ALGUN DIA CALDRÀ PARLAR (DE LA LLENGUA PRÒPIA)

Segons els estudis més recents, el 30% de la població de 15 anys o més té el català com a llengua d'identificació única, mentre que el 40,4% s'identifica únicament amb el castellà. En algun lloc he llegit que el català és la primera llengua del 25% de la pobació, una xifra un xic més minsa però que indica la mateixa realitat. El problema de la realitat és que pot agradar més o menys, o que pot xocar amb els somnis i els ideals i les fantasies però, al capdavall, és la realitat. El problema de la realitat és que és real i, sovint, menys bufona que les il·lusions.

Es pot treballar per canviar la realitat (de fet, aquesta seria una forma possible d'explicar la història de la humanitat). Però per fer una feina efectiva el primer que cal és reconèixer-la i admetre-la. Després ja vindran els projectes i els plans i els programes: però cap projecte que no parteixi del reconeixement de la realitat podrà tenir èxit. Negar la realitat, o substituir-la per un axioma impossible, no és una bona idea.

Algun dia caldrà pensar si es pot afirmar, amb criteri de veracitat, que la "llengua pròpia" de Catalunya és la llengua catalana, quan la tenen com a llengua principal el 30% de la ciutadania, quan un 30% de la població sídentifica amb el català. Una bona idea seria abandonar aquest "llengua pròpia" que no s'acaba de comprendre, no tan sols perquè no sembla gaire realista si no també perquè és un concepte confús. En un altre context polític, qualsevol diria que la llengua del context és la majoritària, i que aquesta majoria està subjecta a la història, al pas del temps. És molt difícil determinar quan el català va esdevenir la llengua majoritària al territori que avui anomenem "Catalunya", però sabem que abans es devia parlar llatí i abans del llatí alguna variant de l'íber, adés d'altres possibles dialectes. En algun temps, no massa antic ni massa breu, també es parlava àrab i sefardí. Tot plegat fa molt difícil parlar de llengües pròpies d'un territori, a no ser que ens remetem als somnis del romanticisme del segle XIX, que imaginaven una època medieval idealitzada, en la qual un tal Guifré el Pil·lós conjuminava la bandera de les quatre barres: curiosament, les poques dades històriques fiables que tenim sobre en Guifré és que va existir un noble que firmava els seus documents com a "Wifredo" o "Wifredus" però mai com a Guifré. Vet aquí una dada real.

El perill de parlar de llengües pròpies és que ens duria a admetre que la llengua pròpia d'Andalusia és l'àrab (en les seves variants ibèriques), i això no crec que engresqui gaire la ciutadania andalusa ni molt menys els seus dirigents polítics. El problema rau en què cal decidir quin moment històric escollim per determinar la lengua pròpia. Fa cent anys? Dos-cents? Cinc- cents? I perquè no dos mil? Si escollim un moment fundacional i mític, algú podria defensar que la llengua pròpia dels estats de Missuri i del Mississipí és la llengua siux, i que la llengua pròpia dels estats d'Arizona i de Nou Mèxic és la llengua apatxe. A veure quina gràcia els farà això als governadors republicans d'aquells estats.

Vist que no té gaire sentit parlar de llengües pròpies d'un territori, seria millor acceptar que les llengües varien, evolucionen, es transformen. Ningú no gosaria dir que el sistema polític propi de Catalunya és el feudalisme de Guifré el Pil·lós (o dels germans Ramon Berenguer i Berenguer Ramon, un dels quals va matar l'altre per furtar-li la corona -i mai no recordo quin fou l'assassí i quin la víctima, però tant se val). Tothom convindrà que el sistema polític català està subjecte a les transformacions socials. Fins i tot la senyora Sílvia Orriols, que bateja els seus fills amb noms procedents del temps medieval (però amb la mala fortuna de posar noms de la tradició hispano-visigoda) sembla que és partidària de la democràcia representativa i es presenta a les eleccions enlloc de ser escollida per un grup selecte de bisbes i barons, tal com es feia en aquells temps nefastos que ella enyora. 

Fa alguns anys, el nostre dramaturg més notable, l'Albert Boadella, va dir que el català és una llengua que provoca desgràcia entre els qui la parlen. Podria semblar una de les "boutades" del senyor Boadella, dita durant un dels pitjors moments del "procés" català (aquest sí que va dur desgràcia als seus fidels!). Però tal vegada no és una "boutade"; tal vegada és una forma de dir que vivim amb el malestar de ser parlants d'una llengua pròpia que ja no és la pròpia: el nacionalisme provoca distorsions cognitives que, tard o d'hora produeixen dolor. És important abandonar el nacionalisme i adoptar el racionalisme.

Entre la professió docent, on la defensa de la llengua catalana sembla que hauria de ser indiscutible, he començat a veure l'inici d'una fractura. Una part molt important de la docència actual (parlo de l'educació primària i de la secundària) està formada per persones que tenen la llengua castellana com a llengua materna. I, malgrat que accepten (acaten?) el català com a "llengua vehicular", comença a manifestar-se alguna cosa que podríem anomenar el dubte. El dubte com a pregunta ètica. Es pot dir d'una altra manera: el Departament d'Educació exigeix el títol de català de nivell C2 a les persones que es vulguin presentar a les oposicions al cos docent i a les que es vulguin presentar a la borsa de treball per fer substitucions, però no gosa exigir-lo als qui ja son funcionaris (interins o de carrera). El Departament d'Educació sap prou bé que si exigissin el nivell C2 al funcionariat, es quedarien amb un terç de la plantilla i tindrien un problema gravíssim. Un problema de solució impossible. De nou, s'opta per negar la realitat o simular que la realitat és una altra. Algú gosaria dir quina és la religió pròpia de Catalunya en una comunitat on les esglésies catòliques estan més buides que les mesquites o els temples protestants i evangèlics?

En el camp de la Sanitat pública ja s'ha acceptat que puguin exercir metges i infermeres que no tenen el nivell C2 o que ni tan sols no saben parlar en català. És una aplicació pragmàtica de la teoria del mal menor o una forma elegant de reconèixer la realitat. Una realitat que al capdavall és multilingüe i multicultural tal com ho és a gairebé tot el món occidental i no sembla que s'enfonsi el sistema si no més aviat tot el contrari.

El sistema sobreviu en la seva forma multilingüe, perquè la comunicació és la finalitat, i les ganes de comunicar-se poden més que les fantasies excloents. Si hom aconsegueix desfer-se de conceptes predemocràtics i precientífics (país, llengua pròpia) s'adonarà que el valor principal és la convivència pacífica i efectiva entre comunitats de parlants que volen comunicar-se per aprendre, per progressar, per lligar, per fer negocis, per ser una societat igual i diferent que viu tranquil·la i construeix futur. El futur que vol, i que segurament no té res a veure amb passats mítics.