Ir al contenido principal

SÍLVIA, LA NOSTRA NOIA A COMARQUES

L'alcaldessa de Ripoll: vara de comandament, barretina i creu in pectore

Algú em va fer adonar que la majoria dels líders independentistes provenien de comarques, aquesta expressió que fem servir per dir que no son de Barcelona. I és cert: exceptuant la Laura Borràs, gairebé tots son polítics formats en municipis petits o mitjans. La Girona de Puigdemont és una ciutat de 100.000 habitants, més petita que Sabadell, Terrassa, Santa Coloma, l'Hospitalet o Badalona. Ser de poble no significa res en especial en sí mateix, però sí que significa quan es reivindica com un major grau de puresa cultural o qui sap si àdhuc genètica, argument que reforçava la fiabilitat nacionalista per la via ruralista. Ja se sap que a Barcelona parlem el català poc i malament, som mestissos o, millor encara, xarnegos o axarnegats.

A les manifestacions dels 11 de setembre dels anys furiosos hi havia un to de conquesta innegable: els de comarques envaïm la ciutat. Dit d'una altra manera: els nets de culpa ocupem la ciutat del pecat.

D'aquelles comarques és la senyora Sílvia Orriols, quintessència del nacionalisme més irredempt, amb un xic de carlisme i un polsim d'èpica medieval: Orriols és de Ripoll, la vila on va néixer un tal Guifré, fundador llegendari de la "nació catalana" i personatge dubtós però al capdavall... a qui li interessa la veritat quan la mentida és tan bella? L'essencialisme, aquí i a Munich, sempre s'ha encantat amb les ficcions medievals i ha idealitzat aquells temps en què les persones llançaven els pixums al carrer, per la finestra. Deu ser per això que Orriols ha batejat els seus fills amb els noms de Guinadell, Queralt, Violant, Peronella i Fortià, tots ells de ressonància mítica: princeses i comtes i comtesses del passat tenebrós.

La Sílvia és persona desacomplexada, que no té por de la correcció política i per això els seus seguidors a les xarxes no deixen de créixer, fascinats pel verb descarat i arcaitzant. D'alcaldessa de Ripoll a diputada regional en un parell d'anys, i amb una carrera prometedora pel davant. El partit que abans s'anomenava Convergència no sap massa bé com entomar aquest corcó ripollès que els ha sorgit per la dreta i que els va esgarrapant els vots de mil en mil: cal pactar amb ella? Cal marcar-hi distància? Tota la dreta europea es troba en el mateix dilema quan veu venir la bubota de l'extrema dreta que avança a passes de gegant. I és per aquest dilema que els de Turull i Puigdemont acaben d'abandonar una moció de censura que hauria expulsat Orriols de l'alcaldia i que els obligava a pactar amb la resta de grups: als postconvergents no els sedueix la idea de pactar amb els socialistes, i menys encara amb els enemics d'ERC. Prefereixen mantenir l'alcaldesa d'extrema dreta. No se sap mai amb qui caldrà pactar més endavant.

Un dels arguments aportats per explicar la decisió és, sorprenentment, paradigmàtic: si expulsem la Sílvia, li facilitem la victimització, i la victimització la durà a la majoria absoluta a les properes eleccions municipals (i vés a saber què passar a les properes regionals). Els postconvergents saben que el seu líder està en declivi imparable i que els essencialistes preferiran Orriols, més encara si ha estat víctima de la pinça dels adversaris units contra ella. La victimització és una estratègia d'èxit emprada per l'ultradreta a tot el planeta, i dona bons resultats: Javier Milei la va usar amb audàcia i amb perspicàcia. Milei va aconseguir presentar-se com el candidat que lluita, tot sol, contra una maquinària enorme i corrupta emparada pels demés. David contra Goliat, l'heroi eixerit, menut i rabiüt que se'n surt de totes en  una batalla èpica. Deuen tenir raó, els postconvergents: regalar-li l'opció de la víctima és un regal massa gran. Vivim en un món on tothom vol ser víctima d'algun crim perquè la víctima desperta l'empatia dels qui se senten víctimes. Sense anar gaire més lluny: Trump també va fer una campanya presentant-se com a víctima d'una conspiració, un heroi senecte que s'enfronta a la burocràcia i a l'Estat, per socavar-lo des de dins.

Els postconvergents tenen mala peça al teler: no li volen regalar la condició de víctima però li permeten els dos altaveus, el de l'alcaldia i el de diputada i saben, com jo, que la Sílvia és persona hàbil i sap usar amb eficàcia els mitjans dels què disposa. Qualsevol dels seus comptes a les xarxes té milers de seguidors més que Jordi Turull, l'home que treu el fetge per la boca i ensopega mentre prova d'encalçar-la: Turull, tan atent com atemorit, és cada cop més xenòfob i endureix més el discurs antiimmigració, seguint les petges de l'alcaldessa de Ripoll. Si d'aquí a uns dies Orriols afirma que la paella no és genuïnament catalana i que els bons catalans només han de menjar escudella, Turull manifestarà en roda de premsa que mai no ha tastat la paella i li exigirà a Pedro Sánchez que prohibeixi la paella en territori català si cobeja els seus vots al Congrés.

La Sílvia és la nostra noia a comarques, la que assenyala el camí des de la profunditat dels boscos emboirats que van veure néixer Guifré el Pil·lós.


Comentarios

  1. Esta señora es una impresentable. Discurso fácil. Nulo programa. Buscando siempre un culpable.
    Cuando hayan echado a todos los emigrantes de Ripoll la basura se la tendrá que sacar ella con la lengua, porque no hay nadie que quiera trabajar en según que quehaceres: camioneros, trasportistas, enfermería, torneros, fresadores, vidrieros, maestros industriales, servicios auxiliares, soldadores, ni agricultores.
    No hay recambios generacionales.
    Esta persona, como decía Tzara, piensa con la boca.
    Salut

    ResponderEliminar
  2. Tal como está el asunto,hay que buscar socios hasta en el infierno. La muestra el gobierno central,así que
    muy bien,para ellos.Pasa igual en toda Europa.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

ALBÀ BUFÓ

Gairebé tothom sap alguna cosa dels somnis malmesos i les promeses trencades. Toni Albà també en deu saber. Recordo l'Opération Fu el 1992, a la Sala Villarroel (si no vaig equivocat), un teatre divertit i nou a Catalunya que s'apropava a l'obra de Philipe Genty i a d'altres creadors contemporanis. Albà havia estudiat pantomima a França i sembla que alguna cosa va aprendre. Eren els temps de les promeses i dels somriures. Deu anys després, Albà ja duia el seu petit espectacle d'imitació del Rei Juan Carlos per les festes majors dels pobles, un monòleg l'única virtut del qual era la imitació, que és un dels nivells més baixos de l'art del teatre. No obstant la debilitat del petit espectacle per a consum ràpid i fàcil, li devia obrir la porta al Polònia, el programa d'humor de Tv3 caríssim per a l'erari públic que no passa de fer unes bromes més o menys apanyades sobre política catalana i que té una capacitat enorme per destruir l'imaginari del tea...

11 DE SETEMBRE. DECÀLEG DEL CATALÀ DE DEBÒ

Comença el setembre i la canalla tornarà a l'escola, a aprendre català i educació emocional (en català). De la mateixa manera, els catalans comencem el curs de catalanitat el proper dia 11, en què cal renovar la nostra fe en la pàtria malmesa amb la samarreta nova, més que mai, i que el món, quan ens miri, ens vegi llustrosos i ufanosos. Cal que Catalunya torni a ser gran i rica i plena, i per això recordem com és un veritable català. Evitem la fluixera! Endarrera aquesta gent! 1- El català de debò prefereix la sardana al reguetón, la coca de recapte a la pizza, els fideus a la cassola als espaguetis, la ratafia a l'orujo, en Lluís Llach a en Juan Manuel Serrat, en Guerau de Liost a en García Márquez, la Pilar Rahola a en Vargas Llosa i la botifarra negra a la morcilla. 2- El català de debò no demana hamburgueses, que fan de bastaix, sinó un entrepà de pà d'hòstia de carn picada de vaca nostrada, de les valls pirenaiques o ripolleses. Sempre amb allioli i una rodanxa de tom...

UNO/A DE LA CUP SE PASA A ALIANÇA CATALANA

Quizás sea una ocurrencia, un chiste de finales del verano. Pero no lo es. Se puede recurrir al mundo de las paradojas, o al manido tema de la atracción de los opuestos, o los extremos se tocan, que da para muchas bromas (incluso Andrés Pajares rodó, en 1970, "Los extremeños se tocan"). Todavía no hay ningún registro sobre un político de la CUP trasvasado a Aliança Catalana o a Vox, pero sin embargo los estudios del voto detectaron que en elecciones recientes, antiguos votantes de la CUP en sus años de gloria, habían dado su voto a Vox. Los partidos del procés catalán andan ensimismados: Junts vira para la derecha de Sílvia Orriols queriendo evitar la fuga de votos que se van a la hermana integrista de Ripoll, ERC se desangra con sus batallitas internas y la CUP hace congresos para decidir qué quieren ser cuando sean mayores. Ninguno de los tres se aclara mucho, aunque la CUP tiene una ventaja sobre los otros: no aspiran al poder y les basta con esa presencia supuestamente in...