Ir al contenido principal

EL PROCÉS HO VA ESPATLLAR TOT


Escola d'un perifèria molt perifèrica, allà on la ciutat perd el nom i esdevé camp de runes i matoll sense botànica. Siluetes de polígons industrials, el so llunyà dels camions que venen d'Eslovènia i van a Polònia, alguns del quals encara lluen dibuixos metàl·lics de valquíries i amazones nues fets amb un antic aerògraf. No és fàcil descobrir el grup de cases que anomenen "el barri", en un pedent geperut més enllà de les naus industrials. És un grup de blocs de tres o quatre plantes, construït de pressa i corrents a finals dels setanta, tot i que les darreres construccions no tenen més de vint anys, aquells anys en què la construcció era l'esport nacional i havia consens: qualsevol pot fer-se ric si compra i després lloga, si compra i després ven.

A l'escola que hi ha al capdavall del barri no hi ha més de cent alumnes, però s'hi compten més de trenta nacionalitats. Divideixo els alumnes en grups de quatre per fer una activitat de llengua catalana i me n'adono que, en un dels grups hi ha: una cubana, una dominicana, un gambià i un magrebí. Per a cadascun d'ells la llengua catalana té la mateixa importància que per a mi la llengua dels apatxes. Perquè al barri ningú no parla català i el català és una llengua artificial -si no fos perquè és la llengua en la que reben notificacions, avisos i denúncies. La llengua d'una autoritat temuda, distant i freda, que exigeix, vigila i castiga.

La directora de l'escola em du a un apart i em diu: abans de tot això de la independència les llengües convivien millor, però des del procés que ara s'hi han posta de cul i no volen saber res del català. Les persones poden ser pobres, incultes, inmigrants. Però tothom s'adona de quan rep una agressió, i el procés era una agressió contra els qui no parlen prou el català. Tothom es va adonar del signe del procés: ai del qui no sigui prou bon català, ai del qui no parli català amb tothom i a tothora!

Recordo les amenaces d'aquells anys, que ara em diuen que me les vaig prendre massa seriosament, que només era una broma: bromes que parlaven d'expulsions, de deportacions, de camps de reeducació per a botiflers, de camps de refugiats al Monegros. Eren bromes, és clar, i per això cal ser indulgent ara.

Al barri no s'ho van prendre com una broma. Van entendre que allò no era una broma perquè només reien en un costat. Potser no en sabien prou de català, però van comprendre el to dels polítics i dels periodistes i van copsar l'amenaça. I van decidir que ja n'hi havia prou de jugar a la conviència quan el poderós ja no vol conviure amb el dèbil. I aquest és el quid de la qüestió del procés: que el poderós va decidir atacar el feble i ho va fer amb totes les eines que tenia: la Generalitat, els mitjans, els periodistes, el ajuntaments adherits a l'associació de municipis independentistes.

La paradoxa del procés no és que hagi empobrit Catalunya en tots els sentits, és que que ha trencat la convivència i ha deixat un erm allà on pretenia construir un jardí de flors i violes i romanins. Tardarem molts anys en refer-nos-en, si és que ens en refem algun dia. Caldria recordar-los, als independentistes, com de difícil és construir la pau i com de fàcil és trencar-la. N'hi ha prou amb un urna de plàstic i una bandereta al balcó. Mira quina gràcia que fa.

Comentarios

  1. Lo primero es antes, y aquí lo prioritario no es la lengua, man que les pese a muchos.
    Ya te explicaré donde me he apuntado, dado que el Ay untamiento busca desesperadamente personas preparadas, voluntarias, para ayudar a aprender leer y supongo que algo más a personas venidas de fuera.
    Esto es un desastre.
    Un abrazo

    ResponderEliminar
  2. A pesar de todo, como profesor de catalán, tienes el deber de enseñarle el idioma, te lo agradecerán. De lo contrario, estarán en inferioridad a la hora de trabajar
    Saludos

    ResponderEliminar
  3. Estimat professor continuï a ser un bon professor però d'aquí uns anys qui no parli i escrigui l'anglès
    Serán els que no trobin una feina
    ɓen pagada. El capitalisme només parla anglès.
    Coratge.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

VIVIM TEMPS INTERESSANTS PER ALS LLOPS

Vivim temps que prometen ser interessants, i això és una notícia molt dolenta per als qui vivim. Vivim temps de neofeixisme rampant, de líders que saluden a la romana, a l'estil nazi, d'eslògans facilets. Aquest cop i per primer cop, sembla que Catalunya porta un cert avantatge: el món ens mirava, potser? Ben Netanyahu porta un llacet groc al pit, l'Artur Mas saludava com Elon Musk a la campanya electoral de 2012, quan parlava d'un concepte tan nacionalsocialista com ho és "la voluntat d'un poble". Mas saludava com Musk 13 anys abans que ho fes el sorprenent enginyer aeroespacial i amo de Tesla. "Només el poble salva el poble", deien les pintades de l'esquerra Trotskista de 2017, de la CUP i els seus satèl·lits, sense recordar que la frase era molt anterior. Una frase heroica que va recuperar Roger Stone, el líder dels Proud Boys que van assaltar el Capitoli de Washington el gener de 2021 i que acaben de ser amnistiats, amnistiats com els lid...

JAUME COLLBONI Y LAS TENTACIONES DE UN SOCIALISTA BUSINESS FRIENDLY

Jaume Collboni es un político versátil. Fue teniente de alcalde con Ada Colau, aunque un teniente de alcalde poco fiable en varias ocasiones. Más de uno pensó que habría sido un gran teniente de alcalde de Xavier Trias, el alcalde de Convergència (o de Junts, o del PDCAT o como prefieran ustedes llamarle) ya que ambos coincidían algunas políticas liberales. Collboni se desmarcó de Colau en los últimos meses antes de las elecciones para posicionarse mejor ante la contienda. Le salió razonablemente bien y consiguió hacerse con el cargo. A Collboni le gustan el turismo y los hoteles y otros negocios afines, y los cruceros aparcados en el puerto, y suele contar que el turismo es una fuente de ingresos muy interesante para la ciudad. Quizás esta fuente de ingresos para las arcas municipales le impide ver el bosque. Y el bosque es, sin duda alguna, terrible: Barcelona exporta ciudadanos hacia las comarcas de su alrededor. Ciudadanos expulsados por la presión insoportable de los alquileres. L...

PARA LEYES, LAS DE LA SELVA, Y PARA VIVIENDAS, LAS CUEVAS

Familia de clase trabajadora en España, 2025 Dicen que España necesita del ladrillo y del turista para vivir. Y a alguien, en alguna parte, más listo que el hambre, se le ha ocurrido juntar los dos asuntos. Así nace la ocurrencia del piso turístico que está asolando el país. Porque no se trata ya de los centros de las grandes ciudades: hay pueblos de montaña que se empiezan a llenar de apartamentos para turistas al tiempo que echan a los vecinos. Las leyes del mercado, dicen. En España no ganamos para sustos ni para disgustos: tras la alegría inicial del turismo low cost y Airbnb, que teóricamente ayudaba a las buenas gentes a ingresar un poquito más, vino la peste, en forma de grandes inversores dispuestos a sacar tajada, pero a lo grande. Los listos suelen olerse los espacios desregulados, adonde acuden dando grandes dentelladas. Tonto el último: cuando el vecino pone un piso turístico, el otro vecino hace lo mismo. En España es fácil hacerse rico: lo dijo Alfonso Guerra. Lo que no ...