Ir al contenido principal

UNA LLENGUA VERGE I PURA

El problema de la llengua catalana és que té parlants, i que els parlants es comuniquen com els hi sembla millor. No pas com el llatí, que roman verge per sempre més. Els guardians de les essències lamenten, en realitat, que la llengua catalana estigui viva. Gaudirien més si fos ben morta i la puguessin estudiar per meravellar-se una vegada i una altra de les seves virtuds, subtileses i gran intel·ligència. El somni secret dels defensors de la llengua és tenir-la cadàver i momificar-la, i exhibir la mòmia a l'altar de la pàtria que mai no fou.

Com de bella fiu la llengua d'en Guifré i de l'Otger! dirien davant la tomba sacra. Com de perfecta, com de pura i com de verge la mantiguérem els sacerdots! Llàstima que vingueren els de fora, que la llengua pura ens sodomitzaren els impius.

En altres llocs del món les coses passen amb més tranqui·litat. Als Estats Units hom es diverteix amb l'spanglish, molt present al cinema, i fins i tot s'han publicat novel·les en aquesta llengua mestissa. Ningú no s'arrenca les vestidures davant del mestissatge, de la barreja. Què és el català (o el castellà) si no el resultat dels múltiples mestissatges del llatí? Els últims romans de Tarraco vigilaven els patis de les escoles? Tenien alguna consciència que la seva llengua era la llengua pròpia del territori?

El problema té un nucli: i és aquest delirant concepte de la llengua pròpia que sembla que ningú no qüestiona, que es presenta com un axioma, quan no com un dogma. Que un territori tingui una llengua pròpia és, de fet, una idea irracional i acientífica: la llengua pròpia de l'Amèrica del Nord és el cheroqui, el muskogui o el dakota? I a l'Amèrica del sud, el quetxua o el guaraní? Qualsevol convindria que la història ha desplaçat aquelles llengües, i que ara allà s'hi parla (i s'hi viu, escriu i pensa) en anglès o en espanyol. La dansa de la pluja és la dansa pròpia de Nordamèrica?

Els defensors de la llengua catalana no tan sols vigilen i castiguen el bilingüisme, si no que s'esgarrifen davant de la degeneració: els pronoms febles es perverteixen! Ja no els saben usar correctament! La prosòdia és lamentable! Ens està matant el catanyol! No parlen ni a Tv3!

Que el català parlat s'està transformant és una evidència. I si de la nova llengua que es va configurant n'hi volen dir "catanyol", endavant. Fa molt poc, la directora d'una escola catalana va parlar de "poma" per referir-se a una illa de cases. És la mateixa directora que molt sovint parla de l'obligació dels mestres de mantenir-se en català davant de l'alumnat de qualsevol llengua i cultura, en qualsevol situació comunicativa.

El desig de mantenir la virginitat i la puresa de la llengua és un entrebanc més que es posen a sí mateixos els seus defensors. I d'altra banda... quin fosc desig amaga el desig de puresa que mostren? L'apliquen a tots els altres fenòmens de la vida: a l'alimentació, a la sexualitat, a la cultura? Fa uns anys, l'Institut d'Estudis Catalans va tenir una pensada: podria ser que calgués una reforma de l'ortografia per adaptar-la al segle XXI. I després de molts de temps de debatre, van decidir eliminar deu o dotze accents diacrítics. Novament, el desig de puresa els va paralitzar. No ho toquis! devien dir-se.

Sembla que cap autoritat lingüística no es planteja revisar, per exemple, quines intencions duia el creador de la llengua contemporània, un Pompeu Fabra obsedit en crear una gramàtica difícil que demostrés la màxima distància entre el català i el castellà, empès per l'ànim nacionalista romàntic tant de moda al seu temps (i que encara ara arroseguem, aquest llast que no ens deixa viure en pau). Fabra és un dels qui va signar el manifest "Per la conservació de la raça catalana" el 1934, on es demanava la creació d'una Societat Catalana d'Eugènica. L'obsessió per la puresa, un mal que no és d'ahir.

Comentarios

  1. Ay¡¡¡ fill meu ¡¡¡ qué et passa?...No veus als homes i dones del temps de TVEN3 i la seva lluentor fonètica?
    La llengua catalana, filla del llatí vulgar, s'enorgulleix d'un passat lluminós i un present vibrant. Des dels seus inicis a la Roma antiga, ha evolucionat i adaptat, absorbint influències diverses i forjant una identitat pròpia. Avui dia, el català es parla a Catalunya, València, les Illes Balears, Andorra, la Franja de Ponent i Alguer, i compta amb més de nou milions de parlants.

    Una de les qualitats més destacades del català és la seva riquesa fonètica. El seu inventari vocàlic, compost per cinc vocals breus i cinc vocals llargues, permet una gran varietat de sons i melodies. A més, el català conserva algunes consonants llatines que s'han perdut en altres llengües romàniques, com ara la "v" i la "j".

    El català també es caracteritza per la seva complexa morfologia. Els substantius, adjectius i pronoms catalans es flexionen en gènere i nombre, i els verbs presenten una gran varietat de conjugacions. Això permet una gran expressivitat i precisió en la comunicació.

    Pel que fa al lèxic, el català ha rebut influències de diverses llengües, com ara el llatí, el grec, l'àrab, el francès i l'italià. Això ha donat lloc a un ric vocabulari que permet expressar una gran gamma d'idees i conceptes.

    A més de les seves qualitats lingüístiques, el català també té una rica tradició literària. Des de l'època medieval, s'han escrit obres de gran valor en català, com ara la "Cançó de Nadal" de Ramon Llull o el "Tirant lo Blanc" de Joan Maragall.

    En definitiva, el català és una llengua bella, rica i expressiva que ha enriquit la cultura i la història dels seus parlants. La seva conservació i promoció són essencials per garantir la diversitat lingüística i la identitat cultural dels territoris catalans.

    Deu i les verges ecuméniques posin llum a la mirada "peculiar" que tens sobre aquestes aspectes.

    Deberies anar hi a un confessor, a ser posible de Vic.

    Salut

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Un comentario simplemente genial. Mañana me confieso sin duda a la Abadesa de Montserrat.

      Eliminar
  2. La han excomulgado a la pobre abadessa de Belorado, que si no me iba a confesar a su monasterio. Hay que ver como está el catolicismo, ya no es lo que era. Seguro que es culpa del sanchismo. O de la Colau.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LA IGNORANCIA ESTÁ DE ENHORABUENA

Unos días atrás, en la terraza de una bar de barrio pobre en donde suelo parar de camino a casa después del trabajo escuché la conversación entre dos obreros jubilados, a día de hoy más preocupados por las cosas de su salud que por las de España. Uno de ellos le contó al otro que el "motobolismo" de  las personas mayores es más lento que el de los jóvenes. Sonreí para mis adentros pero no me reí de ellos: uno ha aprendido que se debe ser comprensivo con esas gentes que nacieron en la España triste y cruel de Franco y que no tuvieron más oportunidades que una sola: la de trabajar de peones en cualquier fábrica o taller, sin haber recibido una educación digna. A esas gentes se lo negaron casi todo cuendo fureon niños y jóvenes, aunque sí les dieron la opción de ir a los toros o al fútbol. Por la misma razón por la que es inmoral reirse de la ignorancia de esa generación y de esos hombres de barrio bajo, construído para sacar las familias de las chabolas, se debe acusar a esas v...

JORDI CORONAS, CONCEJAL REPUBLICANO Y CATALÁN

Los chistes sobre el catalán tacaño y pesetero están pasados de moda y huelen a rancio o a naftalina, como los chistes sobre gitanos mangantes, españoles cortos de entendederas al lado de ingleses muy listos. Sin embargo, siempre hay alguien dispuesto a resucitar las bromas étnicas y en este caso, el sujeto no es otro que Jordi Coronas, concejal de Esquerra Republicana de Cataluña por Barcelona. Dirán ustedes: ¿hay un republicano que se apellida "Coronas"? ¡Eso es un buen chiste! Pero no se precipiten porqué no se trata de eso. O no se trata solo de eso. Deben saber ustedes que el concejal republicano Coronas se fue a Gaza con la Sumud Flotilla y, por consiguiente, se ausentó durante 35 días de su puesto de trabajo. Un puesto de trabajo por el que percibe la cantidad de 4.188 euros y que le obliga, por normativa, a acudir a las reuniones o cuáles sean sus tareas. El republicano Coronas manifiesta que se fue con un velero por el Mediterráneo a Gaza sin haber solicitado una ex...

LA SANTA CODICIA, O EL BBVA SE QUIERE ZAMPAR AL SABADELL

Mientras el Partido Popular se atraganta con eso del aborto, Trump le concede una prórroga al colonialismo en Palestina y se acerca el extraño cometa 3I Atlas, el BBVA sigue intentando comerse al Banco de Sabadell. Las trifulcas y los sinsabores de la banca me interesan menos que el fútbol, que ya es decir, pero lo cierto es que las campañas de ambos bancos promueven muchas risas. Ambos se empeñan en mostrarnos sus buenas obras y maneras, las ventajas de estar a su lado y lo bonito que es tener acciones en las empresas del asunto financiero. La usura se presenta como un bello cuerpo bondadoso y deseable. Definitivamente: nuestra sociedad perdió cualquier atisbo de valores cristianos por más que alguien afirme que Europa se construyó sobre los restos del cristianismo. Eso del banco grande que pretende comerse al pequeño me entusiasma: aflora un sinfín de eslóganes etéreos o incluso metafísicos para convencer a los accionistas, y por otra parte, el cantautor Albert Pla, que nació en Saba...