EM DIC LÓPEZ PERÒ SÓC MÉS CATALÀ QUE EL BULL DE CAMPRODON

Durant la darrera campanya electoral regional, em vaig trobar diverses llistes electorals a la bústia, pulcrament ensobrades i llestes per ser introduïdes a l'urna el dia 12 de maig. Em vaig entretenir en la lectura d'algunes, encuriosit per un ànim antroponòmic. Després les vaig estripar i, bon ciutadà, les vaig dipositar al contenidor blau. Caldria estalviar tant de paper, amnistiar la vida d'aquests arbres que prou falta ens fan.

A la llista de Puigdemont+Junts els cognoms estrictament i indiscutiblement catalans son avassalladors: Descals, Rull, Andreu, Batet, Companys, Pi, Puig, Clavé, Dalmases, Serra, Fort, Casellas, Campmajó, Pujol, Trias i Vidal de Llobatera. I etzètera. Els cognoms d'origen castellà escassegen i cal buscar-los entre l'abundància aclaparedora de tanta puresa racial.

Després me'n vaig a la llista del PSC: Romero, García, Silva, Díaz, Carrión, Jiménez, Aparicio, Martínez. Sembla molt més equilibrada, i quan dic equilibrada vull dir representativa de la realitat catalana, estrictament mestissa. Tot i que la segona candidata de Junts és Navarro i al PSC hi apareix un Güell. Però no es pot acusar a ningú d'allò que fou o féu son pare. O l'avi. 

Més enllà de les llistes i dels candidats, el procés ens ha permès descobrir independentistes pota negra que duen els cognoms d'origen netament castellà, andalús o gallec. Tal vegada la immersió lingüística fou un èxit. La sociologia explica els fenòmens assimiladors, i la psicologia el desig de ser reconegut pel grup. Fins i tot a Goodfellas, la pel·li de Scorsese de 1990, s'explica el fenòmen del conflicte entre irlandesos i italians a la màfia nordamericana: els irlandesos volien demostrar ser, com a mínim, mig italians.

A mi sempre m'ha sorprès aquest desig de ser admès al grup, potser pel meu caràcter introspectiu i l'aferrament escàs als col·lectius, la poca necessitat de rebre likes de la (suposada) tribu. La paraula clau és justament aquesta, la tribu. Sembla que, malgrat tot, no ens hem allunyat gaire de les tribus primitives i dels seus símbols, banderes i escuts guerrers.

Però quan un López es proclama nacionalista o, millor encara, independentista, se l'aplaudeix i se l'acull entre visques. Tot i que mai no serà el número u de la llista, que li quedi clar. Quan un Bosch es defineix com a unionista, se l'acusa de botifler i se l'ignora. Entre l'acolliment i la ignorància hi ha el moll de la qüestió. Tothom vol ser acceptat, ningú no vol ser ignorat o exclòs. En un món mestís i fluïd, aquesta dialèctica es complica i es fa molt complexa, és cert, però fa l'efecte que els cognoms de vuit generacions son els qui decideixen. Només cal veure la condescendència d'aquests dies amb el futbolistes Williams o Yamal, cadascun d'ells resident en territoris hipersensibles. Se'n recorden dels comentaris que va suportar el primer president de la Generalitat que va gosar dir-se José i no Josep? Montilla, malgrat haver estat tal vegada el president autonòmic més seriós, eficient i conseqüent, va rebre de totes bandes.

Els territoris obsedits en un passat mític, llegendari i medieval, es resisteixen a la pluralitat i analitzen els cognoms. Només cal veure els cognoms de consellers i conselleres dels darrers anys. No prevalen els mèrits ni la vàlua intel·lectual: mana el cognom. I aquesta elecció ens aboca a uns governs de mediocritat amb bons cognoms. Ai del pobre López que vol ascendir en el reconeixement de la seva tribu escollida: haurà de fer mans i mànigues per ser reconegut. Tot i que té l'exemple d'en Gabriel Rufián, far dels assimilats -però dimoni dels puristes i de les 400 famílies que tallen el bacallà encara que mengin vedella de Vic o bisbe de Camprodon.