Ir al contenido principal

LA LEGITIMITAT ÉS MEVA, O REPETIR ELECCIONS FINS QUE GUANYI JO


El PSOE i el PP s'han posat d'acord en una qüestió tan llòbrega com el tema dels jutges. Sembla que, finalment, s'imposa el principi de la democràcia, que no és altre que l'acord entre diferents per tal d'aconseguir el major bé a per a la majoria. Aquest acord no és una anècdota. A molts ens agradaria que fos un punt de partida, un inici de canvi en els discursos legitimistes, excloents i polaritzats. Arribar a acords no tan sols és eun principi democràtic: és un principi elemental de la convivència.
Sembla que posar-se d'acord no era tan impossible, malgrat que hagi calgut superar vergonyes i prejudicis. El primer exercici adult de la política espanyola en molts anys.

Ara només falta que la política catalana n'aprengui alguna cosa i que opti per superar la infantesa que la té agafada pel coll. Que superi les amenaces de botiflerisme, legitimitat, autenticitat, essències. Qualsevol pacte és legítim i, sobretot, democràtic. Caldria començar a veure Carles Puigdemont com un problema i admetre, consensuadament, que no és res més que un problema. I els problemes s'han de resoldre amb racionalitat, no es pot caure en la lògica pervertida d'un sol home que, a Waterloo, ha decidit que és el melic de Catalunya.

La proposta d'en Carles és evident: repetir eleccions fins que guanyi jo, vet aquí el meu programa electoral, la meva raó de ser, la meva idea de Catalunya. I en Rull i en Turull, com Dupont i Dupond, fan que sí amb el cap mentre cavil·len: i si engego a dida en Carles i m'hi poso jo? En Turull amaga aquesta opció tal com s'amaga de fumar quan hi ha càmeres al davant. Com si fumar fos un acte il·legítim, o un acte propi de botiflers. És molt possible que a Junts hi hagi molta gent esperant la caiguda d'en Carles, que els està impedint el camí cap al càrrec i un futur més plàcid, menys histèric, no tan històric. Ai, els temps del gran Pujol i el peix a la caixa...!

Una cançó d'en Roger Mas diu "tant trist com el Sol", que és un bell joc amb la polisèmia de "sol". El Sol està sol perquè és el Sol. I per això està trist. Trist com l'homenet de Waterloo, tan trist com la Catalunya captiva d'un deliri identitari. 

El pacte espanyol ens explica que els pactes entre partits oposats son legítims perquè son bons, i son bons perquè busquen la millora de les institucions, que és el progrés de la democràcia. I no tan sols això: perquè tenen un efecte pedagògic molt necessari. El que no és acceptable és que algú pretengui repetir les eleccions fins que no guanyi ell, com si la democràcia només ho fos quan li atorga la majoria dels vots.

Hi ha nens que, a l'hora del pati, exigeixen que continuï el pati més enllà de l'hora establerta perquè estan perdent el partidet de futbol i volen pròrroga fins que guanyin. Avui, un nen com aquest està condicionant la democràcia i ningú no sembla capaç de posar-li un límit ni d'explicar-li quatre coses sobre la democràcia. Tant li fa que les organitzacions empresarials, els sindicats i la ciutadania esperin la formació d'un govern que gestioni i aprovi pressupostos per governar -que vol dir millorar la vida de les persones.

Catalunya té una estranya propensió a la comèdia bufa que ja van explicar Pitarra i Rusiñol, autors mal llegits i mal valorats que, no obstant això, van retratar el suposat país i el seu provincianisme ridícul. Si haguessin conegut Puigdemont, Junqueras i Rovira, tots dos dramaturgs haurien escrit grans peces. Per desgràcia, avui només tenim el pobre Carles Porta, incapaç de veure res més enllà d'un crim rural sense metàfora possible, un embolic menut i mesquí que tan sols expressa aquesta Catalunya minúscula, entosolada, terra de clowns tristos i més aviat estrambòtics.

A Catalunya la democràcia no son acords ni pactes, si no xantatges i amenaces en nom de conceptes antics, vells, tronats. Figurotes tèrboles i mediocres que deambulen aprop de la frontera, la frontera de la raó, on saluda la follia patriòtica. En quin moment es va fotre enlaire Catalunya?

Comentarios

  1. En realidad se merecen el nombre del tema que cantaba Celia Cruz: ¡Quitate tu pa ponerme yo¡

    ResponderEliminar
  2. Puchi se cree un mártir, que tiene que volver por la puerta grande.En los carteles de propaganda en las últimas elecciones aparecía dentro de un coche con sonrisa de que he vuelto.No quiere quedar como cobarde que marcho en un coche en el maletero escondido.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

10 AÑOS DE "CRÓNICA GLOBAL"

Este pasado mes de octubre se cumplieron 8 años del dislate: el referéndum, las manifestaciones, los contenedores quemados, la batallita de Urquinaona, las amenazas, ho tornarem a fer, los insultos. Ocho años del instante que más puso en riesgo eso tan delicado que es la convivencia en una sociedad compleja, quizás acomplejada, diversa y líquida. Alguien decidió que podía arriesgarlo todo por un sueño medieval y trasnochado, para un viaje alocado e insano y para el cual, por cierto, no habían previsto las alforjas ni reparado en gastos, ni calculado consecuencias. El acto de violencia de un niño malcriado y consentido. La culminación del proyecto en el referéndum del 1 de octubre de 2017 es un acto pueril y grotesco promovido por unos políticos irresponsables y embravecidos que jugaron con las emociones más bajas de la ciudadanía, ese cuerpo social al que ellos llamaron "pueblo catalán" en una clara alusión a una etapa predemocrática y para despertarles el ardor medieval, el ...

L'HOSPITALET DE LLOBREGAT SEGONS GARCÍA LÓPEZ O SEGONS ARDÈVOL MALLOL

Ens imaginarem dues reporteres a les quals se'ls encomana fer un treball periodístic sobre les llengües que es parlen en un territori concret. Posem per cas l'Hospitalet de Llobregat. Una de les dues reporteres es diu Pilar García López; l'altra, Laia Ardèvol i Mallol. La Pilar fa un retrat assèptic i objectiu del cas, se n'adona que la major part de la població parla en llengua castellana i afegeix que les persones immigrades s'apunten a la llengua castellana un cop han arribat al territori. Acompanya el reportatge amb dades sobre pobresa, renda per càpita, i etc: la conclusió no hi és, però el lector descobreix que la llengua té una relació directa amb el nivell econòmic. Dit d'una altra manera: la llengua castellana és la llengua de la classe baixa. La Laia Ardèvol no vol dir que la llengua castellana és la que parla la classe baixa, perquè la seva tesi (prèvia) és que la llengua castellana l'imposa un classe poderosa i dominant. La Laia Ardèvol també s...

FUERA SUDACAS

La Asociación de Escritores en Lengua Catalana (AELC) no quiere escritores sudacas en Cataluña. La AELC ha protestado vivamente ante la iniciativa del Ayuntamiento de Barcelona, que promueve una beca de 80.000 euritos para la residencia anual de escritores de Hispanoamérica en Barcelona. Se sienten ofendidos aunque, según los datos que ellos mismos facilitan en su portal de transparencia, la AELC ha percibido subvenciones por un importe de 450.000 eurazos, que no está nada mal. La Asociación ha redactado una queja (por algo son escritores y de pluma fácil) en la que exponen su ofensa por la discriminación de la lengua catalana y, además, por las lenguas mesoamericanas que no son el español. El escrito tiene el habitual tono victimista y pasivo agresivo tan común en el nacionalismo. Ya se sabe que los nacionalistas de aquí son muy solidarios con las lengua minoritarias del mundo aunque a ellos les gustaría que la castellana fuese minoritaria en Cataluña para poderla  desterrar defin...