Ir al contenido principal

LA SOLITUD DEL GUERRER (CATALÀ)

 

Els cartells, lluents i acolorits, apareixen un matí. S'hi representa la joventut combativa amb una estètica que recorda, no per casualitat, el cartellisme dels anys 30 i de la guerra. Joves alçats, dempeus. La noia du una bandera. El noi, més aguerrit, una falç. Modernitat i tradició. Potser caldria actualitzar una barretina, o unes espardenyes marca Munich. Al peu, la creu de Sant Andreu, aquesta X que van emprar els exèrcits imperials espanyols i que també lluïen els avions de l'exèrcit rebel de Franco i que, paradoxalment, es van veure molt durant els anys més negres del procés.

"Nosaltres sols!" (traducció barroera del Sinn Féin irlandès) fou el grup de Daniel Cardona fundat el 1931, un grup que es va integrar a Estat Català, una organització partidària de la lluita armada que protestava contra l'excessiu autonomisme dels altres partits nacionalistes. El pobre Quim Torra admirava Cardona i li va fer un homenatge. "Nosaltres sols!" és l'expressió més nítida del feixisme independentista, o de l'independentisme feixista, depèn de com es prefereixi. Això no era gens estrany i llavors molts joves catalanistes s'apuntaven al feixisme amb orgull: sense anar més lluny, el poeta J.V. Foix es va fer feixista i ho explicava sense manies. L'estètica d'aquell antic "Nosaltres sols!" també abraçava la marcialitat en les seves desfilades i també tenia una estètica acolorida i fresca. El que veiem avui als cartells és tan sols una revisió, 100 anys més tard.

Qui sent nostàlgia dels anys 30 del segle XX, també sent nostàlgia dels anys 40?

En contrast amb d'altres estètiques polítiques, als cartells de "Nosaltres sols!" no hi ha multituds: la solitud del guerrer o de la guerrera (tot i que el paper de la noia és el d'abanderada). La solitud del guerrer, proper a un heroi wagnerià. Quan dèiem, el 2017, que el moviment independentista era un moviment identitari d'inspiració feixista, ens tractaven de mentiders, de tramposos i de busca-raons: ¿com pot ser un feixista qui vol allò més democràtic del món, com ara és posar moltes urnes? Es més: com que acusar algú de feixista és una acció banal i gratuïta, la resposta solia ser: el feixista ets tu, a més a més de botifler i d'espanyolista.

Ara, un cop els partits que van liderar el procés han abandonat l'independentisme i han virat vers un autonomisme més o menys dissimulat, la facció irredempta de l'independentisme mostra el seu rostre sense vergonya i reivindica les arrels feixistes. La Sílvia Orriols assegura que el seu independentisme dura més de 8 segons i es burla dels Junts per Puigdemont, i assegura que allò que la separa de Vox és tan sols una bandera perquè, més enllà de la bandera, s'entendrien en tota la resta.

El cartell de "Nosaltres sols!" apareix dos dies després de les eleccions alemanyes, quan l'extrema dreta europea es rearma i es prepara per seguir l'exemple de l'Alternative für Deutschland. La solitud de l'heroi (o de l'heroïna) no és casual: és la solitud del guerrer nacionalista i essencialista sotmès pels "cordons sanitaris" que els aïllen del poder a tot arreu menys a les autonomies espanyoles on pacten amb el Partit Polular amb més o menys fortuna. És la solitud de la Sílvia Orriols, que tal vegada és la figura femenina representada als cartells: l'aïllament al qual està sotmesa és justament el factor que li donarà vots quan tornin a posar les urnes i per això cal parlar de la solitud heroica, del Parsifal català amb la falç ben amunt.

L'actual "Nosaltres sols!" es promociona com la veritable força nacionalista amb un discurs tràgic que parla de resistència o mort, d'identitat en perill i que renega de la política, tal com ho fa tota l'extrema dreta actual. Al vídeo que poden veure aquí, juguen una partida d'escacs. Amb les peces blanques, naturalment.

Després d'uns anys de pretensió simpàtica i transversal (avalada per un grup com la CUP, que es presenta com a esquerra radical), l'independentisme mostra el rostre que sempre ha estat rere la màscara que prometia un país millor amb gelat de postres cada dia i tota la llista de puerilitats ingènues: el nacionalisme només pot ser conservador i retrògrad, i per això venen els "Nosaltres sols!" a explicar-ho amb tots els ets i uts. I saben que no estan sols.

Comentarios

  1. Es evidente de que cada vez están más solos, ahí sí el cartel habla por ellos.
    ¿Cuántas esteladas ves en los balcones?, las puedes contar con el dedo de una mano, cuando hace cinco años se pusieron de moda.
    Lo que está claro es que las cosas hace un par de meses que han cambiado radicalmente, LLUIS.
    Piensa, y no creo que me equivoque en nada, que lo que menos importará es la independencia de Cataluña visto el problema enorme del tirano Putin y su amigo el teñido americano.
    Que esto vuelve a la mili, que Europa creara un ejército europeo y que las prestaciones sociales serán cada vez menos sociales y poco prestacionales, porque el dinero se destinará al armamento.
    La gente ya no está por separarse, lo ven bien claro, la gente sabe que sino se une se los come el tirano.
    Un abrazo

    ResponderEliminar
  2. El independentismo se acabó hasta dentro de 100 años,es ciclico: nace,se desarrolla y muere.Para luego resucitar.
    Ahora están en su triangulo,con el PP y el PSOE,en dónde situarse.Si equilatero, isosceles o escaleno.Todo un problema.
    Curioso tu escrito y la soledad o mejor solitud.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LOS VÍNCULOS DÉBILES (A NOELIA CASTILLO)

Los sociólogos y los psicólogos hablan de la importancia de los vínculos débiles: aquéllas personas con quienes tenemos una relación que no es de una gran amistad ni de amor ni de parentesco. Conocidos, vecinos, compañeros de trabajo. Estas relaciones, a pesar de su debilidad, nos permiten funcionar en el día a día, resolver pequeños asuntos y llevar una buena vida. A veces me pregunto si mis alumnos y alumnas forman parte de estas relaciones débiles y tiendo a creer que así es: afectan a mi vida cotidiana durante varias horas al día, hay multitud de interacciones más o menos funcionales por ambas partes y, sin embargo, el vínculo es débil en el sentido de que, en cuánto yo deje de ser su profesor, a final de curso, el vínculo se desvanecerá. Lo opuesto a los vínculos débiles son los poderosos, los familiares, de los que no podemos desprendernos si no es mediante un acto abrupto y más o menos violento pero que, aún así, siempre siguen ahí. Estoy pensando en el caso de Noelia Castillo, ...

AVENTURAS DE LA NIÑA ISABEL EN MÉXICO

Isabel se aventura con todo. Por lo poco que de ella sé, nació en una familia más bien humilde y decidió dejar de serlo, para lo cual no reparó en esfuerzos y descubrió que las cosas como la ética y la moral pueden ser más bien obstáculos, leves molestias, cuando uno pretende ascender en la escalera social a todo tren. Que se lo pregunten a Julien Sorel. O a Onofre Bouvila. Descubrió que la política, cuando uno tiene ganas, pocas manías y un solo principio, es un buen lugar para la prosperidad. Y, aunque en la política se cobra del erario público, ella nunca abandonó la fascinación por el oro de los ricos. El ambicioso suele ser de derechas y el codicioso lo es por fuerza, piense lo que piense. Las oportunidades pasan y hay que estar atento. Eso les sucedió al porquerizo Francisco de Pizarro o al bastardo abandonado Diego de Almagro: vieron que zarpaba un barco rumbo a la aventura y se montaron en él. Como cualquier miserable del mundo dispuesto a jugarse la vida en alta mar, Francisco...

ALGUN DIA CALDRÀ PARLAR (DE LA LLENGUA PRÒPIA)

Segons els estudis més recents, el 30% de la població de 15 anys o més té el català com a llengua d'identificació única, mentre que el 40,4% s'identifica únicament amb el castellà. En algun lloc he llegit que el català és la primera llengua del 25% de la pobació, una xifra un xic més minsa però que indica la mateixa realitat. El problema de la realitat és que pot agradar més o menys, o que pot xocar amb els somnis i els ideals i les fantasies però, al capdavall, és la realitat. El problema de la realitat és que és real i, sovint, menys bufona que les il·lusions. Es pot treballar per canviar la realitat (de fet, aquesta seria una forma possible d'explicar la història de la humanitat). Però per fer una feina efectiva el primer que cal és reconèixer-la i admetre-la. Després ja vindran els projectes i els plans i els programes: però cap projecte que no parteixi del reconeixement de la realitat podrà tenir èxit. Negar la realitat, o substituir-la per un axioma impossible, no és ...