Ir al contenido principal

SÍLVIA, LA NOSTRA NOIA A COMARQUES

L'alcaldessa de Ripoll: vara de comandament, barretina i creu in pectore

Algú em va fer adonar que la majoria dels líders independentistes provenien de comarques, aquesta expressió que fem servir per dir que no son de Barcelona. I és cert: exceptuant la Laura Borràs, gairebé tots son polítics formats en municipis petits o mitjans. La Girona de Puigdemont és una ciutat de 100.000 habitants, més petita que Sabadell, Terrassa, Santa Coloma, l'Hospitalet o Badalona. Ser de poble no significa res en especial en sí mateix, però sí que significa quan es reivindica com un major grau de puresa cultural o qui sap si àdhuc genètica, argument que reforçava la fiabilitat nacionalista per la via ruralista. Ja se sap que a Barcelona parlem el català poc i malament, som mestissos o, millor encara, xarnegos o axarnegats.

A les manifestacions dels 11 de setembre dels anys furiosos hi havia un to de conquesta innegable: els de comarques envaïm la ciutat. Dit d'una altra manera: els nets de culpa ocupem la ciutat del pecat.

D'aquelles comarques és la senyora Sílvia Orriols, quintessència del nacionalisme més irredempt, amb un xic de carlisme i un polsim d'èpica medieval: Orriols és de Ripoll, la vila on va néixer un tal Guifré, fundador llegendari de la "nació catalana" i personatge dubtós però al capdavall... a qui li interessa la veritat quan la mentida és tan bella? L'essencialisme, aquí i a Munich, sempre s'ha encantat amb les ficcions medievals i ha idealitzat aquells temps en què les persones llançaven els pixums al carrer, per la finestra. Deu ser per això que Orriols ha batejat els seus fills amb els noms de Guinadell, Queralt, Violant, Peronella i Fortià, tots ells de ressonància mítica: princeses i comtes i comtesses del passat tenebrós.

La Sílvia és persona desacomplexada, que no té por de la correcció política i per això els seus seguidors a les xarxes no deixen de créixer, fascinats pel verb descarat i arcaitzant. D'alcaldessa de Ripoll a diputada regional en un parell d'anys, i amb una carrera prometedora pel davant. El partit que abans s'anomenava Convergència no sap massa bé com entomar aquest corcó ripollès que els ha sorgit per la dreta i que els va esgarrapant els vots de mil en mil: cal pactar amb ella? Cal marcar-hi distància? Tota la dreta europea es troba en el mateix dilema quan veu venir la bubota de l'extrema dreta que avança a passes de gegant. I és per aquest dilema que els de Turull i Puigdemont acaben d'abandonar una moció de censura que hauria expulsat Orriols de l'alcaldia i que els obligava a pactar amb la resta de grups: als postconvergents no els sedueix la idea de pactar amb els socialistes, i menys encara amb els enemics d'ERC. Prefereixen mantenir l'alcaldesa d'extrema dreta. No se sap mai amb qui caldrà pactar més endavant.

Un dels arguments aportats per explicar la decisió és, sorprenentment, paradigmàtic: si expulsem la Sílvia, li facilitem la victimització, i la victimització la durà a la majoria absoluta a les properes eleccions municipals (i vés a saber què passar a les properes regionals). Els postconvergents saben que el seu líder està en declivi imparable i que els essencialistes preferiran Orriols, més encara si ha estat víctima de la pinça dels adversaris units contra ella. La victimització és una estratègia d'èxit emprada per l'ultradreta a tot el planeta, i dona bons resultats: Javier Milei la va usar amb audàcia i amb perspicàcia. Milei va aconseguir presentar-se com el candidat que lluita, tot sol, contra una maquinària enorme i corrupta emparada pels demés. David contra Goliat, l'heroi eixerit, menut i rabiüt que se'n surt de totes en  una batalla èpica. Deuen tenir raó, els postconvergents: regalar-li l'opció de la víctima és un regal massa gran. Vivim en un món on tothom vol ser víctima d'algun crim perquè la víctima desperta l'empatia dels qui se senten víctimes. Sense anar gaire més lluny: Trump també va fer una campanya presentant-se com a víctima d'una conspiració, un heroi senecte que s'enfronta a la burocràcia i a l'Estat, per socavar-lo des de dins.

Els postconvergents tenen mala peça al teler: no li volen regalar la condició de víctima però li permeten els dos altaveus, el de l'alcaldia i el de diputada i saben, com jo, que la Sílvia és persona hàbil i sap usar amb eficàcia els mitjans dels què disposa. Qualsevol dels seus comptes a les xarxes té milers de seguidors més que Jordi Turull, l'home que treu el fetge per la boca i ensopega mentre prova d'encalçar-la: Turull, tan atent com atemorit, és cada cop més xenòfob i endureix més el discurs antiimmigració, seguint les petges de l'alcaldessa de Ripoll. Si d'aquí a uns dies Orriols afirma que la paella no és genuïnament catalana i que els bons catalans només han de menjar escudella, Turull manifestarà en roda de premsa que mai no ha tastat la paella i li exigirà a Pedro Sánchez que prohibeixi la paella en territori català si cobeja els seus vots al Congrés.

La Sílvia és la nostra noia a comarques, la que assenyala el camí des de la profunditat dels boscos emboirats que van veure néixer Guifré el Pil·lós.


Comentarios

  1. Esta señora es una impresentable. Discurso fácil. Nulo programa. Buscando siempre un culpable.
    Cuando hayan echado a todos los emigrantes de Ripoll la basura se la tendrá que sacar ella con la lengua, porque no hay nadie que quiera trabajar en según que quehaceres: camioneros, trasportistas, enfermería, torneros, fresadores, vidrieros, maestros industriales, servicios auxiliares, soldadores, ni agricultores.
    No hay recambios generacionales.
    Esta persona, como decía Tzara, piensa con la boca.
    Salut

    ResponderEliminar
  2. Tal como está el asunto,hay que buscar socios hasta en el infierno. La muestra el gobierno central,así que
    muy bien,para ellos.Pasa igual en toda Europa.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LA SANTA CODICIA, O EL BBVA SE QUIERE ZAMPAR AL SABADELL

Mientras el Partido Popular se atraganta con eso del aborto, Trump le concede una prórroga al colonialismo en Palestina y se acerca el extraño cometa 3I Atlas, el BBVA sigue intentando comerse al Banco de Sabadell. Las trifulcas y los sinsabores de la banca me interesan menos que el fútbol, que ya es decir, pero lo cierto es que las campañas de ambos bancos promueven muchas risas. Ambos se empeñan en mostrarnos sus buenas obras y maneras, las ventajas de estar a su lado y lo bonito que es tener acciones en las empresas del asunto financiero. La usura se presenta como un bello cuerpo bondadoso y deseable. Definitivamente: nuestra sociedad perdió cualquier atisbo de valores cristianos por más que alguien afirme que Europa se construyó sobre los restos del cristianismo. Eso del banco grande que pretende comerse al pequeño me entusiasma: aflora un sinfín de eslóganes etéreos o incluso metafísicos para convencer a los accionistas, y por otra parte, el cantautor Albert Pla, que nació en Saba...

LA IGNORANCIA ESTÁ DE ENHORABUENA

Unos días atrás, en la terraza de una bar de barrio pobre en donde suelo parar de camino a casa después del trabajo escuché la conversación entre dos obreros jubilados, a día de hoy más preocupados por las cosas de su salud que por las de España. Uno de ellos le contó al otro que el "motobolismo" de  las personas mayores es más lento que el de los jóvenes. Sonreí para mis adentros pero no me reí de ellos: uno ha aprendido que se debe ser comprensivo con esas gentes que nacieron en la España triste y cruel de Franco y que no tuvieron más oportunidades que una sola: la de trabajar de peones en cualquier fábrica o taller, sin haber recibido una educación digna. A esas gentes se lo negaron casi todo cuendo fureon niños y jóvenes, aunque sí les dieron la opción de ir a los toros o al fútbol. Por la misma razón por la que es inmoral reirse de la ignorancia de esa generación y de esos hombres de barrio bajo, construído para sacar las familias de las chabolas, se debe acusar a esas v...

EL MESTRE I MARGARIDA (O BULGÀKOV SEGONS RIGOLA)

Reconec que tornar a comprar entrades per al teatre en català suposa un acte de fe. Després de veure alguns ridículs estrepitosos al Teatre Nacional, amb actors i actrius procedents de les sèries de Tv3 que declamen com si fóssim cent anys enrere, no m'era fàcil comprar les entrades per a "El Mestre i Margarida" al Lliure. Si m'hi vaig decidir és, sobretot, perquè l'obra és una adaptació de Mikhail Bulgàkov, l'autor de "El Mestre i Margarida", un text fàustic i fascinant. Una de les millors novel·les del segle XX que he llegit i un dels autors més fascinants no tan sols de la literatura russa si no de la universal. La novel·la de Bulgàkov, escrita el 1941, no es va publicar fins al 1967. No era un autor ben vist a la URSS i, de fet, escriure i agradar al poder no ha estat mai una tasca fàcil (si exceptuem els autors indepes que, com la senyora Rahola i tants d'altres, publicaven obres agradables per a les autoritats). En altres textos, Bulgàkov p...