Ir al contenido principal

LA SOLITUD DEL GUERRER (CATALÀ)

 

Els cartells, lluents i acolorits, apareixen un matí. S'hi representa la joventut combativa amb una estètica que recorda, no per casualitat, el cartellisme dels anys 30 i de la guerra. Joves alçats, dempeus. La noia du una bandera. El noi, més aguerrit, una falç. Modernitat i tradició. Potser caldria actualitzar una barretina, o unes espardenyes marca Munich. Al peu, la creu de Sant Andreu, aquesta X que van emprar els exèrcits imperials espanyols i que també lluïen els avions de l'exèrcit rebel de Franco i que, paradoxalment, es van veure molt durant els anys més negres del procés.

"Nosaltres sols!" (traducció barroera del Sinn Féin irlandès) fou el grup de Daniel Cardona fundat el 1931, un grup que es va integrar a Estat Català, una organització partidària de la lluita armada que protestava contra l'excessiu autonomisme dels altres partits nacionalistes. El pobre Quim Torra admirava Cardona i li va fer un homenatge. "Nosaltres sols!" és l'expressió més nítida del feixisme independentista, o de l'independentisme feixista, depèn de com es prefereixi. Això no era gens estrany i llavors molts joves catalanistes s'apuntaven al feixisme amb orgull: sense anar més lluny, el poeta J.V. Foix es va fer feixista i ho explicava sense manies. L'estètica d'aquell antic "Nosaltres sols!" també abraçava la marcialitat en les seves desfilades i també tenia una estètica acolorida i fresca. El que veiem avui als cartells és tan sols una revisió, 100 anys més tard.

Qui sent nostàlgia dels anys 30 del segle XX, també sent nostàlgia dels anys 40?

En contrast amb d'altres estètiques polítiques, als cartells de "Nosaltres sols!" no hi ha multituds: la solitud del guerrer o de la guerrera (tot i que el paper de la noia és el d'abanderada). La solitud del guerrer, proper a un heroi wagnerià. Quan dèiem, el 2017, que el moviment independentista era un moviment identitari d'inspiració feixista, ens tractaven de mentiders, de tramposos i de busca-raons: ¿com pot ser un feixista qui vol allò més democràtic del món, com ara és posar moltes urnes? Es més: com que acusar algú de feixista és una acció banal i gratuïta, la resposta solia ser: el feixista ets tu, a més a més de botifler i d'espanyolista.

Ara, un cop els partits que van liderar el procés han abandonat l'independentisme i han virat vers un autonomisme més o menys dissimulat, la facció irredempta de l'independentisme mostra el seu rostre sense vergonya i reivindica les arrels feixistes. La Sílvia Orriols assegura que el seu independentisme dura més de 8 segons i es burla dels Junts per Puigdemont, i assegura que allò que la separa de Vox és tan sols una bandera perquè, més enllà de la bandera, s'entendrien en tota la resta.

El cartell de "Nosaltres sols!" apareix dos dies després de les eleccions alemanyes, quan l'extrema dreta europea es rearma i es prepara per seguir l'exemple de l'Alternative für Deutschland. La solitud de l'heroi (o de l'heroïna) no és casual: és la solitud del guerrer nacionalista i essencialista sotmès pels "cordons sanitaris" que els aïllen del poder a tot arreu menys a les autonomies espanyoles on pacten amb el Partit Polular amb més o menys fortuna. És la solitud de la Sílvia Orriols, que tal vegada és la figura femenina representada als cartells: l'aïllament al qual està sotmesa és justament el factor que li donarà vots quan tornin a posar les urnes i per això cal parlar de la solitud heroica, del Parsifal català amb la falç ben amunt.

L'actual "Nosaltres sols!" es promociona com la veritable força nacionalista amb un discurs tràgic que parla de resistència o mort, d'identitat en perill i que renega de la política, tal com ho fa tota l'extrema dreta actual. Al vídeo que poden veure aquí, juguen una partida d'escacs. Amb les peces blanques, naturalment.

Després d'uns anys de pretensió simpàtica i transversal (avalada per un grup com la CUP, que es presenta com a esquerra radical), l'independentisme mostra el rostre que sempre ha estat rere la màscara que prometia un país millor amb gelat de postres cada dia i tota la llista de puerilitats ingènues: el nacionalisme només pot ser conservador i retrògrad, i per això venen els "Nosaltres sols!" a explicar-ho amb tots els ets i uts. I saben que no estan sols.

Comentarios

  1. Es evidente de que cada vez están más solos, ahí sí el cartel habla por ellos.
    ¿Cuántas esteladas ves en los balcones?, las puedes contar con el dedo de una mano, cuando hace cinco años se pusieron de moda.
    Lo que está claro es que las cosas hace un par de meses que han cambiado radicalmente, LLUIS.
    Piensa, y no creo que me equivoque en nada, que lo que menos importará es la independencia de Cataluña visto el problema enorme del tirano Putin y su amigo el teñido americano.
    Que esto vuelve a la mili, que Europa creara un ejército europeo y que las prestaciones sociales serán cada vez menos sociales y poco prestacionales, porque el dinero se destinará al armamento.
    La gente ya no está por separarse, lo ven bien claro, la gente sabe que sino se une se los come el tirano.
    Un abrazo

    ResponderEliminar
  2. El independentismo se acabó hasta dentro de 100 años,es ciclico: nace,se desarrolla y muere.Para luego resucitar.
    Ahora están en su triangulo,con el PP y el PSOE,en dónde situarse.Si equilatero, isosceles o escaleno.Todo un problema.
    Curioso tu escrito y la soledad o mejor solitud.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LA BRIGADA INFANTIL DE LA ULTRADERECHA

Las madres y los padres de mis alumnos son personas de entre 30 y 40 años, de modo que todos ellos (en especial los autóctonos) pasaron por la educación democrática, en la que se les educó en valores cívicos, en gestión de las emociones, en ciudadanía, en la importancia de la participación. Pero es evidente que este "background" contiene algunos errores o no es apreciable. Las madres y los padres suelen ser reivindicativos, pero solo para reivindicar los derechos de sus hijos e hijas y para cuestionar el trabajo de los docentes. Cabe concretar algo relevante: la mayoría de las familias inmigrantes suelen ser más empáticas y colaboradoras que las autóctonas. Suelen mostrar un mayor respeto por las instituciones como la escuela. Hasta cierto punto no me parece mal que la gente sea crítica: debemos ser analíticos y protestar cuando es necesario. Pero... Pero... tengo varios alumnos en la clase que han suspendido todas las evaluaciones hasta el día de hoy, todos los exámenes y, s...

HISTORIA DEL NIÑO EN DIEZ PÁRRAFOS

Les voy a contar un relato breve sobre cosas que suceden en las aulas de primaria. Hoy, un niño de 12 años (¡12!) se presenta en el aula con su teléfono móvil colgando del cuello de un cordel azul, lo hace con ostentación, desafiando a las normas. Cuando el maestro le pide que le entregue el móvil, que será custodiado en el despacho de Dirección, tal como se especifica en la normativa, el niño (12 años) responde que ni hablar y aprovecha la situación para insultar al maestro y a la institución. El maestro le manda a discutir el asunto en el despacho de Dirección (hoy hay un examen muy importante y no se puede perder el tiempo), y al llegar allí el niño de 12 años insulta también al representante de la Dirección y a cuántos docentes se cruzan en su camino. Más tarde insulta de nuevo al maestro y le hace saber que desea su muerte (sic). En algún momento se consigue que el niño de 12 años rellene una "hoja de reflexión" en donde debe escribir cuál ha sido su conducta equivocada ...

ALGUN DIA CALDRÀ PARLAR (DE LA LLENGUA PRÒPIA)

Segons els estudis més recents, el 30% de la població de 15 anys o més té el català com a llengua d'identificació única, mentre que el 40,4% s'identifica únicament amb el castellà. En algun lloc he llegit que el català és la primera llengua del 25% de la pobació, una xifra un xic més minsa però que indica la mateixa realitat. El problema de la realitat és que pot agradar més o menys, o que pot xocar amb els somnis i els ideals i les fantasies però, al capdavall, és la realitat. El problema de la realitat és que és real i, sovint, menys bufona que les il·lusions. Es pot treballar per canviar la realitat (de fet, aquesta seria una forma possible d'explicar la història de la humanitat). Però per fer una feina efectiva el primer que cal és reconèixer-la i admetre-la. Després ja vindran els projectes i els plans i els programes: però cap projecte que no parteixi del reconeixement de la realitat podrà tenir èxit. Negar la realitat, o substituir-la per un axioma impossible, no és ...