Ir al contenido principal

LA PÀTRIA ÉS LA LLENGUA (CATALANA)


Fa molts anys vaig fer una visita a Alemanya i recordo haver vist uns adhesius on es podia llegir "In Deutschland, Deustch". Sembla que hi havia patriotes alemanys que no volien saber res de l'anglès. La qüestió de l'idioma, a Alemanya, és complexa. El nazisme va decidir que els territoris on es parla alemany eren Alemanya i aquest fou l'argument per annexionar-se, més o menys per força, Àustria i parts d'altres països.

Catalunya, per fortuna, s'annexiona altres territoris de forma molt més naïf i es limita a imprimir plànols dels països catalans: el seu annexionisme és una postal de colors on no hi pot faltar l'Alguer, aquell poblet de Sardenya que tant els agrada, malgrat que allà coneix el català un 15% de la població.

Però una vegada i una altra es repeteix que Catalunya té una llengua pròpia i s'insinua que el veritable bon català parla en català i, no cal dir-ho, escriu en català. Per aquest motiu, personalitats de la política i dels mitjans s'han enfadat molt perquè Salvador Illa ha festejat Sant Jordi en companyia de l'escriptor Javier Cercas. Viu a Girona, parla en català, és professor d'una universitat catalana, cotitza a Catalunya. Llavors... és un escriptor català? Els nacionalistes responen que no és català perquè va néixer a Extremadura i escriu en castellà, i per això protesten l'elecció de Salvador Illa. Tot i això, em temo que si Cercas s'hagués manifestat independentista, com ara l'estrambòtic Ramon Cotarelo, no hi hauria tants escarafalls nacionalistes.

És impossible dir que la llengua catalana és la llengua pròpia de Catalunya, i no tan sols perquè els territoris no parlen. Per a fer-ho, caldria definir algunes qüestions: en quin moment de la història ens fixem? Depèn del moment en què ens fixem arribaríem a la conclusió que l'àrab és (o fou) una llengua pròpia de Catalunya, o l'íber, o el llatí. D'altra banda, hi ha evidències innegables que la llengua castellana es parla i s'escriu a Catalunya des de fa molts segles.

D'altra banda: quin percentatge mínim de parlants cal establir per concebir que hi ha una llengua pròpia? Si les enquestes més recents ens expliquen que la llengua castellana és la primera llengua de més del 50% de la població es fa molt difícil mantenir aquesta estranya propietat. Encara que la llengua minoritària no sembla ser un obstacle, ans el contrari: si el català és minoritari podem acusar un enemic exterior, i per això tenim el nacionalisme capaç d'inventar nacions en qualsevol situació. En efecte: el nacionalisme no reivindica una nació, si no que el nacionalisme inventa una nació allà on no hi era.

Se sol argumentar que el predomini del castellà es deu a factors externs, vet aquí l'etern recurs a l'enemic exterior dels nacionalisme: Felip Vè i el Decret de Nova Planta, el franquisme i la immigració que suposadament va promoure per espanyolitzar Catalunya, els immigrants actuals que ens residualitzen (paraula de la senyora Sílvia Orriols), etc. Un cop se sap que és impossible definir el "fet diferencial català", tal com és impossible definir què és una nació en termes racionals, tan sols roman el recurs a la llengua i aquesta fascinació pel món rural com a refugi i motor de les essències. No tan sols les tradicions de la Catalunya rural i profunda semblen les autèntiques, si no que es parla d'una Catalunya catalana situada a les comarques interiors on la llengua catalana podria ser majoritària, tot i que això podria decaure aviat.

La dansa popular catalana ha deixat de ser la sardana perquè suposo que es balla molt més el reguetón, però mentre en algun poblet de muntanya pels volts de Ripoll o d'Olot es facin sardanes diumenge al matí hi haurà arguments per dir que la sardana és la veritable dansa popular catalana, la dansa pròpia de Catalunya. O potser la dansa vehicular pròpia de Catalunya. El nacionalisme és capaç de dir això i molt més.

Comentarios

  1. Lluis, creo lógico que se intente mantener la llama de todo aquello a lo que uno se siente unido, una manera de respetar la esencia, nótese que no pongo identidad, es no dejar el idioma de lado y bailar sardanas cuando haya personal y ganas de hacerlo. Dicho esto, comentar que este es un lugar bilingüe, con una mayoría foránea aplastante en los colegios, y que el idioma, creo que lo sabes, sucumbirá por si solo como lengua residual. Lo hizo el idioma hablado por todos los pueblos y raíz de todo esto, el latín.
    Motivos hay muchos, y el principal es que el español lo hablan seiscientos millones de personas, y es lengua oficial de veintiún países, este motivo es más que suficiente.

    ¿Acaso alguien se acuerda del porrón?, mi querido Lluis, pues ha pasado a ser un objeto obsoleto, de uso curioso, donde algún arraigado de Sant Sadurní lo llena con cava, para no perder aquello que una vez fue cotidiano, pues con el catalán, guste o no, agrade o no, estemos conformes o no, pasará lo mismo, en ello no solo influye España y su idioma, sino también la globalización, no lo olvidemos.
    salut

    ResponderEliminar
  2. Nunca lo he entendido,asociar la lengua con la patria.Aunque soy andaluz,me considero catalán impositor de pleno derechos y deberes,con mi DNI,como los demás,que también trajo sus problemas,aunque ahora no se habla del asunto
    Son unos plastas,unos carrozas los que piensan así. Hace tiempo que la enseñanza es en catalán, los libros de las escuelas ,tenemos tv3,asamblea propia,gobierno catalán ,como para quejarse.Muy bueno el escrito y observo que no eres tan radical,que bajas el tono, pero que te fijas en detalles que para mí pasan desapercibidos, interesantes.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

EL PERIODISMO EN TIEMPOS PEREZOSOS

Leo en los periódicos: el "régimen de los Ayatolás" para referirse a Irán. Y no me detengo en fijarme en qué medios lo escriben así o asá, porqué la verdad es que son mayoría. Es un término audaz. Sin embargo, ningún adjetivo acompaña al régimen de Omán, de Arabia Saudita, de Qatar. Cuando se habla de Arabia, podrían escribir "el régimen de los jeques absolutistas", por ejemplo. ¿Cómo podríamos calificar a los Emiratos Árabes Unidos, en donde reside el emérito y en donde parece que el reyezuelo defraudador vive muy bien? ¿El régimen de los reyes defraudadores huidos para escamotear a la justicia? Hasta hace bien poco, Venezuela era un "narcoestado", y a esta denominación se sumaron -incluso- muchos tertulianos de la tertulia de Silvia Intxaurrondo. Ella no les recriminó el adjetivo, a pesar de que parece una periodista escrupulosa y seria. Ahora mismo, nadie habla de Venezuela como de un "narcoestado", como si se hubiera obrado algún milagro. Del...

LA SEÑORA PILAR EN PRIMAVERA

Ha cumplido los 91 y vive sola en una casita que parece un museo, en donde está todo lo que adora, más que un museo es un templo abigarrado, apenas queda un palmo de pared libre en donde añadir alguna nueva foto, apenas unos centímetros encima de los anaqueles para añadirle otro recuerdo. Aunque a estas edades ya se crean pocos recuerdos nuevos, pasan pocas cosas y las que pasan, la verdad sea dicha, parecen livianas y sutiles, y se desvanecen como los sueños de la siesta, sin dejar rastro. El pequeño templo al dios del hogar, eso ya lo hacían los antiguos romanos. Y aunque hay vírgenes y jesucristos, el templo está dedicado a la memoria familiar, al paso por la vida y a los que la han acompañado. Ahí está el hijo único, del que se puede seguir su vida desde el niño en blanco y negro al joven graduado, al adulto serio con traje y corbata, al hombre ya mayor que sonríe con esfuerzo desde la lejana Inglaterra a donde se fue a trabajar para no volver, quizás unos días en verano y a veces ...

LA MALA MARE CATALANA

Diuen que saps quan s'ha acabat la teva funció de mare quan te n'adones que ja no hi ha res més a fer, que tot està dit i que a partir d'ara no tens cap influència sobre la teva filla. Tot i que les noves tendències advoquen per una maternitat (i una paternitat) laxa, hom tendeix a voler transmetre els teus valors a la prole. Als fills dels socis del Barça els fan el carnet del club des de tot just nadons, perquè el xiquet no s'esguerri més endavant i no se'ns faci del Madrid, que ara té més tirada entre el jovent. Transmetre els valors a la descendència no és cosa fàcil: al meu pare, per exemple, no li va sortir massa bé i aquí em tenen, constitucionalista i socialista, i indiferent a la bandera de les quatre barres, a la sardana i al Fossar de les Moreres. He heretat moltes coses del pare, entre elles algunes manies persecutòries que no cal detallar. Però el nacionalisme no me'l va poder inculcar. Resulta que, vès per on, el meu pare em va animar a llegir i a ...