Ir al contenido principal

LA FI DEL MÓN?


Abraham Loeb, Abi per a les amistats, és un científic i divulgador que sol parlar com un savi encara que, com l'oracle de Delfos, cal interpretar-lo i no sempre se'n sap. Quan va imaginar com seria una trobada amb éssers d'altres mons i les probabilitats que hi ha que això passi, alguns -el més esverats, els més somiatruites- van entendre que estava anunciant l'arribada imminent dels extraterrestres. Els Ikerjiménez habituals van pensar que Loeb ens estava advertint de la imminència a propòsit de l'astereoide Oumuamua.

Fa poc ha explicat les possibilitats que tenim d'extingir-nos, o de què desaparegui la vida al planeta. I es veu que no son poques, perquè hi ha una equació que podria resoldre el dubte: quan tarda una civilització tecnològica en extingir-se? Vet aquí la mala notícia: podria ser que tardés poc. Les causes son diverses i tothom les coneix. Loeb hi ha afegit la famosa Intel·ligència Artificial, que és mirada amb dubtes i temors per bona part de la comunitat científica. La temptació de fer servir la ciència (o la tecnologia) per al mal és enorme, i al damunt disposem d'un gran arsenal nuclear i d'una bona colla de dirigents folls o irresponsables, o totes dues coses alhora. 

Em fascina que fascini tant la fi del món, quan tal vegada seria molt més senzill imaginar la fi de les estructures que ens fan sentir desgraciats i que ens porten a desitjar el final. Un capitalisme embogit i una democràcia envilida per líders il·luminats, l'ascens imparable del populisme, la hipocresia: perquè la democràcia ja no garanteix el respecte pels drets humans? Com pot ser que els parlaments europeus hagin de debatre si la masacre de Gaza és una masacre o és una acció legítima? Gairebé 40.000 morts a Palestina en vuit mesos, gairebé 40.000 persones que han accedit a la fi del món, o 40.000 mons que s'han extingit.

S'han multiplicat els intents de magnicidi, és a dir, els intents de liquidar líders polítics, que és una demostració de la falta de confiança en la democràcia. Els nacionalismes retornen amb potència a tot el món, si a Catalunya decau potser és un miratge temporal -tot i que no deixa de ser una alegria. O un respir. Tal vegada confonem un món que no ens agrada amb unes estructures socials i polítiques decidides a crear infelicitat per a benefici de molt pocs, i d'uns pocs que mai no sabem qui son i, de fet, tampoc no son gaire intel·ligents: tan sols tenen més poder, més armes, més recursos. Ni son més llestos ni en sabem més de res, tan sols son més forts. I la democràcia no havia de ser la correcció que evita el domini dels forts? Perquè aplaudim els forts i els rics quan reclamen llibertat, si només volen llibertat per a sí mateixos i per fer -encara més i millor- el que els dona la gana?

Alguna cosa malsana circula entre nosaltres, un aire pútrid que s'alimenta de discursos molt fàcils, com si de res haguessin servit els 40 anys d'escola pública i universal que tants recursos s'endu i amb tots aquelles objectius i competències que sonaven tan bé: esperit crític, valors, ciutadania... Ho va veure clar el pensador francès Alexis de Tocqueville fa 200 anys: la democràcia no funciona en societats que no comparteixen els valors democràtics i que es desentenen dels seus drets com a ciutadans. No participen, no opinen, no intervenen. S'estimen més veure vídeos curts, tuits molt breus i donar "likes" a qualsevol acudit ocurrent, a qualsevol bajanada patriòtica.

La vida al planeta s'extingirà quan toqui, quan exploti el Sol o una supernova propera o hi hagi un cataclisme natural (o quan un idiota premi el botó nuclear). La qüestió no és aquesta, la qüestió és què fem per viure millor mentre no passi res d'això.

 



Comentarios

  1. No sé, no sé, pero la Anna Simó lo tenía claro, y lo dejó bien expresado : "Amb la república serém més feliçes" fueron sus palabras, sólo costará un poco de esfuerzo (*) pero poca cosa más.
    Así que ya lo sabes, sobre "què fem per viure millor mentre no passi res d'això" : esperarem la república.
    salut

    (*) https://totbarcelona.blogspot.com/2017/10/conmigo-no-cuente-senora-anna-simo.html

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Simó ha hecho un papelón muy triste en Educación, incluso la veo avergonzada de su mala gestión porque es consciente de ello.

      Eliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

VIVIM TEMPS INTERESSANTS PER ALS LLOPS

Vivim temps que prometen ser interessants, i això és una notícia molt dolenta per als qui vivim. Vivim temps de neofeixisme rampant, de líders que saluden a la romana, a l'estil nazi, d'eslògans facilets. Aquest cop i per primer cop, sembla que Catalunya porta un cert avantatge: el món ens mirava, potser? Ben Netanyahu porta un llacet groc al pit, l'Artur Mas saludava com Elon Musk a la campanya electoral de 2012, quan parlava d'un concepte tan nacionalsocialista com ho és "la voluntat d'un poble". Mas saludava com Musk 13 anys abans que ho fes el sorprenent enginyer aeroespacial i amo de Tesla. "Només el poble salva el poble", deien les pintades de l'esquerra Trotskista de 2017, de la CUP i els seus satèl·lits, sense recordar que la frase era molt anterior. Una frase heroica que va recuperar Roger Stone, el líder dels Proud Boys que van assaltar el Capitoli de Washington el gener de 2021 i que acaben de ser amnistiats, amnistiats com els lid...

JAUME COLLBONI Y LAS TENTACIONES DE UN SOCIALISTA BUSINESS FRIENDLY

Jaume Collboni es un político versátil. Fue teniente de alcalde con Ada Colau, aunque un teniente de alcalde poco fiable en varias ocasiones. Más de uno pensó que habría sido un gran teniente de alcalde de Xavier Trias, el alcalde de Convergència (o de Junts, o del PDCAT o como prefieran ustedes llamarle) ya que ambos coincidían algunas políticas liberales. Collboni se desmarcó de Colau en los últimos meses antes de las elecciones para posicionarse mejor ante la contienda. Le salió razonablemente bien y consiguió hacerse con el cargo. A Collboni le gustan el turismo y los hoteles y otros negocios afines, y los cruceros aparcados en el puerto, y suele contar que el turismo es una fuente de ingresos muy interesante para la ciudad. Quizás esta fuente de ingresos para las arcas municipales le impide ver el bosque. Y el bosque es, sin duda alguna, terrible: Barcelona exporta ciudadanos hacia las comarcas de su alrededor. Ciudadanos expulsados por la presión insoportable de los alquileres. L...

PARA LEYES, LAS DE LA SELVA, Y PARA VIVIENDAS, LAS CUEVAS

Familia de clase trabajadora en España, 2025 Dicen que España necesita del ladrillo y del turista para vivir. Y a alguien, en alguna parte, más listo que el hambre, se le ha ocurrido juntar los dos asuntos. Así nace la ocurrencia del piso turístico que está asolando el país. Porque no se trata ya de los centros de las grandes ciudades: hay pueblos de montaña que se empiezan a llenar de apartamentos para turistas al tiempo que echan a los vecinos. Las leyes del mercado, dicen. En España no ganamos para sustos ni para disgustos: tras la alegría inicial del turismo low cost y Airbnb, que teóricamente ayudaba a las buenas gentes a ingresar un poquito más, vino la peste, en forma de grandes inversores dispuestos a sacar tajada, pero a lo grande. Los listos suelen olerse los espacios desregulados, adonde acuden dando grandes dentelladas. Tonto el último: cuando el vecino pone un piso turístico, el otro vecino hace lo mismo. En España es fácil hacerse rico: lo dijo Alfonso Guerra. Lo que no ...