Ir al contenido principal

ESPADALER I LA MEMÒRIA DE LA MEDIOCRITAT


Quan Convergència i Unió es va descompondre, la part anomenada Unió es va fondre en el no res, com quan una botiga de barri abaixa la persiana per sorpresa i desapareix i mai més no s'ha vist l'amo, i el dependent encara el busca perquè li deu els dos darrers mesos del salari. Cal recordar els casos Pallerols i Pretòria, que tenen alguna cosa a veure amb la putrefacció d'aquell partit menut i capgròs ara ja, afortunadament, difunt. Unió no tenia apenes afiliats, tan sols tenia dirigents. Afiliar-se a Unió significava ascendir vertiginosament i, amb moltes probabilitats, aconseguir un carguito al govern regional. Com a mínim, una discreta Direcció General o un Cap de Departament. 

A França, per aconseguir un càrrec públic de certa rellevància cal haver passat pels estudis de l'Escola d'Administració. A Catalunya n'hi havia prou amb el carnet d'Unió, que era la via més directa.

La veritat és que Unió Democràtica de Catalunya sempre va ser un ens ambigu i estrany, com ara un objecte misteriós que es desplaça pel cel, posem que pel cel damunt la muntanya de Montserrat o de qualsevol altre santuari català. Mai no es podrà entendre com un partit que aportava tres o quatre vots a la coalició de la burgesia nacionalista de Pujol podia arribar a gaudir de tants càrrecs, alts, baixos i mitjans. Núria de Gispert, Antoni Duran i Lleida, Joan Rigol, Miquel Coll, Josep Maria Pelegrí, Joana Ortega, Joaquim Xicoy i etc: tots ells alts càrrecs de la Generalitat Per quina estranya raó aconseguien tant de poder en els governs de Pujol? La resposta deu estar en algun lobby i no és gens estrany pensar en algun lobby cristià. Del mateix Duran i Lleida es deia que era cristià de cintura en amunt i demòcrata de cintura cap avall.

Unió Democràtica de Catalunya es va evaporar, però un dels seus prínceps va transitar cap al socialisme del PSC i heus ací que, abracadabra pata de cabra, ara mateix és Conseller de Justícia. Ramon Espadaler va aterrar al PSC i hi va caure dret, com els gats: de bell antuvi, tercer a les llistes i així es reeditava l'enigma: perquè ocupa un lloc tan alt i té una conselleria un senyor que deu aportar tres o quatre vots al partit? Tal vegada la resposta està insinuada ja al currículum oficial que presenta la pròpia Generalitat: Espadaler té estudis de sociologia (atenció al sintagma ambigu que revela sense dir-ho que no té cap títol) però, això sí, un Màster: és Màster en doctrina social de l'Església a la Universitat Pontifícia de Salamanca. Ergo: a la Universitat Pontifícia de Salamanca et pots treure un màster sense tenir cap llicenciatura prèvia i tothom s'imagina que, pagant, Sant Pere Pontifici canta màsters.

El senyor Espadaler ha acompanyat el senyor Illa a Roma, i allà s'han vist amb el Sant Pare. Un privilegi a l'abast de poca gent. Tot i que la història recent ens exposa el cas dels cristians d'esquerres, dels capellans obrers i de l'església de barri compromesa amb els menys afavorits, res no sembla indicar que aquest sigui el lloc d'on en brolla Ramon Espadaler, que per altra banda s'esforça en un perfil baix, una gran voluntat de discreció i un enorme apreci per aparèixer més aviat gris i mediocre. La humilitat a la qual l'obliga el seu cristianisme?

Tal vegada com a penitència per tant alt càrrec, la Direcció General de la Memòria Democràtica i el seu germanet el Memorial Democràtic (per fer un símil bíblic, Caïm i Abel) han estat assignats al Departament de Justicia. Al senyor Espadaler no li deu fer massa il·lusió encarregar-se de la qüestió dels morts comunistes, anarquistes i republicans en general que, com tothom sap, no eren gaire de missa i més aviat eren uns menjacapellans. Tot fa preveure que tant la Memòria Democràtica com el Memorial periclitaran suaument per desinterès del jefe. Podria passar el mateix que va passar quan la jefa era la senyora Joana Ortega, també d'Unió i en els tristos temps de l'Artur Mas, quan va deixar sense pressupost la cosa de la memòria democràtica. 

A canvi de la molèstia de la Memòria Democràtica, al seyoret Espadaler li han donat la Direcció General d'Afers religiosos, una direcció general que, entre bambalines i sotto voce, ja anomenen la Direcció general d'afers cristians perquè ja només tracta amb el clergat catòlic i s'ha oblidat de la resta de les confessions.

És probable que quan vostè llegeixi aquestes línies, el senyor Espadaler i el senyor Illa estiguin a Roma, entre cardenals i cardenals primats, monges i guàrdia suïssa, en la seva salsa beata. Es preveu una nit d'alt voltatge a Roma, quan Illa i Espadaler surtin de l'audiència i se'n vagin de farra pel Trastevere. És una llàstima que l'estimat Paolo Sorrentino no els dediqui alguna escena en una propera pel·lícula on hi surtin un parell de catalans molt de missa comprant souvenirs pietosos a les botigues del merchandising catòlic.

La grisor i la mediocritat son bons aliats per prosperar en la política catalana, i això ho ha entès a la perfecció el senyor Espadaler, que ha aconseguit una meravella: els votants del PSC l'han passat per alt i han votat la llista on hi anava l'antic delfí de Duran i de Núria de Gispert que, no se sap com, ara és proper al socialisme i, sobretot, a mantenir una quota de poder en nom del lobby cristià. En Salvador, que també és un home molt de missa, no hauria aconseguit ser rebut pel Papa de Roma sense la intervenció miraculosa del mediocre Ramon. Que així sigui, amén, aneu-vos-en en pau.


Comentarios

  1. Te lo explico.
    ¿Recuerdas cuando me acompañaste a las cocinas de Teresas de Calcuta?, bien, de ahí dentro conozco mucha gente, y en diez y siete años que estuve dentro aún mantengo cierta relación y tengo las puertas abiertas, y a lo que voy. En cierta ocasión me encontré con este señor dentro de la cocina. Él a lo suyo y yo a lo mío. Cuando marchó le pregunté a una persona con la que tengo mucha relación y que estaba repartiendo comidas en la planta superior, qué que es lo que hacía allí el Espadaler: Me contestó que era numerario, o sea, del Opus.
    La persona a la que le pregunté es del Opus, y por eso la respuesta era segura y concreta.

    B) Pones una serie de nombres de Unió, pues la Gibert y el Espadaler, son del Opus. El Opus suele poner a sus numerarios en política, son un grupo fáctico y de presión, y en sanidad (clinica privada) y educación (colegios privados) siempre quieren tener mano

    C) Todos los numerarios pagan el diezmo a la orden, o sea, de su sueldo , el 10% va a la sede central, la Prelatura de la calle Hortensias, en Madrid.

    D) El Opus está infiltrado en todos los partidos políticos democratacristianos (no hablo de Vox), hablo de la derecha, e intenta poner siempre sus fichas. Convergencia tiene gente de Opus, pero Unió era todo Opus. De la misma forma que el PNV tiene numerarios dentro del partido. De la misma forma que Junqueras (ER), es del Opus, no te olvides quera íntimo de Ratzinger, el de la doctrina de la Fé y que fue custodio durante tres años de las llaves de la Biblioteca Vaticana, cargo que sólo ostentan los numerarios del Opus por deferencia papal, y que yo puedo corroborarte porque estuve un cuatrimestre que topamos juntos en una asignatura de Teología, en la calle Diputación, y allí ya se sabía del caso.

    Espero haberte quitado la duda del porqué Unió resistió tanto dentro de Convergencia, a pesar de lo mediocres de sus componentes, pues lo importante no es su aptitud, sino su actitud.
    Un abrazo
    Salut

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Fantástica respuesta, Miquel. Yo me lo temía y yu me lo certificas.

      Eliminar
    2. Podríamos pensar que el señor Illa tiene alguna relación más o menos próxima con el Opus?

      Eliminar
    3. No lo creo. Illa no decanta por su catolicismo como ortodoxia. Illa es pragmático, y en ciertos momentos vela latina, se adhiere por donde sopla el viento.
      Seguro que tiene buena relación con gente del Opus, ten en cuenta que dentro de la Generalitat está plagado de esta secta (que es lo que son), y que él tiene que llegar a acuerdos.
      Illa no es un estadista, es un modesto político con estudios de filosofía que ha caído ahí como la mejor opción momentánea.
      He de decirte que estos son conjeturas mías, pues así como de Junqueras, Gibert y Espadaler , tengo datos certeros, no los tengo de Illa.
      Un abrazo

      Eliminar
  2. Hablar de lobby(presión) en los colegios católicos, me resulta exagerado, me quedo como servicio a la comunidad. En los sesenta estaban asociados, para defender sus intereses, casi siempre porque llegaba la subvención tarde y había que adelantar los sueldos de los profes. Luego con la democracia, apoyando a Union, para que los defendiera, pero eso es la democracia.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

EL PERIODISMO EN TIEMPOS PEREZOSOS

Leo en los periódicos: el "régimen de los Ayatolás" para referirse a Irán. Y no me detengo en fijarme en qué medios lo escriben así o asá, porqué la verdad es que son mayoría. Es un término audaz. Sin embargo, ningún adjetivo acompaña al régimen de Omán, de Arabia Saudita, de Qatar. Cuando se habla de Arabia, podrían escribir "el régimen de los jeques absolutistas", por ejemplo. ¿Cómo podríamos calificar a los Emiratos Árabes Unidos, en donde reside el emérito y en donde parece que el reyezuelo defraudador vive muy bien? ¿El régimen de los reyes defraudadores huidos para escamotear a la justicia? Hasta hace bien poco, Venezuela era un "narcoestado", y a esta denominación se sumaron -incluso- muchos tertulianos de la tertulia de Silvia Intxaurrondo. Ella no les recriminó el adjetivo, a pesar de que parece una periodista escrupulosa y seria. Ahora mismo, nadie habla de Venezuela como de un "narcoestado", como si se hubiera obrado algún milagro. Del...

LA SEÑORA PILAR EN PRIMAVERA

Ha cumplido los 91 y vive sola en una casita que parece un museo, en donde está todo lo que adora, más que un museo es un templo abigarrado, apenas queda un palmo de pared libre en donde añadir alguna nueva foto, apenas unos centímetros encima de los anaqueles para añadirle otro recuerdo. Aunque a estas edades ya se crean pocos recuerdos nuevos, pasan pocas cosas y las que pasan, la verdad sea dicha, parecen livianas y sutiles, y se desvanecen como los sueños de la siesta, sin dejar rastro. El pequeño templo al dios del hogar, eso ya lo hacían los antiguos romanos. Y aunque hay vírgenes y jesucristos, el templo está dedicado a la memoria familiar, al paso por la vida y a los que la han acompañado. Ahí está el hijo único, del que se puede seguir su vida desde el niño en blanco y negro al joven graduado, al adulto serio con traje y corbata, al hombre ya mayor que sonríe con esfuerzo desde la lejana Inglaterra a donde se fue a trabajar para no volver, quizás unos días en verano y a veces ...

LA MALA MARE CATALANA

Diuen que saps quan s'ha acabat la teva funció de mare quan te n'adones que ja no hi ha res més a fer, que tot està dit i que a partir d'ara no tens cap influència sobre la teva filla. Tot i que les noves tendències advoquen per una maternitat (i una paternitat) laxa, hom tendeix a voler transmetre els teus valors a la prole. Als fills dels socis del Barça els fan el carnet del club des de tot just nadons, perquè el xiquet no s'esguerri més endavant i no se'ns faci del Madrid, que ara té més tirada entre el jovent. Transmetre els valors a la descendència no és cosa fàcil: al meu pare, per exemple, no li va sortir massa bé i aquí em tenen, constitucionalista i socialista, i indiferent a la bandera de les quatre barres, a la sardana i al Fossar de les Moreres. He heretat moltes coses del pare, entre elles algunes manies persecutòries que no cal detallar. Però el nacionalisme no me'l va poder inculcar. Resulta que, vès per on, el meu pare em va animar a llegir i a ...