L'HEROI, EL TRAIDOR I EL PERIODISTA

Sobre la qüestió d'herois i traidors potser no s'ha escrit res millor que el conte d'en J.L. Borges que du aquests noms al títol. Algú pot participar d'ambues categories, ja sigui simultàniament o de forma consecutiva. Tot depèn de com es cantin les seves gestes, és allò que ara en diuen "el relat". En el cas de l'ex-presidemt Puigdemont, president d'una regió espanyola, l'home va transcórrer d'heroi a traidor en vuit segons de diferència. Això va passar el dia 10 d'octubre de 2017. Els qui encara el consideren heroi el continuen votant. Els qui el veuen traidor -cada cop més- han deixat de votar-lo.

Acabem de saber que el mateix dia li havia encarregat a un subordinat fidel la tasca de buscar-li acolliment a la República de San Marino, aquell país diminut i muntanyós encabit al centre d'Itàlia. El petit president tenia preparada la fuga, tot i que es va saber guardar bé el secret. Als seus ministres els digué: demà aneu als vostres despatxos amb tota normalitat. No els digué que ell ja seria lluny i que ja se les compondrien com puguessin quan aparegués la policia: tots sabien prou bé que havien actuat contra les lleis i que la justícia actuaria com ho fa normalment. Després (ho sap tothom), el petit president va optar per Bèlgica sense que se sàpiga per quines raons.

Malgrat tot, hi ha hagut desenes de periodistes que han lloat totes les gestes del pròfug que deixà els companys a la boca del llop amb una sang freda paorosa. Cap d'ells, però, no arriba a tan altes cotes de lloances com el senyor Vicenç Partal, propietari d'una petita empresa periodística anomenada Vilaweb. Partal sempre ha cregut cegament en les bondats del president fugitiu. Malgrat les evidències que Puigdemont només ha tingut afany de superviviència i de viure bé, el periodista segueix creient que l'homenet actua mogut per una missió que li ha estat revelada, que tots els seus actes son generosos, altruites i a la recerca d'un bé suprem situat molt més enllà de sí mateix. Si hom es creu les paraules del periodista, hom diria que Puigdemont és Perceval. O, millor encara, Galahad.

Tant li fan totes les petites empreses -sempre fracassades- per obtenir diners de les butxaques dels feligresos, la xarxa d'entitats que li recullen els òbols, els obscurs cenacles on s'hi accedeix després del donatiu. El periodista Partal continua enlluernat per la figura del pròfug, només li veu bondat i altitud de mires. Santo súbito! mormola durant la migdiada.

Els articles de Partal han constiutuït per a mi una autèntica educació emocional en els darrers anys: m'han fet passar de la riallada esclatant a l'emprenyada, de la sorpresa a la tristor. L'excés en l'elogi no sembla propi en algú que es fa dir periodista, de qui hom espera la veu crítica, la denúncia, el reportatge ben treballat. Molt lluny de tot això, la veu de Partal és la d'un Saule de Tars que mai no acaba de caure del cavall, clamant en el desert. La darrera boutade: Puigdemont mai no ha tingut por de la presó. Aquesta és boníssima! Només li faltaria afegir que fins i tot desitja la presó, la tortura i el martirologi perquè en ell tot és sacrifici per la causa.

De barra no n'hi falta, al periodista. Però hi ha alguna cosa més enllà de la desvergonya, tal vegada un impuls heroic al seu torn, la idea que si se sitúa molt aprop d'un sant s'imbuirà ell mateix de santedat, se li encomanarà la il·luminació, com el costipat. Tal vegada només espera alguna compensanció, vés a saber, al cap i a la fi som humans i tothom ha de pagar el lloguer d'alguna manera. Però en la devoció extrema del periodista hi ha algun element de follia sagrada, una capacitat inimaginable per convertir mes misèries en grandeses, les febleses en grandiositat, l'instint de supervivència (allò que ens iguala a una mosca, a un ratolí o a una papallona) en un gest admirable i heroic.

Tal vegada vaig errat quan penso que Partal fa el ridícul amb els seus elogis desmesurats, amb el que sembla adulació desbocada. Tal vegada Partal està fent alta literatura i composa una novel·la per fascicles sobre el desig d'heroïsme, que és parent del desig de santedat.