Ir al contenido principal

LES COSES DE LES ROSES


Vaig a la farmàcia a comprar aigua oxigenada (3,90 euros el mig litre) i la senyora em regala una rosa minúscula, blanca i lila. Li dic que moltes gràcies, senyora, que se la guardi, que ja vindran altres senyors que apreciaran millor el detall, millor que no pas jo. Després passo pel súper per un parell coses que em feien falta (plàtans de Canàries i olives farcides d'anxova, 7,57 euros) i la caixera diposita una rosa fúcsia al damunt de la compra sense dir ni ase ni bèstia -ni tan sols no em mira. És Sant Jordi i toca la cosa de la rosa, de la mateixa manera avorrida i protocol.lària que toca el dia del Dòmund o el Dia del Caudillo el 18 de juliol. Deixo la rosa a una banda, li dic que no tinc targeta de client, pago i marxo.

Quan era molt jove em dedicava a la pintura i feia exposicions de quadres pels bars i els restaurants. Passava algunes tardes al local i em convidaven a cerveses i de vegades venia alguna pintura. Després, ja més maduret, vaig posar-me a escriure i em van publicar alguns llibres. Durant els anys d'escriptor vaig viure diverses emocions que ara no m'entretindré a relatar, i també vaig viure alguns santjordis com a escriptor català, castigat a passar unes hores absurdes en una paradeta de llibres de pobles i ciutats de les quals no en recordo el nom. Vaig estar al costat de senyors que signaven molts exemplars i jo cap, al costat de senyores que signaven algun exemplar i jo també, i al costat de senyores que no en signaven cap, mentre que jo en signava dos al cap de quatre hores de tedi.

Per fortuna vaig deixar de publicar i els dies 23 d'abril, des de la meva renuncia, son dies tranquils i un dels pocs dies de l'any en els quals sé del tot segur que no compraré cap llibre, per un imperatiu que m'he inventat però que m'escau i em complau. De la mateixa manera que no compro alls el dia de la festa de l'all del gremi dels productors d'alls, tampoc no compro llibres per la festa del gremi del paper imprès. Un gremi, que, sigui dit de passada, no mereix massa elogis. La darrera vegada que vaig publicar una novel·la de 200 pàgines i 6 mesos de feina em van prometre 2000 euros pel meu original però me'n van pagar 800 i es van fer l'orni. Per la novel·la anterior, que m'havia costat dos anys de feina, me'n van donar 500 i encara m'ho retreuen. Vaig participar en un recull de contes subvencionat per un ajuntament català i em van donar un bitllet de 50, sense rebut ni hòsties. Me'ls van donar en una fira de llibres de Besalú on hi vaig anar per casualitat. Me'l vaig gastar en cerveses i croquetes i tapes en un bar de tapes a la vora del llac de Banyoles en bona companyia i mentre vèiem les oques nedant i escoltàvem la remor inquietant de les horribles carpes que mengen els rosegons de pa sec que llencen les criatures, i miràvem el sol que es ponia damunt la trista Catalunya interior.

Crec que fou allà, mentre veia els nens que llençaven crostons a l'aigua i les carpes boquejant enfollides per engolir el pa remullat on vaig pensar que el millor fóra no publicar mai més un llibre i anar-me'n cap a una altra cosa, mariposa. I perdonin el rodolí bilingüe.



Comentarios

  1. En Andalucía, muchas personas odian la Semana Santa, ruidos, turistas, gente.
    En Cataluña, hay muchos que por un motivo u otro odian, no les gusta el libro y la rosa
    Gracias

    ResponderEliminar
  2. Completamente de acuerdo. Ya sabes de mi experiencia inenarrable. Aquello fue apoteósico¡
    Un abrazo
    Salut

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

La Rosalia, en Salvador i l'Escolania de Montserrat

Les campanyes publicitàries de la Rosalia estan a l'altura d'una estrella global de la música i la seva obra té unes dimensions mai vistes a la tribu catalana, que s'esvera amb facilitat quan li toquen un bemol. I més encara quan és un bemol sostingut. Una catalana d'un poblet amb nom de sant ha remogut les ànimes més estrictament catalanes, que s'agiten en el seu fèretre romàntic i estret quan senten els acords blasfems que sonen a "Lux". El nacionalisme és aquesta malaltia que aconsegueix fer desgraciats els catalans que la pateixen. El nostre mal no vol soroll, diuen, i ara el mal sona per tot el planeta. Sacrilegi! criden els malalts! Sacrilegi! Si heu seguit la darrera obra del geni musical nascut a Sant Esteve Sesrovires, haureu vist que en una de les peces hi ha participat el Cor de l'Escolania de Montserrat. Aquest fet no ha agradat gens a les ànimes patriòtiques (perennement enutjades i a les quals no sols agradar-los mai res), i ho han viscut...

SEGAR ARRAN D'ALIANÇA CATALANA

(Fotografia extreta de Crónica Global ) Déu els cria i ells s'uneixen. Massa elements agermanen les germanes d'Arran i la Monja Alférez de Ripoll. Que es trobessin era inevitable, i s'han trobat al carrer de Villarroel de Barcelona, on Aliança Catalana va llogar un local per a la seu capitalina i Arran hi ha anat, displicent, a fer-hi unes pintades. Les alegres xicotes d'Arran han embadurnat una mica els vidres del local de la Matamoros de Ripoll i hi han estampat tres símbols programàtics: independentisme, feminisme, comunisme. No discutiré el feminisme de les alegres xicotes d'Arran, tot i que cal dir que el feminisme és una opció abraçada per un ventall molt ampli de les ideologies presents a la Unió Europea i no exclusiva de l'esquerra. Amb el feminisme passa el mateix que amb la sostenibilitat i el canvi climàtic: que qualsevol que tingui dos dits de front hi està d'acord. Tant és així que la senyora Von der Leyen, que és del Partit Popular Europeu, es ...

QUE DIFÍCIL ÉS FER L'AMOR EN CATALÀ!

Vilaweb, aquest mitjà alegre i combatiu, ho acaba de publicar . Un jutjat de Barcelona ha condemnat a dos anys de presó i a pagar una indemnització de 9.000 euros l'autor d'unes piulades contra la família de Canet de Mar que demanava el 25% de les classes en castellà. A la redactora de Vilaweb (que publica en negreta els noms de les magistrades que signen la sentència perquè tothom sàpiga qui son) li sembla espantós, inèdit i escandalós que es castigui algú que defensa el català i se'l condemni per delicte d'odi. Diu la redactora que el delicte d'odi només és aplicable quan l'odi es projecta contra els col·lectius vulnerables i ella considera que els castellanoparlants de Catalunya no ho son.  Al mateix article, però -i per sort!- es publiquen les frases que el delinqüent va escriure. Jo les copio i així cadascú valora el cas. “Volem saber el nom i l’adreça on viu la família. Han de viure un infern mediàtic”, “és el poble, el que ha de fer la vida impossible a l...