petit espectacle d'imitació del Rei Juan Carlos per les festes majors dels pobles, un monòleg l'única virtut del qual era la imitació, que és un dels nivells més baixos de l'art del teatre. No obstant la debilitat del petit espectacle per a consum ràpid i fàcil, li devia obrir la porta al Polònia, el programa d'humor de Tv3 caríssim per a l'erari públic que no passa de fer unes bromes més o menys apanyades sobre política catalana i que té una capacitat enorme per destruir l'imaginari del tea...

11 DE SETEMBRE. DECÀLEG DEL CATALÀ DE DEBÒ

Comença el setembre i la canalla tornarà a l'escola, a aprendre català i educació emocional (en català). De la mateixa manera, els catalans comencem el curs de catalanitat el proper dia 11, en què cal renovar la nostra fe en la pàtria malmesa amb la samarreta nova, més que mai, i que el món, quan ens miri, ens vegi llustrosos i ufanosos. Cal que Catalunya torni a ser gran i rica i plena, i per això recordem com és un veritable català. Evitem la fluixera! Endarrera aquesta gent! 1- El català de debò prefereix la sardana al reguetón, la coca de recapte a la pizza, els fideus a la cassola als espaguetis, la ratafia a l'orujo, en Lluís Llach a en Juan Manuel Serrat, en Guerau de Liost a en García Márquez, la Pilar Rahola a en Vargas Llosa i la botifarra negra a la morcilla. 2- El català de debò no demana hamburgueses, que fan de bastaix, sinó un entrepà de pà d'hòstia de carn picada de vaca nostrada, de les valls pirenaiques o ripolleses. Sempre amb allioli i una rodanxa de tom...

TÓMATE UN ALBARIÑO Y PONTE TRANQUILO

Quizás porque estamos en España, a muchos políticos les da por hablar del vino. Quim Torra, el inefable (y breve) presidente de la Generalitat, hizo una curiosa defensa de la ratafía, que no es vino pero es un licor de bastante graduación y dudoso buen gusto, del que afirmó que "hace país y hace familia", aunque a uno le resulta inquietante imaginarse a una familia bebiendo ratafía en un raro ritual de embriaguez familiar, con niños y abuelas. Quizás en alguna de esas oscuras comarcas del interior se practiquen esas liturgias, a medio camino de lo pagano y lo cristiano. Tras unas buenas dosis de ratafía, no sería de extrañar que uno tuviese visiones marianas, de la Mare de Déu de Montserrat en concreto, cuyo color de piel recuerda bastante al de la ratafía. ¿Se refería a eso el desdichado Quim Torra? El señor Aznar, hace mucho tiempo, también defendió la ingesta de vino antes de conducir, ya que estaba enfadado por las restricciones impuestas por un gobierno (supongo que) soc...