Ir al contenido principal

EL DESIG DE SER VASSALLS



Al meu poble hi ha festa major i tendeixo a recloure'm a casa, a l'espera que passi, com el poruc s'aixopluga durant la tempesta. Malgrat tot  he de sortir a comprar al súper i per tant em topo colles de diables, de trabucaires, de castellers. Mai no he entès la cosa dels castells i menys encara després de saber que una nena enxaneta ha estat uns quants dies a l'hospital per una caiguda esgarrifosa. Em temo que ser enxaneta deu ser el càstig que s'imposa a la canalla que es porta malament a casa o que treu males notes a l'escola.

Diables i trabucaires es vesteixen amb robes d'abans de la Il·lustració i així reivindiquen aquell passat feudal que tant agrada per aquestes terres nostàlgiques, quan érem vassalls del senyor comte o del bisbe d'Urgell. És el desig de ser vassall, que es fa incomprensible al segle XXI però que es manifesta cada any. Aquest estiu, al poble de Talamanca, han reeditat la performance lamentable que reviu la batalla, i hom es disfressa de miquelet per defensar els vells privilegis del senyor feudal. Hi ha acudit amb il·lusió el senyor Junqueras, i l'Artur Mas en va ser un habitual.

En un dels moments àlgids del procés, un tuit li reclamava a Puigdemont, ja exiliat: President, doni les ordres i sortirem al carrer. Doni les ordres, que les obeïrem. Volem obeir. Fa pocs dies, l'articulista de Vilaweb Joan Minguet Batllori va publicar l'article "Si manessin els meus", un text que cau en el lirisme amb un llenguatge entre arcaic i farcit de localismes, com si busqués lectors de gran puresa lingüística. No conec de res el senyor Minguet Batllori, però reconec que em va sobtar la prosa enardida i críptica, amb to de poesia recargolada. Em fixo en el títol: "Si manessin els meus". Minguet parla dels qui manen, que és diferent dels qui governen. Governar sona a exercici democràtic, manar és una altra cosa. El qui mana, mana per algun designi que no prové de les urnes si no per designi de la sang. O diví. Qui mana no governa, qui governa no mana. Per això al senyor Minguet li agradaria ser manat.

És lícit preguntar-se què hi ha de nostàlgia del feudalisme en el paisatge català. La fascinació del passat medieval és una constant en els moviments nacionalistes de l'Europa del segle XIX: la pintura prerrafaelita, les òperes de Wagner que entusiasmaven Joan Maragall, les novel·les de Walter Scott, el Comte Arnau de Verdaguer. És fàcil deixar-se seduir per fantasies de cavallers, princeses i dracs. No és per casualitat que El senyor dels Anells o Jocs de Trons encara captin nous admiradors de quan gairebé tots érem vassalls i uns quants, molt poquets, senyors. Els senyors manaven i els vassalls obeïen. Senyor Comte, doni l'ordre d'atacar l'enemic. Som al segle XXI, però a Catalunya intentem emergir del XIX i no ens en sortim.  

Sembla fàcil deixar-se seduir per un món anterior a la il·lustració i a la democràcia i als drets civils. Sempre que hom no sàpiga res de la il·lustració, de la democràcia o dels drets civils. O que faci veure que no en sap res. O pitjor encara: que malgrat saber-ho, s'estima més el passat i prefereix viure fora del present, en una nació il·lusòria i antiga de privilegis senyorials i de misèria, ignorància i obscurantisme. Les dones que desfilen vestides de trabuicaires pels carrers del segle XXI, saben com es tractava les dones del segle XVII? 

Comentarios

  1. Ahora empieza la fiesta mayor de aquí. El año pasado, con esto de los trabucaires, tuve unas palabras con la policía municipal, que costaba una calle mientras los simuladores de Perot lo Lladre, los Roques Guinardas de turno, todos con una barriga a lo Junqueras, unos pistolones acordes a su barriga, pasaban por la travesía. Estuvieron de acuerdo en lo que les comentaba, a la espera de que acabaran de pasar, que eso era obsoleto, de mal gusto, violento para los críos, antiguo de pensamiento y que de ahí no había nada que sacar, más que una simulación al odio y una oda a la pólvora.
    Si esto son las manifestaciones patrias, mejor que las dejen en el desván.
    Salut

    ResponderEliminar
  2. Sí, claro,las fiestas populares tienen orígenes extraños, pero han pasado de generación en generación y de niños lo han mamado forman parte de su reloj biológico. Navidad....Semana Santa....feria del pueblo.
    Saludos

    ResponderEliminar
  3. Passo de Festa Major, és un concepte del segle passat. No té cap sentit avui en dia. No hi ha res a celebrar.
    Salut.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

EL PROCÉS HO VA ESPATLLAR TOT

Escola d'un perifèria molt perifèrica, allà on la ciutat perd el nom i esdevé camp de runes i matoll sense botànica. Siluetes de polígons industrials, el so llunyà dels camions que venen d'Eslovènia i van a Polònia, alguns del quals encara lluen dibuixos metàl·lics de valquíries i amazones nues fets amb un antic aerògraf. No és fàcil descobrir el grup de cases que anomenen "el barri", en un pedent geperut més enllà de les naus industrials. És un grup de blocs de tres o quatre plantes, construït de pressa i corrents a finals dels setanta, tot i que les darreres construccions no tenen més de vint anys, aquells anys en què la construcció era l'esport nacional i havia consens: qualsevol pot fer-se ric si compra i després lloga, si compra i després ven. A l'escola que hi ha al capdavall del barri no hi ha més de cent alumnes, però s'hi compten més de trenta nacionalitats. Divideixo els alumnes en grups de quatre per fer una activitat de llengua catalana i me n&

TODOS CONTRA LA INMIGRACIÓN

La inmigración es el gran problema. Diluye nuestra cultura y nuestra identidad, nos quitan lo nuestro, nos imponen sus costumbres y sus lenguas, se llevan las subvenciones públicas. Para defender lo nuestro, debemos expulsar a los de fuera. Y luego todo estará resuelto, como por arte de magia. Es mejor expulsar a los inmigrantes que tener la varita de Harry Potter. Me quedo atónito ante la estupidez de ese mensaje, que va calando como una lluvia fina y penetra las pieles como la garrapata. En Cataluña llevamos ya muchos años escuchando barbaridades contra los charnegos, que ahora se llaman ñordos. En Cataluña sabemos bastante bien de qué trata ese discurso. Pero la estupidez abarca el mundo, desde el Cabo de Hornos hasta el desierto de Gobi. Cuando la natalidad decae en Europa y todo el mundo sabe que lo que llamamos Europa colapsará dentro de 20 años por falta de ciudadanía joven y en edad laboral, siguen proponiendo más y mejores fronteras. Los países que se enriquecieron con el expo