Ir al contenido principal

LES COSES DE LES ROSES


Vaig a la farmàcia a comprar aigua oxigenada (3,90 euros el mig litre) i la senyora em regala una rosa minúscula, blanca i lila. Li dic que moltes gràcies, senyora, que se la guardi, que ja vindran altres senyors que apreciaran millor el detall, millor que no pas jo. Després passo pel súper per un parell coses que em feien falta (plàtans de Canàries i olives farcides d'anxova, 7,57 euros) i la caixera diposita una rosa fúcsia al damunt de la compra sense dir ni ase ni bèstia -ni tan sols no em mira. És Sant Jordi i toca la cosa de la rosa, de la mateixa manera avorrida i protocol.lària que toca el dia del Dòmund o el Dia del Caudillo el 18 de juliol. Deixo la rosa a una banda, li dic que no tinc targeta de client, pago i marxo.

Quan era molt jove em dedicava a la pintura i feia exposicions de quadres pels bars i els restaurants. Passava algunes tardes al local i em convidaven a cerveses i de vegades venia alguna pintura. Després, ja més maduret, vaig posar-me a escriure i em van publicar alguns llibres. Durant els anys d'escriptor vaig viure diverses emocions que ara no m'entretindré a relatar, i també vaig viure alguns santjordis com a escriptor català, castigat a passar unes hores absurdes en una paradeta de llibres de pobles i ciutats de les quals no en recordo el nom. Vaig estar al costat de senyors que signaven molts exemplars i jo cap, al costat de senyores que signaven algun exemplar i jo també, i al costat de senyores que no en signaven cap, mentre que jo en signava dos al cap de quatre hores de tedi.

Per fortuna vaig deixar de publicar i els dies 23 d'abril, des de la meva renuncia, son dies tranquils i un dels pocs dies de l'any en els quals sé del tot segur que no compraré cap llibre, per un imperatiu que m'he inventat però que m'escau i em complau. De la mateixa manera que no compro alls el dia de la festa de l'all del gremi dels productors d'alls, tampoc no compro llibres per la festa del gremi del paper imprès. Un gremi, que, sigui dit de passada, no mereix massa elogis. La darrera vegada que vaig publicar una novel·la de 200 pàgines i 6 mesos de feina em van prometre 2000 euros pel meu original però me'n van pagar 800 i es van fer l'orni. Per la novel·la anterior, que m'havia costat dos anys de feina, me'n van donar 500 i encara m'ho retreuen. Vaig participar en un recull de contes subvencionat per un ajuntament català i em van donar un bitllet de 50, sense rebut ni hòsties. Me'ls van donar en una fira de llibres de Besalú on hi vaig anar per casualitat. Me'l vaig gastar en cerveses i croquetes i tapes en un bar de tapes a la vora del llac de Banyoles en bona companyia i mentre vèiem les oques nedant i escoltàvem la remor inquietant de les horribles carpes que mengen els rosegons de pa sec que llencen les criatures, i miràvem el sol que es ponia damunt la trista Catalunya interior.

Crec que fou allà, mentre veia els nens que llençaven crostons a l'aigua i les carpes boquejant enfollides per engolir el pa remullat on vaig pensar que el millor fóra no publicar mai més un llibre i anar-me'n cap a una altra cosa, mariposa. I perdonin el rodolí bilingüe.



Comentarios

  1. En Andalucía, muchas personas odian la Semana Santa, ruidos, turistas, gente.
    En Cataluña, hay muchos que por un motivo u otro odian, no les gusta el libro y la rosa
    Gracias

    ResponderEliminar
  2. Completamente de acuerdo. Ya sabes de mi experiencia inenarrable. Aquello fue apoteósico¡
    Un abrazo
    Salut

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LA BRIGADA INFANTIL DE LA ULTRADERECHA

Las madres y los padres de mis alumnos son personas de entre 30 y 40 años, de modo que todos ellos (en especial los autóctonos) pasaron por la educación democrática, en la que se les educó en valores cívicos, en gestión de las emociones, en ciudadanía, en la importancia de la participación. Pero es evidente que este "background" contiene algunos errores o no es apreciable. Las madres y los padres suelen ser reivindicativos, pero solo para reivindicar los derechos de sus hijos e hijas y para cuestionar el trabajo de los docentes. Cabe concretar algo relevante: la mayoría de las familias inmigrantes suelen ser más empáticas y colaboradoras que las autóctonas. Suelen mostrar un mayor respeto por las instituciones como la escuela. Hasta cierto punto no me parece mal que la gente sea crítica: debemos ser analíticos y protestar cuando es necesario. Pero... Pero... tengo varios alumnos en la clase que han suspendido todas las evaluaciones hasta el día de hoy, todos los exámenes y, s...

VISCA LA NOSTRA TRIBU PURA I CATALANA! (UNA RESPOSTA A L'ANDREU BARNILS DE VILAWEB)

La situació lamentable de l'educació pública (pels seus resultats tan baixos i pel malestar de docents i de famílies) porta alguns periodistes, pensadors i divulgadors a repensar l'escola catalana. En Gregorio Luri, al qui sempre recordo atent i agut en les seves crítiques i les seves propostes, qüestiona els models educatius des de la mirada del pedagog que analitza els canvis didàctics, les atzagaiades, les ocurrències que sovint ens cauen al damunt (l'educació emocional, Innovamat, i un etc molt llarg).  Però també hi ha qui, molt lluny de les reflexions pedagògiques dels pensadors com Luri, proposa altres solucions des d'una perspectiva més tribal, més essencialista. Fa pocs dies, un periodista de "Vilaweb", impasible el ademán , va fer una proposta que es veia venir: es tracta de crear dues línies paral·leles d'escola pública (tal com es fa al País Basc). Una línia d'escola en català, monolingüe, i una altra línea d'escola en castellà. I que c...

EL TURISTA VIRAL

No ganamos para sustos, y se diría que hay alguien muy interesado en mantenernos en estado de susto permanente. Sin duda hay negocio en el susto, por fuerza debe haber negocio en el susto. El capitalismo siempre supo que el dinero está en el río revuelto de los miedos: el miedo a morir, a envejecer o a quedarse solo. La farmacia y la parafarmacia, la cosmética, la intervención estética (des de la operación de pechos o de glúteos a los implantes de pelo o la dentadura perfecta) mueven millones y millones. Solo se trata de avivar los miedos de forma constante y sin pausa. El miedo al terrorismo islámico disminuyó y ahora toca el miedo al virus. Sin duda algo se torció muy mucho con el COVID 19, y muchas generaciones arrastrarán el miedo al contagio. La sociedad parece distinta tras la pandemia de 2019. Ayer mismo vi a varias personas saliendo del Lidl con grandes cantidades de papel higiénico. El susto, a veces, parece inspirarse en los clásicos de la literatura, y en el caso del "h...