Ens imaginarem dues reporteres a les quals se'ls encomana fer un treball periodístic sobre les llengües que es parlen en un territori concret. Posem per cas l'Hospitalet de Llobregat.
Una de les dues reporteres es diu Pilar García López; l'altra, Laia Ardèvol i Mallol. La Pilar fa un retrat assèptic i objectiu del cas, se n'adona que la major part de la població parla en llengua castellana i afegeix que les persones immigrades s'apunten a la llengua castellana un cop han arribat al territori. Acompanya el reportatge amb dades sobre pobresa, renda per càpita, i etc: la conclusió no hi és, però el lector descobreix que la llengua té una relació directa amb el nivell econòmic. Dit d'una altra manera: la llengua castellana és la llengua de la classe baixa.
La Laia Ardèvol no vol dir que la llengua castellana és la que parla la classe baixa, perquè la seva tesi (prèvia) és que la llengua castellana l'imposa un classe poderosa i dominant.
La Laia Ardèvol també s'ha adonat de la realitat lingüística a l'Hospitalet, però el seu reportatge no es limita a explicar la realitat, sinó que l'amonesta i es permet escriure un relat apocalíptic: no li agrada la realitat i necessita expressar el seu malestar. Com és previsible, acusa les autoritats catalanes i espanyoles de perjudicar la llengua o, com a mínim, de no fer prou per la salvaguarda i la salvació de l'idioma del gran Pompeu. La Laia s'emprenya i assenyala unes polítiques poc contundents, massa tolerants: crei que caldria vigilar i castigar amb més insistència. Potser caldria crear una policia lingüística, tal com a Teheran tenen la Policia Moral? Tal vegada es podrien reclutar agents secrets voluntaris, d'entre les files dels socis benefactors de la Plataforma per la Llengua? Es podria formar algun d'aquests voluntaris perquè també actués com a agent punitiu? Quins càstigs severíssims caldria aplicar als parlants en la llengua equivocada?
El periodisme lingüístic català és tot un gènere. El periodisme lingüístic català analitza poc i jutja molt, i acostuma a culpar les autoritats del mal estat evident de la llengua, del poc ús que es fa de la llengua en l'espai públic. La Laia Ardèvol acaba de descobrir que, a l'Hospitalet de Llobregat, tan sols un 10% de la població té el català com a llengua habitual. I hi afegeix: fa 7 anys, aquesta xifra arribava al 12%. L'elecció del 2017 com a data per comparar no deu obeir a l'atzar: és previsible que la Laia es fixés en la data del referèndum i l'any de la tonteria indepe. Però la Laia sap comptar i preveu que, si aquest ritme se sosté en el temps, d'aquí a set anys més la llengua principal de l'Hospitalet serà la castellana en un 92% i... la catalana desapareixerà per sempre més en tan sols 28 anys! La Laia és jove i preveu assisitir, de cos present i amb vida a l'esdeveniment més dramàtic de la seva existència. Quan la Laia tindrà un 65 anys. Ben pensat, es diu la Laia, si l'escalfament global fa augmentar el nivell del mar, tal vegada d'aquí a 25 anys l'Hospitalet de Llobregat serà un ciutat submergida i, en conseqüència, s'ha acabat el problema lingüístic, puix els peixos no parlen. Al sociolingüisme català sempre li ha agradat molt l'apocalipsi català, com si en realitat es morissin de ganes de poder-lo narrar mentre s'arrenquen les vestidures i clamen a un cel distant (i sobreescalfat).
A la Laia no li entra al cap que Catalunya és un territori bilingüe ("bi" com a mínim) on les dues llengües es comporten de forma dinàmica i dialèctica. Tal com sempre ha passat, des del principi dels temps en què l'ésser humà ha emprat la llengua per comunicar-se. Uns segles enrere, en aquest territori menut que ara es fa dir Catalunya es parlava català, castellà, sefardí i àrab. I possiblement altres llengües. I una mica abans, llatí, íber i vés a saber quantes altres llengües. La desaparició del llatí, per exemple, no es degué a la deixadesa de l'imperi romà si no a d'altres factors més complexos: a la Laia la complexitat del món (del món català) la molesta molt i per això escriu articles furiosos.
El problema de les ciències socials és que potser no son ciències (malgrat el marxisme) i potser podem debatre què tenen de socials. Perquè quan s'analitzen els usos lingüístics sense analitzar els factors socials podria ser que ens estem equivocant. La Laia ha pensat en aquest detall en algun moment, perquè aporta una dada social: a l'Hispitalet, el 35% de la població és estrangera i d'origen extracomunitari, que és una forma elegant i més o menys subtil de dir que son marroquins o llatinoamericans. A la Laia no li agraden els marroquins ni els llatinoamreicans, ni li agrada el reguetón.
A la Laia tampoc no li agraden els pobres.
El año pasado, curso escolar me apunté a un voluntariado en El Prat. Este estaba dirigido por un centro que se decía especialista en problemas cognitivos. Se trataba de un voluntariado de "comprensión lectora" dirigido a niños hasta doce años. El curso se daría en catalán. Acepté. Detrás, el Ay utamiento de El Prat.
ResponderEliminarLa ayuda, el acompañamiento, se daban los lunes y los jueves , después de clase, durante una hora en la biblioteca del colegio. Cada voluntario tenía durante todo el curso un alumno.
A lo que voy. La materia prima, el libro en formato cuento. Cuento que escogía el alumno de unos cuantos, unos cuarenta, pero todos en catalán. En ningún caso había en castellano.
Pregunté el motivo a la monitora que dirigía el refuerzo escolar. Me contestó que todo tenía que se en catalán, y que el problema de la comprensión lectora no era la falta de concentración, ni la incapacidad de comprensión, sino que no sabían bien el idioma y por ello no podían entender lo que leían.
Evidentemente no quise discutir, ese no era mi cometido con una persona que era la encargada de llevar aquello, pero el detalle ya me llamó la atención. Posteriormente, ya cogidos todos un poco de confianza, una de las chiquillas que acudía al curso le hizo una pregunta a la monitora. La pregunta se la hizo en castellano y la monitora, de nombre Cecilia, le espetó: No et penso contestar si no em parlas en catalá.
Al acabar la clase y marchar los niños le dije a Cecilia que quería hablar con ella. Le hablé en catalán. Le expuse mi opinión y le comenté que en realidad aquello no era lo que vendían, "ayuda a niños que les cuesta comprender lo que leen", sino un par de horas mas a la semana de catalán, con un voluntariado gratuito y con la prohibición de no hablar otro idioma que no fuera en catalán.
Le comenté que acabaría el curso para no dejar a Pedro, el chico al que llevaba, solo, pero que cuando Pedro me preguntara cosas en castellano yo le contestaría en castellano, y que nadie me lo iba a prohibir.
Al cabo de una semana, Cecilia, joven promesa de futuro incierto, me comentó que había una sustituta para mi y que si quería despedirme del chico lo podía hacer, porque vendría igual me fuera o no.
Puedes sacar la conclusión que desees.
Un abrazo
Salut
El ejemplo de tu relato es demoledor, mucho más incluso de lo que parece. Lo que está sucediendo ante nuestras narices es muy grave. De todos modos, antes de ponerme estupendo, te voy a contar otra historia, también verídica y cotidiana. Como ya sabes llevo muchos años en la escuela pública. No hace falta decir que el mensaje que recibimos los maestros y las maestras por parte del Departament d'Educació y de las direcciones de los centros es que solo debemos dirigirnos en catalán al alumnado, sea cual sea su origen. La realidad es otra, por fortuna más comprensiva y realista. La mayoría de los docentes hablan con los alumnos (en situaciones informales) en la lengua más oportuna y más eficaz, que suele ser el castellano. En las reuniones con las familias se acepta de forma explícita o implícita que los tutores hablemos en castellano, con el argumento de que la cosa ya está lo bastante complicada como para meternos en camisa de once varas. Otro dato: la mayoría de los docentes, a día de hoy, son de lengua materna castellana y empieza a haberlos de lengua árabe, gracias a Dios y a Alá. La realidad es eso que sucede más allá de los integristas y los ciegos. Y todo el mundo lo sabe. Y si algún día alguien quiere discutir lo que sucede que se meta en un aula, lidie con los alumnos y sus familias y, si todavía le quedan ganas, entre en un nuevo conflicto (estúpido y estéril) y se ponga testarudo con el catalán. A ver como le va.
Eliminar