Ir al contenido principal

LA TXELL PARTAL S'ENNUEGA AMB EN GAUDÍ


El senyor Eduard Sola, guionista de cine, va fer un brevíssim discurs quan va recollir el seu premi a la festa dels Gaudí, aquests premis que dona una ectoplasmàtica Acadèmia del cinema català. Va fer un elogi de l'educació pública, va lloar el progrés social, exemplificat en el fet que ell, guionista de cine,    és nét d'avis emigrants i analfabets, i va advertir contra la xenofòbia. L'he escoltat i és un discurs emotiu i molt correcte. Però... ai làs! Estem a Catalunya i sempre ens apareix el comissari polític de la cosa nacionalista, eixerit i vigilant, disposat a trobar-hi pegues i pecats, i decidit a imposar càstigs.

L'impagable digital Vilaweb, impasible el ademán, ha disparat contra Sola i ho fa de la mà de la senyora Txell Partal que, suposo, deu ser parenta de l'amo. Partal (Txell) nega que hi hagi una Catalunya rica i catalana i una altra pobra i xarnega, nega que hi hagi dues Catalunyes. I és curiós que ho negui, perquè Sola no anomena dues Catalunyes en cap moment del discurs. Sola tan sols reivindica els seus orígens xarnegos i pobres, li piqui a qui li piqui. I a la senyora Partal li pica. Per negar l'existència de dues Catalunyes, la reportera usa el vell argument del cherry picking: recorda que va tenir un amic castellanoparlant que vivia a Pedralbes, la muller del qual era xarnega però oh, miracle, la parella es comunicava en català.

Ja ho sap: si vostè va conèixer una vegada un castellanoparlant ric (o un catalanoparlant pobre) queda demostrat científicament que no es pot parlar de llengües i classes socials a Catalunya. Ergo: si vostè es troba un dia amb un trèvol de quatre fulles, queda demostrat que el Trifolium té quatre fulles.

Amb l'anècdota del seu amic de Pedralbes la senyora Partal demostra que Sola no té raó i es queda tan ampla, i s'acomiada recomenant que no fem servir mai més el terme xarnego perquè tampoc no toca i fa lleig, i indueix a parlar de classes socials quan només hem de parlar de col·lectius nacionals: de poble català. L'obsessió per construir un "poble català" (alegre i combatiu, suposo) continua instal·lat al discurs del nacionalisme. Tothom recorda frases com: el poble català vol un referèndum, el poble català vol decidir, etc. La referència al Volk fou constant durant l'etapa negra del procés i els importava poc l'eco nazi de l'expressió.

A la senyora reportera se li ensuma un llautó supremacista o, com a mínim, un tuf classista. Però procura dissimular-ho advocant per l'existència d'una sola Catalunya, una, gran i lliure. La pluralitat cultural no li agrada i, de passada, tanca l'assumpte escabrós de la immigració andalusa i murciana perquè "ara no toca" parlar d'això. L'únic discurs vàlid per al nacionalisme és de la terra d'acollida i l'obligació dels immigrants per integrar-se, parlar català, ballar sardanes, celebrar el Caga Tió -molt millor que la Nochebuena xarnega- i llegir versos de Guerau de Liost. Negar l'explotació salvatge a la qual l'empresariat català va sotmetre els milers d'immigrants és un dogma: nosaltres tot ho vam fer bé i som la bona gent, la que  no llença ni un paper a terra i es manifesta pacíficament. Xenofòbia? Supremacisme? Qui digui això vol trencar la convivència exemplar dels catalans, aquesta gent que vivim en igualtat de condicions i d'oportunitats, cadascú a la seva caseta amb hortet i llacet groc in pectore.

Durant els primers anys del desastre processista va aparèixer (com per art de màgia, ningú no sap ben bé com) la plataforma Súmate, cenacle obscur d'on va emergir el senyor Gabriel Rufián. Súmate tenia per objectiu promoure el vot independentista a L'Hospitalet de Llobregat i a tot el món, i s'adreçava a la xarnegada: a la ciutadania d'origen immigrant i de parla castellana. Com explicaria la senyora Partal l'existència de Súmate?

En un capítol de "Paseos con mi madre", un llibre cabdal per comprendre la pluralitat catalana i que la senyora Partal faria molt bé de llegir (després de prendre's una valeriana i dos ansiolítics, no li vull cap mal), Javier Pérez Andújar explica la nit electoral en la qual, tot caminant Rambla de Catalunya avall, va passar pel davant de l'Hotel Majèstic i va topar-se amb els convergents que celebraven una nova victòria per majoria de Jordi Pujol, el president delinqüent: Que es foti la xarnegada! cridaven els vencedors, Que es foti la xarnegada! Tal com ho veu la Txell Partal: una sola Catalunya, rica i plena i catalanoparlant.


Comentarios

  1. Una mica pixada fora de test el discurs, la meva dona és xarnega i no té res a veure amb aquest Sola. i d'analfabets n'hi ha totes bandes no només als xarnegos. A més Solà no és ni xarnego. NI SAP QUE ÉS REALMENT UN XARNEGO.
    Hijo nacido en Cataluña de un progenitor catalán y un progenitor no catalán, proveniente de otro territorio español, segonds la RAE.
    El meu sogre era de Seròs (Lleida) i la sogra d'Olba (Terol) per tant la Nuri es xarnega.
    Dit això, el discurs de Sola sona a oportunista I fora de context, pero no treu que la reacció de la Txell Partal i altres de la ceba, no sigui lamentable.

    Salut.

    ResponderEliminar
  2. Si es que ya tendríamos que dejar esos términos de xarnegos,de andaluces y murcianos (eres libre de seguir usándolos),hay que procurar una juventud nueva que se sienta del país, que estudien en las dos lenguas o mejor tres.Estoy que no quepo en mi ropa,porque mi nieta que ha hecho un viaje a Alemania, con 16 años todos creían que era alemana,por lo bien que se expresa en este idioma.Sus padres,son catalanes,de mezclas de sangre.Eso es lo que importa,la cultura, la preparación ante la vida y no el continúo recuerdo de los orígenes.Mi nieta se expresa además en inglés, francés,catalán y castellano.
    Saludos

    ResponderEliminar
  3. Yo soy charnego, y mis abuelos murcianos.
    salut

    ResponderEliminar
  4. Ya no hay andaluces,ni murcianos ni charnegos.Son conceptos rancios.Tanto la comunidad andaluza,como la murciana ,tienen un PIB servicios,igual o más alto que Cataluña.Nadie de esas comunidades,se le ocurre migrar ,se vive muy bien.
    Lo que no entiendo es que se presuma o se diga,que sus orígenes son de esas comunidades,como si eso les diera una medalla de honor.Si se nace en Cataluña,eres catalán y español y ya está. Las diferencias son sociales,nivel de estudios,nivel de ingresos.
    Saludos








    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

1 DE OCTUBRE, EFEMÉRIDE DE LA TRAGEDIA

Hemos llegado al 1 de octubre de 2025. 8 años del referéndum y de la república de los 8 segundos, 8 años de la cúspide de eso que se llama "procés", quizás para homenajear a "El proceso" de Kafka y que, a día de hoy, sabemos que fue un sarpullido nacionalista y derechón que supo disfrazarse de cosa espontánea y popular, democrática y divertida, y a cuya promoción inmisericorde se entregaron los medios catalanes, tanto los públicos como los privados. Salvando honorosas excepciones, parecía que la prensa lo tenía claro y TV3, clarísimo: lo que mola, lo que toca y lo más guay es ser independentista. Es muy posible que, los mismos medios que fueron entusiastas del independentismo ocho años atrás, hoy soslayen la efeméride, la disimulen un poco, la trasvistan de objeto extraño que ha cruzado los cielos al atardecer o lo pinten de suceso antropológico, como si en la plaza mayor de Vic alguien se hubiese arrancado a bailar una sardana fuera de programa. También es posible ...

ESPADALER I LA MEMÒRIA DE LA MEDIOCRITAT

Quan Convergència i Unió es va descompondre, la part anomenada Unió es va fondre en el no res, com quan una botiga de barri abaixa la persiana per sorpresa i desapareix i mai més no s'ha vist l'amo, i el dependent encara el busca perquè li deu els dos darrers mesos del salari. Cal recordar els casos Pallerols i Pretòria, que tenen alguna cosa a veure amb la putrefacció d'aquell partit menut i capgròs ara ja, afortunadament, difunt. Unió no tenia apenes afiliats, tan sols tenia dirigents. Afiliar-se a Unió significava ascendir vertiginosament i, amb moltes probabilitats, aconseguir un carguito al govern regional. Com a mínim, una discreta Direcció General o un Cap de Departament.  A França, per aconseguir un càrrec públic de certa rellevància cal haver passat pels estudis de l'Escola d'Administració. A Catalunya n'hi havia prou amb el carnet d'Unió, que era la via més directa. La veritat és que Unió Democràtica de Catalunya sempre va ser un ens ambigu i estr...

LA DEPILACIÓ I EL MÓN ESTRANY

Sortir a caminar pel carrer per tenir una estona de reflexió en pau ja no és el que era. Els carrers i els vorals de les carreteres son plens de missatge que ens assalten, missatges difícils d'interpretar, quan no son críptics. Dissabte, a la carretera que transita des d'un Vallès a l'altre, vaig trobar els rastres d'algí que havia transitat el mateix camí però proveït d'un esprai de color negre i que havia deixat frases: El bilingüisme és la mort. El peix gran es menja el petit. No és bilingüisme, és substitució. La teoria de la Gran Substitució ha arribat a Catalunya, i fa molt de temps que viu entre nosaltres. En el cas català, la gran susbtitució és un fenomen lingüístic. Algú té molta por que la llengua de la seva mare ja no sigui la llengua dels seus fills, tot i que podria ser que la llengua de la seva mare sigui, precisament, la llengua dels seus fills i que els esforços que hom ha fet per passar del castellà dels pares al català dels convergents es revertei...