Abraham Loeb, Abi per a les amistats, és un científic i divulgador que sol parlar com un savi encara que, com l'oracle de Delfos, cal interpretar-lo i no sempre se'n sap. Quan va imaginar com seria una trobada amb éssers d'altres mons i les probabilitats que hi ha que això passi, alguns -el més esverats, els més somiatruites- van entendre que estava anunciant l'arribada imminent dels extraterrestres. Els Ikerjiménez habituals van pensar que Loeb ens estava advertint de la imminència a propòsit de l'astereoide Oumuamua.
Fa poc ha explicat les possibilitats que tenim d'extingir-nos, o de què desaparegui la vida al planeta. I es veu que no son poques, perquè hi ha una equació que podria resoldre el dubte: quan tarda una civilització tecnològica en extingir-se? Vet aquí la mala notícia: podria ser que tardés poc. Les causes son diverses i tothom les coneix. Loeb hi ha afegit la famosa Intel·ligència Artificial, que és mirada amb dubtes i temors per bona part de la comunitat científica. La temptació de fer servir la ciència (o la tecnologia) per al mal és enorme, i al damunt disposem d'un gran arsenal nuclear i d'una bona colla de dirigents folls o irresponsables, o totes dues coses alhora.
Em fascina que fascini tant la fi del món, quan tal vegada seria molt més senzill imaginar la fi de les estructures que ens fan sentir desgraciats i que ens porten a desitjar el final. Un capitalisme embogit i una democràcia envilida per líders il·luminats, l'ascens imparable del populisme, la hipocresia: perquè la democràcia ja no garanteix el respecte pels drets humans? Com pot ser que els parlaments europeus hagin de debatre si la masacre de Gaza és una masacre o és una acció legítima? Gairebé 40.000 morts a Palestina en vuit mesos, gairebé 40.000 persones que han accedit a la fi del món, o 40.000 mons que s'han extingit.
S'han multiplicat els intents de magnicidi, és a dir, els intents de liquidar líders polítics, que és una demostració de la falta de confiança en la democràcia. Els nacionalismes retornen amb potència a tot el món, si a Catalunya decau potser és un miratge temporal -tot i que no deixa de ser una alegria. O un respir. Tal vegada confonem un món que no ens agrada amb unes estructures socials i polítiques decidides a crear infelicitat per a benefici de molt pocs, i d'uns pocs que mai no sabem qui son i, de fet, tampoc no son gaire intel·ligents: tan sols tenen més poder, més armes, més recursos. Ni son més llestos ni en sabem més de res, tan sols son més forts. I la democràcia no havia de ser la correcció que evita el domini dels forts? Perquè aplaudim els forts i els rics quan reclamen llibertat, si només volen llibertat per a sí mateixos i per fer -encara més i millor- el que els dona la gana?
Alguna cosa malsana circula entre nosaltres, un aire pútrid que s'alimenta de discursos molt fàcils, com si de res haguessin servit els 40 anys d'escola pública i universal que tants recursos s'endu i amb tots aquelles objectius i competències que sonaven tan bé: esperit crític, valors, ciutadania... Ho va veure clar el pensador francès Alexis de Tocqueville fa 200 anys: la democràcia no funciona en societats que no comparteixen els valors democràtics i que es desentenen dels seus drets com a ciutadans. No participen, no opinen, no intervenen. S'estimen més veure vídeos curts, tuits molt breus i donar "likes" a qualsevol acudit ocurrent, a qualsevol bajanada patriòtica.
La vida al planeta s'extingirà quan toqui, quan exploti el Sol o una supernova propera o hi hagi un cataclisme natural (o quan un idiota premi el botó nuclear). La qüestió no és aquesta, la qüestió és què fem per viure millor mentre no passi res d'això.
No sé, no sé, pero la Anna Simó lo tenía claro, y lo dejó bien expresado : "Amb la república serém més feliçes" fueron sus palabras, sólo costará un poco de esfuerzo (*) pero poca cosa más.
ResponderEliminarAsí que ya lo sabes, sobre "què fem per viure millor mentre no passi res d'això" : esperarem la república.
salut
(*) https://totbarcelona.blogspot.com/2017/10/conmigo-no-cuente-senora-anna-simo.html
Simó ha hecho un papelón muy triste en Educación, incluso la veo avergonzada de su mala gestión porque es consciente de ello.
Eliminar