Ir al contenido principal

LA SOLITUD DEL GUERRER (CATALÀ)

 

Els cartells, lluents i acolorits, apareixen un matí. S'hi representa la joventut combativa amb una estètica que recorda, no per casualitat, el cartellisme dels anys 30 i de la guerra. Joves alçats, dempeus. La noia du una bandera. El noi, més aguerrit, una falç. Modernitat i tradició. Potser caldria actualitzar una barretina, o unes espardenyes marca Munich. Al peu, la creu de Sant Andreu, aquesta X que van emprar els exèrcits imperials espanyols i que també lluïen els avions de l'exèrcit rebel de Franco i que, paradoxalment, es van veure molt durant els anys més negres del procés.

"Nosaltres sols!" (traducció barroera del Sinn Féin irlandès) fou el grup de Daniel Cardona fundat el 1931, un grup que es va integrar a Estat Català, una organització partidària de la lluita armada que protestava contra l'excessiu autonomisme dels altres partits nacionalistes. El pobre Quim Torra admirava Cardona i li va fer un homenatge. "Nosaltres sols!" és l'expressió més nítida del feixisme independentista, o de l'independentisme feixista, depèn de com es prefereixi. Això no era gens estrany i llavors molts joves catalanistes s'apuntaven al feixisme amb orgull: sense anar més lluny, el poeta J.V. Foix es va fer feixista i ho explicava sense manies. L'estètica d'aquell antic "Nosaltres sols!" també abraçava la marcialitat en les seves desfilades i també tenia una estètica acolorida i fresca. El que veiem avui als cartells és tan sols una revisió, 100 anys més tard.

Qui sent nostàlgia dels anys 30 del segle XX, també sent nostàlgia dels anys 40?

En contrast amb d'altres estètiques polítiques, als cartells de "Nosaltres sols!" no hi ha multituds: la solitud del guerrer o de la guerrera (tot i que el paper de la noia és el d'abanderada). La solitud del guerrer, proper a un heroi wagnerià. Quan dèiem, el 2017, que el moviment independentista era un moviment identitari d'inspiració feixista, ens tractaven de mentiders, de tramposos i de busca-raons: ¿com pot ser un feixista qui vol allò més democràtic del món, com ara és posar moltes urnes? Es més: com que acusar algú de feixista és una acció banal i gratuïta, la resposta solia ser: el feixista ets tu, a més a més de botifler i d'espanyolista.

Ara, un cop els partits que van liderar el procés han abandonat l'independentisme i han virat vers un autonomisme més o menys dissimulat, la facció irredempta de l'independentisme mostra el seu rostre sense vergonya i reivindica les arrels feixistes. La Sílvia Orriols assegura que el seu independentisme dura més de 8 segons i es burla dels Junts per Puigdemont, i assegura que allò que la separa de Vox és tan sols una bandera perquè, més enllà de la bandera, s'entendrien en tota la resta.

El cartell de "Nosaltres sols!" apareix dos dies després de les eleccions alemanyes, quan l'extrema dreta europea es rearma i es prepara per seguir l'exemple de l'Alternative für Deutschland. La solitud de l'heroi (o de l'heroïna) no és casual: és la solitud del guerrer nacionalista i essencialista sotmès pels "cordons sanitaris" que els aïllen del poder a tot arreu menys a les autonomies espanyoles on pacten amb el Partit Polular amb més o menys fortuna. És la solitud de la Sílvia Orriols, que tal vegada és la figura femenina representada als cartells: l'aïllament al qual està sotmesa és justament el factor que li donarà vots quan tornin a posar les urnes i per això cal parlar de la solitud heroica, del Parsifal català amb la falç ben amunt.

L'actual "Nosaltres sols!" es promociona com la veritable força nacionalista amb un discurs tràgic que parla de resistència o mort, d'identitat en perill i que renega de la política, tal com ho fa tota l'extrema dreta actual. Al vídeo que poden veure aquí, juguen una partida d'escacs. Amb les peces blanques, naturalment.

Després d'uns anys de pretensió simpàtica i transversal (avalada per un grup com la CUP, que es presenta com a esquerra radical), l'independentisme mostra el rostre que sempre ha estat rere la màscara que prometia un país millor amb gelat de postres cada dia i tota la llista de puerilitats ingènues: el nacionalisme només pot ser conservador i retrògrad, i per això venen els "Nosaltres sols!" a explicar-ho amb tots els ets i uts. I saben que no estan sols.

Comentarios

  1. Es evidente de que cada vez están más solos, ahí sí el cartel habla por ellos.
    ¿Cuántas esteladas ves en los balcones?, las puedes contar con el dedo de una mano, cuando hace cinco años se pusieron de moda.
    Lo que está claro es que las cosas hace un par de meses que han cambiado radicalmente, LLUIS.
    Piensa, y no creo que me equivoque en nada, que lo que menos importará es la independencia de Cataluña visto el problema enorme del tirano Putin y su amigo el teñido americano.
    Que esto vuelve a la mili, que Europa creara un ejército europeo y que las prestaciones sociales serán cada vez menos sociales y poco prestacionales, porque el dinero se destinará al armamento.
    La gente ya no está por separarse, lo ven bien claro, la gente sabe que sino se une se los come el tirano.
    Un abrazo

    ResponderEliminar
  2. El independentismo se acabó hasta dentro de 100 años,es ciclico: nace,se desarrolla y muere.Para luego resucitar.
    Ahora están en su triangulo,con el PP y el PSOE,en dónde situarse.Si equilatero, isosceles o escaleno.Todo un problema.
    Curioso tu escrito y la soledad o mejor solitud.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

EL ASUNTO DE RAMON FLECHA ES MUY TRISTE

El catedrático emérito de la Universidad de Barcelona Ramón Flecha ha sido acusado por 14 mujeres de acoso y abusos sexuales de distinta gradación a lo largo de varios años. Flecha se presenta a sí mismo en la red X (antes Twiter) como "Científico nº1 (ranking mundial) en Gender Violence". Las 14 mujeres que lo acusan fueron becarias o alumnas suyas, todas ellas relacionadas con el CREA, Community of Research on Excellence for All, un grupo de investigación adscrito a la Universidad de Barcelona, rama sociología, del que Flecha fue director y sobre el cual, a sus 71 años, sigue ejerciendo su autoridad. Esas 14 mujeres han redactado una carta a la Universidad para denunciar la situación a través de un bufete de abogados de Madrid. A continuación, varios medios (Radio Nacional, El Periódico, Crónica Global, la Agencia EFE, el diario Ara y otros) han recogido la información y la han divulgado. Ahora, cuando escribo, todavía no se sabe qué recorrido puede tener la denuncia, ni si...

AI, EL VIROLAI

Dels catalans sempre sereu Princesa, dels espanyols Estrella d’Orient, sigueu pels bons pilar de fortalesa, pels pecadors el port de salvament. Aquesta és una de els estrofes del Virolai, el poema de Jacint Verdaguer al qual el músic Josep Rodoreda li va posar la música. Rodoreda (no és parent de la Mercè, o això sembla) fou un compositor i teòric musical que va marxar de Catalunya per dirigir una orquestra a Sant Sebastià i, posteriorment, fer de professor de música a Buenos Aires. També va compondre alguna peça patriòtica en català i diverses en castellà. El Virolai es va convertir molt aviat en l'himne del Monestir de Montserrat, lloança de la Mare de Déu i, sense que ningú ho pugui entendre (o s'entén massa bé) ara és un càntic independentista, alegre i joliu, que s'entona a les performances patriòtiques. No puc evitar el record de quan ens deien que l'independentisme era un moviment popular i espontani, transversal, inclusiu, democràtic i progressista. Si un movime...

DAMIÀ BARDERA O EL COL·LAPSE DE L'EDUCACIÓ CATALANA

"Incompetències bàsiques. Crònica d’un desgavell educatiu" (Pòrtic, 2024, i en castellà a Ediciones Península), és el títol del llibre que ha publicat el professor de secundària Damià Bardera, i que ha obtingut un ressò important als mitjans de tota mena, i especialment al món dels youtubers, que el conviden als seus pòdcasts, vídeos i demés. Bardera adopta el to del qui diu allò que els demés no gosen dir, que no volen dir o que fan veure que no passa res: l'emperador va nu. Tot i que la caiguda dels resultats a les proves PISA de l'alumnat català és una caiguda sostinguda en el temps, i que cada cop estem més avall en la llista espanyola (només per davant de Ceuta i Melilla, molts cops), ningú no havia assenyalat de forma tan explícita i cruel la situació dels instituts catalans. Bardera assenyala molts factors:  les experiències "innovadores" i erràtiques dels plans d'estudi, els seus canvis constants, la crisi del model d'autoritat del professora...