Ir al contenido principal

RERE LES PETJADES DEL FRONT NACIONAL DE CATALUNYA


El meu pare, quan era molt jove i encara no era pare, va militar en un partit que s'anomenava Front Nacional de Catalunya. El lema del qual era "Per una Catalunya independent i socialista". Quan jo era petit, ell encara militava en aquella organització, i no sabria dir fins quan ho va fer. Recordo fragments dispersos: el líder del grup duia un nom que no recordo, i el cognom era Cornudella, que es veu que és el cognom d'una família molt catalana, d'aquestes de sempre de la Catalunya vella.

El meu pare explicava anècdotes de l'època clandestina, quan jo encara no havi anadscut i en Franco era viu, com aquella de quan en Cornudella li va demanar que anés a repartir pamflets catalanistes i socialistes i li va donar una pistola, que ell es va guardar a la gavardina i es veu que una nit es va topar amb un sereno i enlloc de treure la pistola, va apuntar el sereno amb el dit per dins de la butxaca, de manera que el sereno va fugir amb el talons tocant-li el cul, enmig d'una nit humida per allà al Barri Gòtic, prop de la catedral.

Jo crec que el meu pare es va inventar l'anècdota, treta d'una escena qualsevol d'alguna pel·lícula de Humphrey Bogart d'aquelles en blanc i negre i fum de cigarretes i senyores estupendes que t'esperen a la taverna, assegudes a la tauleta del fons, llavis molt pintats i escot. El meu pare era un romàntic dels que dissimula. Però, un cop mort, vaig descobrir el seu carnet de militant del Front Nacional de Catalunya i vaig trobar els rastres del senyor Cornudella,  que va dissoldre el partit i es va apuntar al PSC. El senyor Cornudella devia preferir la Catalunya socialista abans que la independent, tot i que de jove havia format part d'Estat Català, una organització molt poc socialista. Tothom té dret a rectificar. Una part dissident del partit va desfilar cap a l'Esquerra Republicana de Catalunya del senyor Heribert Barrera, un nacionalista xenòfob, i de lamentable memòria.

Jo sempre vaig creure que el Font Nacional de Catalunya s'havia dissolt per allà al 1978, però es veu que el nom de partit va quedar a la venda i algú se'l va comprar. Qui se'l va comprar ja no era socialista, perquè la seva història és erràtica i sorprenent, però mai per la banda esquerra. El posterior FNC és un partit (o alguna cosa així) de la dreta nacionalista identitària i més rància, partidari de la deportació dels immigrants. El qui es va comprar les sigles del FNC és un antic venedor d'articles militars relacionat amb els Boixos Nois i perles similars, i sembla ser que autor de l'eslògan "parla català o emigra". Els seus membre usaven el número 33, ja que la tercera lletra de l'abecedari és la C i sembla que el 33 vol dir "Catalunya catalana", de la mateixa manera de el 88 vol dir Heil Hitler perquè la H és la vuitena lletra.

Des de llavors, el FNC ha estat el lloc de trobada de diverses organitzacions d'extrema dreta i el focus irradiador de grups independentistes i xenòfobs de tota mena de pelatge i és una de les organitzacions per on va transitar la senyor Sílvia Orriols, diputada al Parlament de Catalunya i alcaldessa de Ripoll, encara que ella s'estima més que la tractin de batllessa perquè li sembla una nomenclatura més genuïna. Na Sílvia també fou membre de la Colla Gegantera del seu poble. 

El meu pare, l'antic militant del Front Nacional de Catalunya (quan era un partit socialista), va morir aviat farà 20 anys. Quan jeia al llit de l'unitat d'atencions paliatives van tenir cura d'ell metges i infermeres d'Amèrica del Sud i de l'Àsia, de l'Àfrica, i el recordo agraït i admirat per l'humanitat i les atencions que li van donar. I, per tant, em pregunto què pensaria si sabés que, ara, el Front Nacional de Catalunya forma part de la xarxa de grups que ens volen dir que els catalans i les catalanes viurem millor sense estrangers.

Comentarios

  1. Estupendo escrito, con perfecta redacción y armonía. Como andaluz, que no me interesa mucho la política y menos la catalana, aprendo cuando te leo.
    Gracias

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Gracias. Es agradable saber que un texto tiene utilidad.

      Eliminar
  2. https://www.youtube.com/watch?v=xl5S5qy_WyU

    Interesante.

    ResponderEliminar
  3. Muy interesante. Es importante conocer la historia y sus detalles.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

UNA CRISIS DE FE

Hace algunos años, alguien me dijo que mi profesión era la mejor profesión del mundo. Yo me quedé perplejo porqué no había pensando jamás que la docencia pudiera ser la mejor profesión del mundo, y mucho menos a las cinco y pico de la tarde, cuando una sale de la escuela agotado, con un teneue hilillo de voz, con ganas de llegar a casa, tumbarse en un sofá y contemplar el blanco del techo en silencio. Ni música ni ná, solo el arrullo del silencio por fin. Alguna vez pensé que la mejor profesión del mundo es la del periodista porqué tiene algo de aventurero, de espía, de detective, de aventurero y de todas aquellas cosas que nos hacen pensar en una vida trepidante. Exceptuando al periodista deportivo, por el cual siento una gran pena compasiva. Cursé los estudios de magisterio después de haber empezado los de filosofía y de filología porqué pensé que uno está obligado a devolverle a la sociedad algo de lo que ha recibido de ella, no porqué creyera que es euna profesión bella o mejor que...

ESPAÑA Y LOS JUGUETES ROTOS

El bar está en los bajos de un enorme bloque de pisos de estética franquista, aunque esos bloques para familias obreras también están en los suburbios de Bucarest, de Sofía, de Vílnius, de  Riga. Los vi en Milán y en Saint-Denis y en Badia del Vallès. Son las 10 y media de la mañana, el local está silencioso y en penumbra. Hay una mujer de unos cincuenta años echándole monedas a la tragaperras y luego, más al fondo, dos hombres, posiblemente jubilados y más bien resquebrajados, cada uno en su mesita. Uno de ellos tiene un cortado enfrente, el otro una mediana. Ambos contemplan la enorme pantalla del televisor, en donde retumba la tertulia matinal de Antena 3. En la pantalla hay tres mujeres rubias. Una de ellas es consejera de la Comunidad de Madrid y las otras dos, tertulianas o periodistas. Todas rubias y bronceadas. Ayer hubo una agresión sexual contra la trabajadora de un centro de menores y la culpa la tiene Pedro Sánchez, conclusión que todo el mundo aplaude en la pantalla. E...

Mateo 19,14. Dejad que los niños vengan a mi

La literatura europea en general, y la española en particular, están trufadas de sacerdotes, curas y párrocos de escasa moralidad y muy devotos de los placeres mundanos. Tripudos tragones y dipsómanos, seductores y sicalípticos, avaros, codiciosos. En este sentido, no hay nada nuevo. A mi me gusta en especial una novela portuguesa, El crimen del Padre Amaro , del genial Eça de Queiroz. Pero hay muchas más. Cuando era niño conocí a un párroco de pueblo, de una pequeña parroquia pirenaica, que vivía en estrecha comunión con su mayordoma, una viuda huraña y asalvajada, un saco de huesos cubierto por una maleza hirsuta de pelo negro. Al párroco rural le gustaban las mujeres. O más o menos. Ignoro si el hombre, sanguíneo y de talante rijoso, también gustaba de otras carnes. Vamos a suponer que el concubinato le tenía satisfecho, o más o menos. Lo más bueno es que todo el mundo sabe, todos han oído algo, saben de una cuñada que conoce a alguien, el asunto es del dominio público. Las manos la...