Ir al contenido principal

VIVIM TEMPS INTERESSANTS PER ALS LLOPS

Vivim temps que prometen ser interessants, i això és una notícia molt dolenta per als qui vivim. Vivim temps de neofeixisme rampant, de líders que saluden a la romana, a l'estil nazi, d'eslògans facilets. Aquest cop i per primer cop, sembla que Catalunya porta un cert avantatge: el món ens mirava, potser? Ben Netanyahu porta un llacet groc al pit, l'Artur Mas saludava com Elon Musk a la campanya electoral de 2012, quan parlava d'un concepte tan nacionalsocialista com ho és "la voluntat d'un poble". Mas saludava com Musk 13 anys abans que ho fes el sorprenent enginyer aeroespacial i amo de Tesla.

"Només el poble salva el poble", deien les pintades de l'esquerra Trotskista de 2017, de la CUP i els seus satèl·lits, sense recordar que la frase era molt anterior. Una frase heroica que va recuperar Roger Stone, el líder dels Proud Boys que van assaltar el Capitoli de Washington el gener de 2021 i que acaben de ser amnistiats, amnistiats com els liders processistes catalans que van violentar la Constitució el 2017. Al capdavall, amnistia per a tothom. L'amnistia per als catalans va arribar primer, de nou. Farem una Amèrica més gran altra vegada, diu el feixisme que sobrevola els Estats Units. I l'independentisme català deia que farem una Catalunya més feliç el 2017, més lliure i més feliç i més rica. El populisme feixista no té fronteres i promet un gelat de xocolata, de postres, cada dia.

¡Libertad! Crida el neofeixisme de la Comunitat de Madrid, i ¡llibertat! cridava la massa independentista liderada per la Carme Forcadell, i allibereu els presos de Lledoners, cridaven per les ràdios del règim i a les tertúlies de TV3 sense explicar que els presos se la passaven bomba, curulls de privilegis i de visites. Algú hauria de perdre una estona mirant com Isabel Díaz Ayuso copia fil per randa el procés independentista català. Amb una única dieferència: l'Isabel és llesta i li surt bé. Llibertat: la llibertat dels llops i la mort de les ovelles, el lloc on nia el feixisme que ara ens sorprèn des d'Amèrica però que ja teníem vist a Catalunya. Com un laboratori d'assajos, Catalunya va actuar com a lloc de proves per veure fins on la ciutadania és capaç de romandre atònita i sense protestar. Per primer cop, el feixisme va sobrevolar Catalunya i va posar un peu a Amèrica. Llibertat per als llops mentre la sanitat pública es desmantella, mentre les escoles romanen als barracons. Al cap i a la fi, els catalans son els qui més i millor van traficar amb esclaus al XIX: a l'hora de defensar la llibertat no ens guanya ningú.

Jordi Turull, que parla en nom de l'homenet de Waterloo que també es distingeix pel seu pentinat alternatiu, vol totes les competències per gestionar els immigrants, i no pas, precisament, per millorar les condicions acollidores del país d'acollida: vol llibertat per expulsar qui li sembli que cal expulsar. I en Donald vol deportar estrangers, deportar i deportar. Una Amèrica més gran i una Catalunya més catalana. Els polítics independentistes també consideren que Salvador Illa no és un president legítim del tot, com Trump pensava de Biden o Feijóo de Sánchez. Avancem cap a temps interessants que tan sols li interessen de veritat a La Caixa, al BBVA i, tal vegada, al Banc de Sabadell. L'interès és per als llops.


Comentarios

  1. Hubo un tiempo,no hace mucho, que instintivamente si levantabas el brazo,cerrabas el puño(con fuerza).Ahora abres la mano.
    Saludos

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Y ¿a qué crees que se debe ese cambio en la posición de la mano?

      Eliminar
  2. Te voy a explicar una cosa que me hizo mucha gracia, a la vez que me dió pena, Lluís.
    Dentro del voluntariado, en El Prat, hay un apartado de "comprensión lectora". Ahí estoy apuntado este año.

    Una vez a la semana después de clase , y durante una hora, se ayuda a los niños de 6 a 11 años, el que lo deseé, claro, a saber interpretar lo que lee, generalmente un cuento, un comic. Eso se hace dentro del colegio, en la biblioteca del mismo, después del horario de clase y durante una hora.
    Todos los libros son en catalán, esa es la premisa básica.
    La finalidad, o eso creía, era que los niños perdiesen el miedo al libro, que lo abrieran, igual que abren el celular de sus padres, y que leyeran. Bien.
    Justo ayer, la persona que lleva el programa hizo un pequeño discurso sobre el catalán, Franco, y la prohibición de leerlo y hablarlo durante el periodo dictatorial. Los niños se quedaron sorprendidos (yo también porque no sé porque vino la pequeña conferencia), pero no le di más importancia. Cuando acabo su discurso, un niño le preguntó en castellano sobre un libro que había visto y no encontraba entre los que había expuestos, y ella, la persona que lleva el proyecto, va y contesta:
    -No t'he entès, d'ara endavant en català, sinó no et contestaré¡

    Lo primero que pensé fue en la dictadura de Franco, pero a la inversa; lo segundo, que la comprensión lectora es perder miedo al libro, sin importar el idioma, que eso es secundario, pues lo importante es el soporte.

    Acabaré lo que he empezado, desde luego, pero ya no volveré a apuntarme en un proyecto donde lo que importa en realidad es la subvención y el "ente", no importa si comprenden o no, lo que importa es que sea en catalán. Es un juego sucio.
    Salut

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

TO READ, OR NOT TO READ

Me ha tocado sustituir a una maestra ausente, durante una hora, en un grupo de sexto de primaria. Pregunto qué debo hacer y me responden que no me preocupe, que tienen un examen de lengua castellana y que solo debo vigilar. La respuesta tranquilizadora no me tranquiliza nada. Sé de sobras que no será fácil. Cuando yo era alumno, el profesor que vigilaba durante los exámenes se podía permitir bostezar o incluso hojear el periódico (entonces se leían periódicos de papel), y solo de vez en cuando levantaba la mirada, la desplazaba lentamente de izquierda a derecha y luego regresaba a su ensimismamiento. Hoy, vigilar exámenes es otra cosa. El alumnado levanta constantemente la mano y exige atención. Hay que acudir en su ayuda para evitar un posible motín en el aula. Hacen preguntas sorprendentes, necesitan confirmar que cada parte de un ejercicio está bien antes de proseguir o simplemente preguntan cuánto falta para el recreo. O si puedo ir a mear (sic).  Hay una pregunta que se repite...

LOS ÚLTIMOS DE SIURANA

  En un rincón del pueblo de Siurana, una placa de metal agradece a las 3 familias que se quedaron cuando las demás se habían ido. Constan ahí los últimos de Siurana, con nombre y apellido. En letra más pequeña, al final, hay un agradecimiento para los que luego se instalaron allí. Sin duda hay buena intención en la placa, aunque esa letra más pequeña al final establezca, de algún modo, dos categorías de vecinos: los de verdad y los recién llegados, esos que en Cataluña siempre serán "nouvinguts". El artesano que hizo esta obra en metal (diría que hierro oxidado, al estilo de las esculturas de Richard Serra pero en pequeñito) logró una lectura difícil. La tipografía es confusa y uno debe esforzarse un rato en descifrarla. Incluso se puede pensar que hay una intención indisimulada por la confusión, como si el autor del texto se avergonzara y prefiriera el aspecto esotérico y críptico, un velo de duda que cubre las frases, que emborrona el mensaje. Como si quisiera decirnos: he...

CARLES PUIGDEMONT O EL RETORN QUE LLANGUEIX

"El retorn" és una pel·li russa de 2003, del director molt recomanable Andréi Zviáguintsev. Un pare absent durant molts anys vol tornar a veure els seus fills i se'ls endu a un cap de setmana "especial" per refer el vincle. Les coses no surten massa bé, sobretot perquè els fills, en realitat, ja no volen saber res del pare ni ho necessiten. És una cinta poètica i trista, amb una fotografia bella i elegant. Si no ho recordo malament, la vaig veure al cinema quan es va estrenar a Espanya i des de llavors he seguit les obres de Zviáguintsev. He tornat a pensar en "El retorn" arran de l'anunci, tremolós i ambigu, del retorn del senyor Carles Puigdemont, que sembla que es voldria instal·lar en un piset a Pedralbes. Un piset que pagarem entre totes i pel qual el Sindicat de Llogateres no crec que s'hagi de preocupar mai. Perquè si algun dia el seu inquilí n'hagués de marxar, no cal ni dir que se li oferiran grans alternatives i no es veurà en cap...