Ir al contenido principal

L'HEROI, EL TRAIDOR I EL PERIODISTA


Sobre la qüestió d'herois i traidors potser no s'ha escrit res millor que el conte d'en J.L. Borges que du aquests noms al títol. Algú pot participar d'ambues categories, ja sigui simultàniament o de forma consecutiva. Tot depèn de com es cantin les seves gestes, és allò que ara en diuen "el relat". En el cas de l'ex-presidemt Puigdemont, president d'una regió espanyola, l'home va transcórrer d'heroi a traidor en vuit segons de diferència. Això va passar el dia 10 d'octubre de 2017. Els qui encara el consideren heroi el continuen votant. Els qui el veuen traidor -cada cop més- han deixat de votar-lo.

Acabem de saber que el mateix dia li havia encarregat a un subordinat fidel la tasca de buscar-li acolliment a la República de San Marino, aquell país diminut i muntanyós encabit al centre d'Itàlia. El petit president tenia preparada la fuga, tot i que es va saber guardar bé el secret. Als seus ministres els digué: demà aneu als vostres despatxos amb tota normalitat. No els digué que ell ja seria lluny i que ja se les compondrien com puguessin quan aparegués la policia: tots sabien prou bé que havien actuat contra les lleis i que la justícia actuaria com ho fa normalment. Després (ho sap tothom), el petit president va optar per Bèlgica sense que se sàpiga per quines raons.

Malgrat tot, hi ha hagut desenes de periodistes que han lloat totes les gestes del pròfug que deixà els companys a la boca del llop amb una sang freda paorosa. Cap d'ells, però, no arriba a tan altes cotes de lloances com el senyor Vicenç Partal, propietari d'una petita empresa periodística anomenada Vilaweb. Partal sempre ha cregut cegament en les bondats del president fugitiu. Malgrat les evidències que Puigdemont només ha tingut afany de superviviència i de viure bé, el periodista segueix creient que l'homenet actua mogut per una missió que li ha estat revelada, que tots els seus actes son generosos, altruites i a la recerca d'un bé suprem situat molt més enllà de sí mateix. Si hom es creu les paraules del periodista, hom diria que Puigdemont és Perceval. O, millor encara, Galahad.

Tant li fan totes les petites empreses -sempre fracassades- per obtenir diners de les butxaques dels feligresos, la xarxa d'entitats que li recullen els òbols, els obscurs cenacles on s'hi accedeix després del donatiu. El periodista Partal continua enlluernat per la figura del pròfug, només li veu bondat i altitud de mires. Santo súbito! mormola durant la migdiada.

Els articles de Partal han constiutuït per a mi una autèntica educació emocional en els darrers anys: m'han fet passar de la riallada esclatant a l'emprenyada, de la sorpresa a la tristor. L'excés en l'elogi no sembla propi en algú que es fa dir periodista, de qui hom espera la veu crítica, la denúncia, el reportatge ben treballat. Molt lluny de tot això, la veu de Partal és la d'un Saule de Tars que mai no acaba de caure del cavall, clamant en el desert. La darrera boutade: Puigdemont mai no ha tingut por de la presó. Aquesta és boníssima! Només li faltaria afegir que fins i tot desitja la presó, la tortura i el martirologi perquè en ell tot és sacrifici per la causa.

De barra no n'hi falta, al periodista. Però hi ha alguna cosa més enllà de la desvergonya, tal vegada un impuls heroic al seu torn, la idea que si se sitúa molt aprop d'un sant s'imbuirà ell mateix de santedat, se li encomanarà la il·luminació, com el costipat. Tal vegada només espera alguna compensanció, vés a saber, al cap i a la fi som humans i tothom ha de pagar el lloguer d'alguna manera. Però en la devoció extrema del periodista hi ha algun element de follia sagrada, una capacitat inimaginable per convertir mes misèries en grandeses, les febleses en grandiositat, l'instint de supervivència (allò que ens iguala a una mosca, a un ratolí o a una papallona) en un gest admirable i heroic.

Tal vegada vaig errat quan penso que Partal fa el ridícul amb els seus elogis desmesurats, amb el que sembla adulació desbocada. Tal vegada Partal està fent alta literatura i composa una novel·la per fascicles sobre el desig d'heroïsme, que és parent del desig de santedat.

Comentarios

  1. Lo de San Marino es la primera noticia. Me quedo estupefacto.
    ¿Por qué optó por Bélgica, entonces?

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Eso es un enigma todavía. Pero supongo que el escudero le diría que lo de San Marino no estaba muy claro. A medida que el juez investigue iremos sabiendo.

      Eliminar
  2. Als seus ministres els digué: demà aneu als vostres despatxos amb tota normalitat..., i s'en va anar en un dia molt clar...... Carme Forcadell encara no ho ha paït, i ho sé de primera mà.
    Quant a PARTAL, no és periodista, és opinador o articulista, generosament subvencionat pels qui lloa, és un dels que l'afectaria la llei de claredat de premsa que proposa Sánchez.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Aquí tens una entrevista per veure com pensa el Partal: https://www.diaridegirona.cat/societat/2022/03/18/m-han-ensenyat-periodista-prendre-63969588.html

      Eliminar
  3. Lo que vi,lo que oí (en bici no me perdí las manifestaciones inde),pienso(libremente), que fue tan presionado por la chusma,que dijo ,vale declaro la independencia,cabritos que estoy hasta los co....
    de todo vosotros y se fue.
    Saludos

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Tu hipótesis puede ser buena para explicar un momento concreto, pero eso contradice sus empeños por ser proclamado líder del independentismo y las rabietas que se pilla cuando no le sale bien, como ahora mismo. Sin embargo, puede que todo sea teatrillo. Incluso se podría considerar que el hombre tuviera ganas de alejarse de la mujer y los hijos y aprovechara la ocasión. Eso ya sería digno de un cuento de Borges (o de Bolaño, tal vez).

      Eliminar
  4. Bueno ahora,cualquiera sabe lo que piensa,quiere o le dejan hacer.El que se va a Sevilla,pierde su silla.Sera bien recordado si facilita un gobierno porque ya estamos hartos de todos estos políticos.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LA ACELERACIÓN HACIA EL FIN

Quizás todos sabemos que nos acercamos al fin de una etapa, de un tiempo, de una era. Quizás solo sea  una sensación vaga que nos sugiere que esto se termina. Yo mismo contemplo las cosas que hay en el interior de esta mochilita que llevo a todas partes y veo una cajita de Omeprazol, otra cajita de pastillas antihistamínicas de las que se venden sin receta, dos sobres de Almax, un botecito con vaporizador de própolis con equinácea para el dolor de garganta. A veces también hay un par de cápsulas de Nolotil, nunca se sabe. Cada uno percibe la posibilidad del fin (o tan solo de un ligero empeoramiento) y lo gestiona a su manera. Tan solo diez años atrás no llevaba ninguna de esas sustancias en la mochila. En ella solo había la cartera, el tabaco y el mechero. El fin del tiempo está cada día más presente. Los más multimillonarios se están construyendo refugios a prueba de bombas nuclerares, de revoluciones salvajes y de apocalipsis zombis. La sensación de que nos acercamos al fin está...

L'11 DE SETEMBRE MÉS FELIÇ I MENYS INTERESSANT

El veí més indepe del meu bloc arriba a l'11 de setembre de 2026 amb la bandera feta un nyap . Giro la mirada enrere i contemplo, sense rencor i sense amor, aquells 11 de setembre furiosos, en què tremolaven els contenidors d'escombraries davant l'amenaça de les torxes ardents, les inacables cadenes humanes, els autocars i el merchandising de l'Assemblea Nacional i de Vilaweb, tots apressats a vendre xancletes, samarretes i gorres amb a bandera estelada. A l'entrada del supermercat Esclat, un aparador especial i majestuós venia tots els complements per anar a la manifestació. No hi havia balcó sense bandera ni pit sense samarreta, cada any un eslògan nou, escrit en un estil que anava de l'esperança a l'amenaça. Al final, tot fou un foc pàl·lid cuit entre els valors petitburgesos, la xenofòbia, el nacionalisme més ranci i el romanticisme més tronat. El pupurri i la transversalitat no son sinònims: la confluència programàtica que va agermanar les diverses trib...

LA INVASIÓN DE LOS BÁRBAROS

Quizás alguien conoce o recuerda el poema de Kavafis en el que espera la llegada inminente de los bárbaros. Esperando a los bárbaros, se titula. Es un texto que se debe leer despacio y pensando en cada verso. En el poema, el emperador y su gobierno suspenden la actividad, convencidos de que los bárbaros tomarán el control enseguida y proclamarán sus nuevas leyes. Pero pasa el tiempo y los bárbaros no llegan. Finalmente, alguien descubre que los bárbaros no existen. Los dos últimos versos del poema dicen así: ¿Y qué va a ser de nosotros ahora sin bárbaros? Esta gente, al fin y al cabo, era una solución. El fantástico novelista J.M. Coetzee escribió una novela con el mismo título, Esperando a los bárbaros, algunos años más tarde. La novela toma el espíritu del texto de Kavafis para contar la historia de un magistrado en una zona de frontera. El imperio inventa la amenaza de los bárbaros desatando una espiral de violencia, racismo y crueldad. El protagonista presencia la brutalidad de los...