I SI ALGÚ DIU "PUTA CATALUNYA"?

La broma de dir "Puta Espanya" ha durat anys als canals de la Corporació Catalana de Mitjans, i es veu que agradava molt. No hi a haver queixes, tot i que potser en Pau Vidal hauria preferit que, enlloc de "puta", s'emprés "barjaula", un mot més genuí. Quan van començar amb el "Puta Espanya" jo ja havia deixat de sintonitzar Tv3 i Catalunya Ràdio pel seu biaix independentista, de manera que, tot i que lamento que un mitjà públic usi aquest llenguatge, lamento molt més que decidissin abandonar el periodisme per passar-se a la propaganda. En qualsevol cas, n'hi ha prou amb abandonar la sintonia.

Però aquestes bromes patriòtiques no poden amagar que el nacionalisme tolera molt malament l'humor quan se li aplica a ell, de la mateixa manera que les religions: qualsevol ironia contra la ideologia és vista com un atac de catalanofòbia insostenible i que cal denunciar. I això és el que li ha passat a l'obra teatral "Esas latinas", que ha desvetllat la fúria de les entitats més sensibles perquè qüestiona la segregació lingüística que es practica a Catalunya, un tema tabú i paradoxal en una societat bilingüe com la catalana. És probable que l'obra no passi a la història del teatre, i no va més enllà d'una sèrie d'anècdotes o de situacions viscudes que es posen damunt de l'escenari perquè el públic hi pensi. 

Si l'independentisme (o el nacionalisme català en general) té por d'un grup de teatre, se sent atacat o creu que és víctima d'una campanya d'assetjament contra la llengua catalana, cal que reflexioni i que recordi totes les barbaritats contra la comunitat castellanoparlant que es van deixar anar per les xarxes durant els anys més durs del procés, o que repensi les campanyes d'assenyalament que practica la Plataforma per la Llengua (una ONG fake com les que promou Viktor Orban a Hongria). De fet, els bons catalans en tindrien prou amb no anar al teatre i, enlloc d'això, se'n poden anar a ballar sardanes o a entonar el Virolai a Montserrat.

Per diverses raons, la comunitat llatinoamericana d'origen que viu a Catalunya sempre ha estat l'objecte d'especial atenció per part dels col·lectius nacionalistes, que la veuen com un perill per a la supervivència de la llengua i les identitats. Salvant el cas de Ripoll, on l'objectiu és la comunitat magrebina, hi ha un llarg historial de suspicàcies i de sospites envers les persones del Perú, l'Equador, Argentina, Colòmbia i etc, a les quals se'ls atribueix una actitud refractària a la llengua i a la nació. En el mitjà educatiu, per exemple, sempre he detectat aquesta sospita i no és gens estrany que se'ls acusi de participar en un acte de colonització. És fascinant que els descendents dels colons a Amèrica acusin de colonitzadors els treballadors que venen a fer les feines més precàries, les menys valorades, les que no vol fer cap dels autòctons. Tot i que més val que es vagin fent a la idea, perquè el meu metge de capçalera és llatinoamericà, educat i respectuós, excel·lent professional. Vaig demanar el canvi de metge tip de la metgessa estrictament catalana que m'havia tocat, una persona seca, desagradable i sense ganes de treballar a la salut pública.

Els fòrums més furibunds, com el Racó català, han trobat un nou tema per canalitzar l'odi. Algun dia algú haurà de començar a analitzar què es cou per les xarxes indepes, perquè allò que hi passa s'assembla molt a tot allò que passa per les xarxes de l'extrema dreta global. El youtuber Carles Valbuena (Netinformació) resumeix en 24 minuts tot el que es diu i es pensa i es divulga des dels mitjans de la dreta que es promou com a "anti woke" sobre el grup de teatre. Parlant de la batalla cultural, cal esmentar el canal de Youtube "La Catalunya Woke", de l'òrbita del mitjà e-notícies, el mitjà que més notícies sobre Sílvia Orriols genera cada setmana.

Després del procés, a Catalunya ha arribat la batalla cultural de la dreta global, en aquest cas revestida de nacionalisme i defensa de la llengua. La persecució i els assenyalaments es limiten als missatges d'aparença innocent, divertida i irònica. Però cal preguntar-se quan falta perquè comenci la segona fase de la batalla, com el que es veu al poble murcià de Torre Pacheco, que assenyala el darrer gir cap a la democràcia autoritària i anti-social.