Ir al contenido principal

NACHO CANO, INDEPENDENTISTA

Nacho Cano es considera víctima d'una persecució política per tenir una ideologia concreta i unes amistats concretes, i la Isabel acut veloç en ajuda seva: vivim en un país estalinista, diu ella. És probable que a la Isabel l'estalinisme li soni vagament, com a mi la teoria de cordes. O bé la Isabel no sap qui fou Stalin o bé no coneix Espanya. Cano, pel seu compte afegeix: la policia és criminal.

Els sonen d'alguna cosa els termes d'aquest discurs? Efectivament, és el discurs de Puigdemont, Rovira, Junqueras, Rull, Turull i etzètera. Punt per punt, fil per randa: els mateixos conceptes, les mateixes paraules, el mateix to. Quin no se sent víctima d'una persecució no és ningú en aquest país.

Ningú no vol reconèixer que a Espanya només s'és investigat per cometre pressumptes delictes, perquè això no fa prou víctima. Ser investigat per un delicte només fa delinqüent, i això no és bonic.

Durant els anys més tenebrosos del procés, a molts xalet de Sant Cugat hi havia pancartes a favor de la llibertat i contra l'opressió. Se sentien oprimits dins dels seus xalets amb piscina i criada filipina?

El discurs antidemocràtic de l'independentisme de 2017 fou copiat molt aviat per la Isabel, puig el seu assessor, que és llest, es devia adonar de l'evidència: amb un discurs contra l'estat, reivindicant llibertat i reclamant-se com a oprimits, es poden obtenir molts vots.

Recordaran vostès que durant aquells anys, els partits independentistes guanyaven les eleccions regionals per majoria absoluta. Amb els seus "presos polítics" i les seves causes judicials pendents, la ciutadania corria a les urnes per socórrer la víctima. Després, una vegada absolts i ara amnistiats, la impossibilitat de presentar-se a l'arena com a víctimes s'ha esvaït i les majories els han defugit.

El PP de Madrid, que s'assembla molt a una escissió del PP espanyol, copia el discurs independentista, que també se l'ha apropiat VOX i el seu epígon Alvise, el senyor que vol clausurar no sé quina festa, voluntat d'aixafa-guitarres. A Espanya no ens podem sentir massa tranquils: l'alè de Le Pen ens alena el clatell. Si vostès sumen els vots d'Alvise, Puigdemont, Abascal i de bona part de PP, dormiran inquiets. Tots ells han comprat el mateix kit ideològic i discursiu. Fins i tot un suposat artista com Nacho Cano, l'home que cantava "Barco a Venus" com si no fos ben bé d'aquest món, ha estat capaç de copsar la potència de la imatge de la víctima. Si no ets víctima, no ets ningú. Per això Puigdemont flirteja amb la idea d'un retorn imaginari, perquè imagina la detenció davant de les càmeres i l'oportunitat de presentar-se com un Julian Assange a la catalana, una detenció que es tradueix en vots a la seva desitjada repetició electoral.

Posats a ser víctimes, fem-ho bé: Nacho Cano víctima d'Stalin. Puigdemont, de Franco. Sense tenir en compte que Stalin i Franco son morts (Stalin el 1953, Franco el 1975). Víctimes d'esperits renuents?



Comentarios

  1. Ayuso,forma parte de los integrantes del espectáculo, que nos entretiene además del fútbol. Le acompaña personajes como Bolaño,Yolanda Días,el propio Sánchez y Puchi el cándido.Feijoo con el papel de soso,no tiene gran interés, pero bueno se gana su sueldo.
    Saludos.

    ResponderEliminar
  2. Hasta ahora, pienso, la Ayuso le era necesario al Feijoo, era la línea dura de este frente a Abascal, y la que ladraba (si tienes perro, no ladres tú, dice el proverbio chino) frente a Sánchez.
    Ahora, con el gran favor que le han hecho a los peperos, me refiero cortar ligámenes, Ayuso ya no será tan necesaria para Feijoo.
    Como tampoco será necesario el ex de Mecano, que busca politizar su música, dado que está visto, con el pentagrama ya no se maneja tan bien.
    Salut

    ResponderEliminar
  3. Com diria la meva mare, aquest noi no gira rodó.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LA CUCARACHA PATRIOTA

Imagen generada por IA A veces la vida te permite sonreir y, aunque la realidad suele ser penosa cuando no lúgubre, tiene sus momentos cómicos. Nos aferramos a ellos para convencernos de que la cosa no está tan mal y de que quizás al fin y al cabo todo sea la broma pesada de alguien o de algo. La política catalana siempre se ha movido entre el extremo trágico y el cómico: el mismísimo Pujol era un ser maligno y a la vez un personajillo grotesco, como esos títeres ridículos que tan bien trata el teatro de marionetas checo. Quizás ustedes conozcan a Spejbel y a su familia. Luego vino el procés, con su larga ristra de fantoches a cual más rocambolesco y retorcido. Recordarán ustedes la lista de conspiranoicos, iluminados y fantasiosos que ubicaban Tartessos en Tortosa (como su nombre indica), afirmaban que la democracia no se inventó en Grecia si no en Cataluña, que Aristóteles debería ser borrado de los libros de filosofía para poner en su lugar al Abate Oliva o que, como el mismísimo Or...

EL MESTRE I MARGARIDA (O BULGÀKOV SEGONS RIGOLA)

Reconec que tornar a comprar entrades per al teatre en català suposa un acte de fe. Després de veure alguns ridículs estrepitosos al Teatre Nacional, amb actors i actrius procedents de les sèries de Tv3 que declamen com si fóssim cent anys enrere, no m'era fàcil comprar les entrades per a "El Mestre i Margarida" al Lliure. Si m'hi vaig decidir és, sobretot, perquè l'obra és una adaptació de Mikhail Bulgàkov, l'autor de "El Mestre i Margarida", un text fàustic i fascinant. Una de les millors novel·les del segle XX que he llegit i un dels autors més fascinants no tan sols de la literatura russa si no de la universal. La novel·la de Bulgàkov, escrita el 1941, no es va publicar fins al 1967. No era un autor ben vist a la URSS i, de fet, escriure i agradar al poder no ha estat mai una tasca fàcil (si exceptuem els autors indepes que, com la senyora Rahola i tants d'altres, publicaven obres agradables per a les autoritats). En altres textos, Bulgàkov p...

LA SANTA CODICIA, O EL BBVA SE QUIERE ZAMPAR AL SABADELL

Mientras el Partido Popular se atraganta con eso del aborto, Trump le concede una prórroga al colonialismo en Palestina y se acerca el extraño cometa 3I Atlas, el BBVA sigue intentando comerse al Banco de Sabadell. Las trifulcas y los sinsabores de la banca me interesan menos que el fútbol, que ya es decir, pero lo cierto es que las campañas de ambos bancos promueven muchas risas. Ambos se empeñan en mostrarnos sus buenas obras y maneras, las ventajas de estar a su lado y lo bonito que es tener acciones en las empresas del asunto financiero. La usura se presenta como un bello cuerpo bondadoso y deseable. Definitivamente: nuestra sociedad perdió cualquier atisbo de valores cristianos por más que alguien afirme que Europa se construyó sobre los restos del cristianismo. Eso del banco grande que pretende comerse al pequeño me entusiasma: aflora un sinfín de eslóganes etéreos o incluso metafísicos para convencer a los accionistas, y por otra parte, el cantautor Albert Pla, que nació en Saba...