Ir al contenido principal

GUERREROS DE LA LENGUA CATALANA

 

Algo muy extraño sucede en Cataluña. Hay quienes se proclaman guerreros de la lengua catalana por el simple hecho de escribir en esa lengua. Sin embargo, esos guerreros de la lengua catalana escriben en un catalán miserable, empobrecido y lamentable: su catalán desconoce los principios más básicos de la sintaxis catalana. Quien se proclama guerrero de algo no dispone de armas pero sin embargo se presta a la batalla. La batalla ¿contra quién?. No tiene ni idea del uso de los pronombres catalanes, algo que cuesta un poco de aprender. Que se lo pregunten al pobre Ramón Cotarelo, al cual su admiración por la Cataluña de Puigdemont le sirvió de nada a la hora de escribir en la lengua del pastelero de Amer.

Está sucediendo algo muy raro: los defensores de la lengua catalana, convertida en bandera nacionalista, maltratan la lengua de su nación. Es un fenómeno observable y objetivo.

Es un fenómeno observado en infinidad de ocasiones: los más altos defensores de la nación catalana y de su lengua escriben en un idioma casi incomprensible, repleto de faltas. ¿Será eso una demostración de que la inmersión linguïstica es un modelo de éxito? De éxito ¿de qué?. Si acaso, será del éxito del adoctrinamiento ideológico, pero no del dominio ni de la competencia de la lengua escrita. Es algo muy raro. Pero, tal como pueden ver en la foto, quien se escandaliza de un bilingüismo sano y natural, escribe en un idioma surrealista. No se escandalicen todavía: quién se burla del bilingüismo es una persona que ha publicado por lo menos dos novelas en catalán. Y es la misma persona que, pocos años atrás, me soltó la siguiente barbaridad: quienes escribimos en catalán somos guerreros de la lengua.

Un tendiría a creer que quien se autoproclama guerrero de la lengua escribirá en una lengua exquisita. Pero en vez de eso lo hace en una lengua casi ilegible, ridícula, bochornosa. No se puede declarar una guerra y presentarse desnudo en el campo de batalla. Por suerte, nadie escuchó su declaración de guerra y nadie se reirá de la desnudez del oponente. No existe ninguna guerra entre el castellano y el catalán, no hay campo de batalla, no hay nada. Aprenda usted a escribir en el idioma que crea que le atrae más, eso es todo. Pero sepa que no hay guerra alguna. Sepa usted que nos alegramos del bilingüismo con todas us consecuencias. Convivir en distintas lenguas es nuestra felicidad, y su desgracia es no saber escribir en ninguna de las dos. Sepa usted que no hay guerras más allá de las que ustedes declaran. Sepa usted que sus guerras las han perdido. Las lengua nacen y mueren. Mueren cuando sus defensores no tienen ni idea de escribirla, tal como nos cuenta usted, la guerrera de la lengua.

Comentarios

Entradas populares de este blog

ALGUN DIA CALDRÀ PARLAR (DE LA LLENGUA PRÒPIA)

Segons els estudis més recents, el 30% de la població de 15 anys o més té el català com a llengua d'identificació única, mentre que el 40,4% s'identifica únicament amb el castellà. En algun lloc he llegit que el català és la primera llengua del 25% de la pobació, una xifra un xic més minsa però que indica la mateixa realitat. El problema de la realitat és que pot agradar més o menys, o que pot xocar amb els somnis i els ideals i les fantasies però, al capdavall, és la realitat. El problema de la realitat és que és real i, sovint, menys bufona que les il·lusions. Es pot treballar per canviar la realitat (de fet, aquesta seria una forma possible d'explicar la història de la humanitat). Però per fer una feina efectiva el primer que cal és reconèixer-la i admetre-la. Després ja vindran els projectes i els plans i els programes: però cap projecte que no parteixi del reconeixement de la realitat podrà tenir èxit. Negar la realitat, o substituir-la per un axioma impossible, no és ...

L'ARRELAMENT A CATALUNYA

Dues senyores caminen carrer avall. Surten de comprar al Supermercat Esclat i passen per la vora de la porta de l'escola, que ha tancat fa mitja hora. Un grup de nens, d'uns vuit o nou anys, juguen a pilota i xuten fort, i no s'aturen quan passen les dones, que corren el risc d'endur-se un cop de pilota al cap. Però elles no els diuen res, tan sols es miren els nens amb ulls rancuniosos. Quan son fora de perill, l'una li diu a l'altra: Ho has vist? Son d'aquells... "D'aquells" es refereix al color de la seva pell i als trets facials, que delaten la procedència hispanoamericana.  Dos dies enrere, la mare d'una alumna boliviana que ha arribat a l'escola fa tres mesos denuncia que la seva filla pateix bullying, i explica algunes de les amenaces que rep. La més sorprenent de totes és: li han dit que a l'escola no volem persones que no parlin en català. I és sorprenent perquè en aquesta escola no hi ha infants catalanoparlants, potser -a...

EL CATALÀ PLANER I EL POBLE FELIÇ

Si vostès han llegit la novel·la de George Orwell "1984" recordaran que en aquell món (que no sabem si és només distòpic o també premonitori), hi ha un ministeri encarregat de pulir el diccionari. A cada nova edició del diccionari oficial hi ha menys pàgines, i l'objectiu és aconseguir un diccionari general de la llengua de no més de 50 pàgines, cosa que s'espera aconseguir ben aviat. Quan els mitjans transmeten aquesta informació, el poble aplaudeix amb fervor.  Es poden imaginar quines son les paraules que es van eliminant del diccionari: les que contenen significats poc convenients, les complexes. Orwell parla de "paraules innecessàries", i l'objectiu del ministeri és reduir la capacitat de pensament: si tenim menys paraules, pensarem menys. "1984" és un text de ficció literària que molts cops s'ha volgut veure com una profecia exagerada del que suposen els sistemes polítics totalitaris, una vigilància extrema de l'estat que pretén v...