Ir al contenido principal

LA LEGITIMITAT ÉS MEVA, O REPETIR ELECCIONS FINS QUE GUANYI JO


El PSOE i el PP s'han posat d'acord en una qüestió tan llòbrega com el tema dels jutges. Sembla que, finalment, s'imposa el principi de la democràcia, que no és altre que l'acord entre diferents per tal d'aconseguir el major bé a per a la majoria. Aquest acord no és una anècdota. A molts ens agradaria que fos un punt de partida, un inici de canvi en els discursos legitimistes, excloents i polaritzats. Arribar a acords no tan sols és eun principi democràtic: és un principi elemental de la convivència.
Sembla que posar-se d'acord no era tan impossible, malgrat que hagi calgut superar vergonyes i prejudicis. El primer exercici adult de la política espanyola en molts anys.

Ara només falta que la política catalana n'aprengui alguna cosa i que opti per superar la infantesa que la té agafada pel coll. Que superi les amenaces de botiflerisme, legitimitat, autenticitat, essències. Qualsevol pacte és legítim i, sobretot, democràtic. Caldria començar a veure Carles Puigdemont com un problema i admetre, consensuadament, que no és res més que un problema. I els problemes s'han de resoldre amb racionalitat, no es pot caure en la lògica pervertida d'un sol home que, a Waterloo, ha decidit que és el melic de Catalunya.

La proposta d'en Carles és evident: repetir eleccions fins que guanyi jo, vet aquí el meu programa electoral, la meva raó de ser, la meva idea de Catalunya. I en Rull i en Turull, com Dupont i Dupond, fan que sí amb el cap mentre cavil·len: i si engego a dida en Carles i m'hi poso jo? En Turull amaga aquesta opció tal com s'amaga de fumar quan hi ha càmeres al davant. Com si fumar fos un acte il·legítim, o un acte propi de botiflers. És molt possible que a Junts hi hagi molta gent esperant la caiguda d'en Carles, que els està impedint el camí cap al càrrec i un futur més plàcid, menys histèric, no tan històric. Ai, els temps del gran Pujol i el peix a la caixa...!

Una cançó d'en Roger Mas diu "tant trist com el Sol", que és un bell joc amb la polisèmia de "sol". El Sol està sol perquè és el Sol. I per això està trist. Trist com l'homenet de Waterloo, tan trist com la Catalunya captiva d'un deliri identitari. 

El pacte espanyol ens explica que els pactes entre partits oposats son legítims perquè son bons, i son bons perquè busquen la millora de les institucions, que és el progrés de la democràcia. I no tan sols això: perquè tenen un efecte pedagògic molt necessari. El que no és acceptable és que algú pretengui repetir les eleccions fins que no guanyi ell, com si la democràcia només ho fos quan li atorga la majoria dels vots.

Hi ha nens que, a l'hora del pati, exigeixen que continuï el pati més enllà de l'hora establerta perquè estan perdent el partidet de futbol i volen pròrroga fins que guanyin. Avui, un nen com aquest està condicionant la democràcia i ningú no sembla capaç de posar-li un límit ni d'explicar-li quatre coses sobre la democràcia. Tant li fa que les organitzacions empresarials, els sindicats i la ciutadania esperin la formació d'un govern que gestioni i aprovi pressupostos per governar -que vol dir millorar la vida de les persones.

Catalunya té una estranya propensió a la comèdia bufa que ja van explicar Pitarra i Rusiñol, autors mal llegits i mal valorats que, no obstant això, van retratar el suposat país i el seu provincianisme ridícul. Si haguessin conegut Puigdemont, Junqueras i Rovira, tots dos dramaturgs haurien escrit grans peces. Per desgràcia, avui només tenim el pobre Carles Porta, incapaç de veure res més enllà d'un crim rural sense metàfora possible, un embolic menut i mesquí que tan sols expressa aquesta Catalunya minúscula, entosolada, terra de clowns tristos i més aviat estrambòtics.

A Catalunya la democràcia no son acords ni pactes, si no xantatges i amenaces en nom de conceptes antics, vells, tronats. Figurotes tèrboles i mediocres que deambulen aprop de la frontera, la frontera de la raó, on saluda la follia patriòtica. En quin moment es va fotre enlaire Catalunya?

Comentarios

  1. En realidad se merecen el nombre del tema que cantaba Celia Cruz: ¡Quitate tu pa ponerme yo¡

    ResponderEliminar
  2. Puchi se cree un mártir, que tiene que volver por la puerta grande.En los carteles de propaganda en las últimas elecciones aparecía dentro de un coche con sonrisa de que he vuelto.No quiere quedar como cobarde que marcho en un coche en el maletero escondido.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

VIVIM TEMPS INTERESSANTS PER ALS LLOPS

Vivim temps que prometen ser interessants, i això és una notícia molt dolenta per als qui vivim. Vivim temps de neofeixisme rampant, de líders que saluden a la romana, a l'estil nazi, d'eslògans facilets. Aquest cop i per primer cop, sembla que Catalunya porta un cert avantatge: el món ens mirava, potser? Ben Netanyahu porta un llacet groc al pit, l'Artur Mas saludava com Elon Musk a la campanya electoral de 2012, quan parlava d'un concepte tan nacionalsocialista com ho és "la voluntat d'un poble". Mas saludava com Musk 13 anys abans que ho fes el sorprenent enginyer aeroespacial i amo de Tesla. "Només el poble salva el poble", deien les pintades de l'esquerra Trotskista de 2017, de la CUP i els seus satèl·lits, sense recordar que la frase era molt anterior. Una frase heroica que va recuperar Roger Stone, el líder dels Proud Boys que van assaltar el Capitoli de Washington el gener de 2021 i que acaben de ser amnistiats, amnistiats com els lid...

JAUME COLLBONI Y LAS TENTACIONES DE UN SOCIALISTA BUSINESS FRIENDLY

Jaume Collboni es un político versátil. Fue teniente de alcalde con Ada Colau, aunque un teniente de alcalde poco fiable en varias ocasiones. Más de uno pensó que habría sido un gran teniente de alcalde de Xavier Trias, el alcalde de Convergència (o de Junts, o del PDCAT o como prefieran ustedes llamarle) ya que ambos coincidían algunas políticas liberales. Collboni se desmarcó de Colau en los últimos meses antes de las elecciones para posicionarse mejor ante la contienda. Le salió razonablemente bien y consiguió hacerse con el cargo. A Collboni le gustan el turismo y los hoteles y otros negocios afines, y los cruceros aparcados en el puerto, y suele contar que el turismo es una fuente de ingresos muy interesante para la ciudad. Quizás esta fuente de ingresos para las arcas municipales le impide ver el bosque. Y el bosque es, sin duda alguna, terrible: Barcelona exporta ciudadanos hacia las comarcas de su alrededor. Ciudadanos expulsados por la presión insoportable de los alquileres. L...

PARA LEYES, LAS DE LA SELVA, Y PARA VIVIENDAS, LAS CUEVAS

Familia de clase trabajadora en España, 2025 Dicen que España necesita del ladrillo y del turista para vivir. Y a alguien, en alguna parte, más listo que el hambre, se le ha ocurrido juntar los dos asuntos. Así nace la ocurrencia del piso turístico que está asolando el país. Porque no se trata ya de los centros de las grandes ciudades: hay pueblos de montaña que se empiezan a llenar de apartamentos para turistas al tiempo que echan a los vecinos. Las leyes del mercado, dicen. En España no ganamos para sustos ni para disgustos: tras la alegría inicial del turismo low cost y Airbnb, que teóricamente ayudaba a las buenas gentes a ingresar un poquito más, vino la peste, en forma de grandes inversores dispuestos a sacar tajada, pero a lo grande. Los listos suelen olerse los espacios desregulados, adonde acuden dando grandes dentelladas. Tonto el último: cuando el vecino pone un piso turístico, el otro vecino hace lo mismo. En España es fácil hacerse rico: lo dijo Alfonso Guerra. Lo que no ...