Ir al contenido principal

I TU, JA CARDES EN CATALÀ?



Proliferen les aplicacions per lligar en català, sexe de quilòmetre zero, prioritat lingüística. Si els voluntaris de la Plataforma per la Llengua s'avorreixen vigilant els patis de les escoles, ara podran supervisar els dormitoris i tots aquells indrets susceptibles d'acollir una parella amb ganes de xerinol·la.

Segons els promotors, s'ha detectat la necessitat dels catalans i les catalanes per practicar el contacte en llengua materna. Això s'explica en un vídeo de la plataforma EVA, on diversos joves expliquen que els excita una persona catalanoparlant i no una castellanoparlant, una afirmació que sembla preocupant pel criteri tan ampli que inclou. Tan sols excita la llengua? (em refereixo a l'idioma, és clar). Caldria que algun lingüista analitzés la relació entre l'idioma i l'atracció sexual i que algun psicòleg tractés l'assumpte des d'una perspectiva que inclogui els riscos de la consanguinitat i l'endogàmia. A algú de vostès els sona el tema dels cretins de Boí que va pintar el gran Nonell? Ja em diran. Tota la ciència advoca per tenir fills amb persones de la màxima distància geogràfica i genètica, perquè la mescla és la que ens dona les millors persones. El mestissatge és la solució. Excepte a la Catalunya profunda, que promou l'endogàmia amb el nivell B2 a la boca.

El problema de demostrar la catalanitat, però, és que cal demostrar-la amb algun certificat i per això, la plataforma Lliga.cat exigeix el nivell B2 als qui hi estiguin interessats en lligar en català. El melindro ha de ser català. El nivell B2...! No sembla una exigència massa alta, perquè el nivell B2 és el que obté, per defecte, l'alumnat que acaba la secundària en un institut de Catalunya, ja sigui de Manlleu o de Ripoll tant com de l'Hospitalet o Santa Coloma. Se suposa que el negoci vol guanyar diners i facilita l'accés amb un simple B2, a l'abast de molts milers d'usuaris. Altra cosa seria que exigís un arbre genealògic o un informe complet de la Plataforma per la Llengua, que seria l'entitat més apropiada per a expedir CCI, certificats de catalanitat indubtable, una mica com ara una Ahnenerbe provincial i catalaneta.

Cardar en català amb catalans i catalanes deu ser el somni dels xenòfobs, però es pot preveure el fracàs de la iniciativa, i és ben senzill. El mateix president Trump es va buscar una senyora allunyada genèticament, tot i que, en aquest cas, sembla que els resultats no han estat massa bons. El senyor Artur Mas, de nacionalisme irreprotxable, es va casar amb una senyora de cognom Rakòsnik, i el gran Carles Puigdemont, amb una senyora d'origen rumanès i de cognom Topor, llicendiada en filologia anglesa. Sembla que tant en Mas com en Puigdemont coneixien la teoria de la millora genètica a través de la distància i que es van abstenir de la concupiscència amb persones massa properes. I ben fet que feren.

La societat que tenim, el món on vivim, és progressivament mestís i això és una bona notícia. Després de les aplicacions per cardar exclusivament amb persones de la nostra mateixa comunitat lingüística es transformarà en aplicacions per cardar amb nosaltres mateixos en un exercici tecnològic d'onanisme i de paranoia. Però la pàtria, ja se sap, sempre exigeix grans sacrificis.

De fet, la millor aplicació per mantenir la puresa de la nació i de la llengua catalana seria una aplicació que promogués l'abstinència o, en el seu defecte, l'autocastració, perquè no hi ha sistema més infal·lible per presservar les essències que no reproduir-se. Davant del risc insuportable de la mescla.



Comentarios

  1. Heu enfocat el tema des d'una òptica realment insuperable. Realment se'm fa estrany el titular del tabloide, no hi ha català que no es tornés boig al Revolution de Lloret, ni sueca amb què no giréssim la vista, a vista, perdó que em repeteixi, de les seves minifaldilles.
    Sempre, això sí, podrem guardar les distàncies i fer com aquells pròcers de què ens parlava Millet, el de les quatre-centes famílies, que era portar la fulana al Liceu i ensenyar-la com trofeu, i aquesta hauria de ser, si és possible, mulata. Això donava prestància.
    Però ja se sap, les mulates no solen ser catalanes, bé, ara sí, que ens hem barrejat molt i d'això en parla l'assumpte, de cardar amb les autòctones, que això no crea endogàmia, perquè som molts i variats.
    Per cert, ja que parlem de cardar, a què no saps com fan l'amor les gallines catalanes?
    Pocapoc...pocapoc...pocapoc...

    Un abrazo ¡maestro¡

    ResponderEliminar
  2. Un buen trabajo, con gracia y salero. El mestizaje es bueno, tengo una nieta blanca, ojos azules y rubia, empeñada en casarse con un negro
    Saludos
    .

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

TO READ, OR NOT TO READ

Me ha tocado sustituir a una maestra ausente, durante una hora, en un grupo de sexto de primaria. Pregunto qué debo hacer y me responden que no me preocupe, que tienen un examen de lengua castellana y que solo debo vigilar. La respuesta tranquilizadora no me tranquiliza nada. Sé de sobras que no será fácil. Cuando yo era alumno, el profesor que vigilaba durante los exámenes se podía permitir bostezar o incluso hojear el periódico (entonces se leían periódicos de papel), y solo de vez en cuando levantaba la mirada, la desplazaba lentamente de izquierda a derecha y luego regresaba a su ensimismamiento. Hoy, vigilar exámenes es otra cosa. El alumnado levanta constantemente la mano y exige atención. Hay que acudir en su ayuda para evitar un posible motín en el aula. Hacen preguntas sorprendentes, necesitan confirmar que cada parte de un ejercicio está bien antes de proseguir o simplemente preguntan cuánto falta para el recreo. O si puedo ir a mear (sic).  Hay una pregunta que se repite...

EL RETORN D'EN LLUÍS PUIG SOBRE UN BADALL D'OCTUBRE

Diuen les cròniques que el senyor Lluís Puig ha retornat. Ha anat a la seva ciutat de Terrassa, on l'esperaven un grup d'alegres jubilats i alguna autoritat. Aplaudiments i visques. I cap a casa. Després de nou anys en aquest estat límbic que no se sap ben bé si és exili, fuga o vacances llargues, en Lluís ja és a casa i no s'ha aixecat gaire rebombori. És a dir: ni fu ni fa. De fet, si preguntéssim pel carrer (fins i tot per un carrer de Terrassa qui és en Lluís Puig, ens costaria trobar algú que el conegués). La veritat, com la realitat, és una cosa crua i freda. Com la buidor de l'univers. Ningú no l'ha trobat a faltar perquè ningú no sap, tampoc, perquè ens feia falta, què li ha aportat a la ciutadania des del seu antic càrrec o des del seu vaporós exili/fuga/vacances llargues. (Encercli en blau la seva opció). Pel què he pogut saber, en Puig és un expert en cultura popular que va ser Conseller de cultura però volia ser Ministre de Cultura. Tampoc ningú no és ca...

SOY MÁS ESPAÑOL QUE TÚ

Reconozco, antes de empezar a desarrollar alguna idea al respecto de la mayor españolidad, que esta situación ya la había vivido no hace mucho, solo que entonces se trataba de ser más catalán que tú. Y todo el mundo conoce cómo terminó el empuje patriótico catalán: una debacle moral en la ciudadanía catalana y el descalabro de los partidos nacionalistas. En efecto, los años más pesados del "procés" fueron -entre otras gaitas, molestias y desastres- una carrera para posicionarse como el más patriota, el más implicado. Se afanaron en definir la patria y el patriotismo de un modo torpe e irracional, se posicionaron como para la salida de una carrera hacia ninguna parte. Eso no sucedió tan solo entre la clase política, el mal transitó hacia la ciudadanía y nadie quería quedarse atrás.  Muchos vecinos compitieron por poner la mayor bandera estrellada en su balcón, luego en su tejado, con un mástil más alto que el de al lado. La última camiseta de la ANC, el adhesivo en el coche, l...