Ir al contenido principal

LA TXELL PARTAL S'ENNUEGA AMB EN GAUDÍ


El senyor Eduard Sola, guionista de cine, va fer un brevíssim discurs quan va recollir el seu premi a la festa dels Gaudí, aquests premis que dona una ectoplasmàtica Acadèmia del cinema català. Va fer un elogi de l'educació pública, va lloar el progrés social, exemplificat en el fet que ell, guionista de cine,    és nét d'avis emigrants i analfabets, i va advertir contra la xenofòbia. L'he escoltat i és un discurs emotiu i molt correcte. Però... ai làs! Estem a Catalunya i sempre ens apareix el comissari polític de la cosa nacionalista, eixerit i vigilant, disposat a trobar-hi pegues i pecats, i decidit a imposar càstigs.

L'impagable digital Vilaweb, impasible el ademán, ha disparat contra Sola i ho fa de la mà de la senyora Txell Partal que, suposo, deu ser parenta de l'amo. Partal (Txell) nega que hi hagi una Catalunya rica i catalana i una altra pobra i xarnega, nega que hi hagi dues Catalunyes. I és curiós que ho negui, perquè Sola no anomena dues Catalunyes en cap moment del discurs. Sola tan sols reivindica els seus orígens xarnegos i pobres, li piqui a qui li piqui. I a la senyora Partal li pica. Per negar l'existència de dues Catalunyes, la reportera usa el vell argument del cherry picking: recorda que va tenir un amic castellanoparlant que vivia a Pedralbes, la muller del qual era xarnega però oh, miracle, la parella es comunicava en català.

Ja ho sap: si vostè va conèixer una vegada un castellanoparlant ric (o un catalanoparlant pobre) queda demostrat científicament que no es pot parlar de llengües i classes socials a Catalunya. Ergo: si vostè es troba un dia amb un trèvol de quatre fulles, queda demostrat que el Trifolium té quatre fulles.

Amb l'anècdota del seu amic de Pedralbes la senyora Partal demostra que Sola no té raó i es queda tan ampla, i s'acomiada recomenant que no fem servir mai més el terme xarnego perquè tampoc no toca i fa lleig, i indueix a parlar de classes socials quan només hem de parlar de col·lectius nacionals: de poble català. L'obsessió per construir un "poble català" (alegre i combatiu, suposo) continua instal·lat al discurs del nacionalisme. Tothom recorda frases com: el poble català vol un referèndum, el poble català vol decidir, etc. La referència al Volk fou constant durant l'etapa negra del procés i els importava poc l'eco nazi de l'expressió.

A la senyora reportera se li ensuma un llautó supremacista o, com a mínim, un tuf classista. Però procura dissimular-ho advocant per l'existència d'una sola Catalunya, una, gran i lliure. La pluralitat cultural no li agrada i, de passada, tanca l'assumpte escabrós de la immigració andalusa i murciana perquè "ara no toca" parlar d'això. L'únic discurs vàlid per al nacionalisme és de la terra d'acollida i l'obligació dels immigrants per integrar-se, parlar català, ballar sardanes, celebrar el Caga Tió -molt millor que la Nochebuena xarnega- i llegir versos de Guerau de Liost. Negar l'explotació salvatge a la qual l'empresariat català va sotmetre els milers d'immigrants és un dogma: nosaltres tot ho vam fer bé i som la bona gent, la que  no llença ni un paper a terra i es manifesta pacíficament. Xenofòbia? Supremacisme? Qui digui això vol trencar la convivència exemplar dels catalans, aquesta gent que vivim en igualtat de condicions i d'oportunitats, cadascú a la seva caseta amb hortet i llacet groc in pectore.

Durant els primers anys del desastre processista va aparèixer (com per art de màgia, ningú no sap ben bé com) la plataforma Súmate, cenacle obscur d'on va emergir el senyor Gabriel Rufián. Súmate tenia per objectiu promoure el vot independentista a L'Hospitalet de Llobregat i a tot el món, i s'adreçava a la xarnegada: a la ciutadania d'origen immigrant i de parla castellana. Com explicaria la senyora Partal l'existència de Súmate?

En un capítol de "Paseos con mi madre", un llibre cabdal per comprendre la pluralitat catalana i que la senyora Partal faria molt bé de llegir (després de prendre's una valeriana i dos ansiolítics, no li vull cap mal), Javier Pérez Andújar explica la nit electoral en la qual, tot caminant Rambla de Catalunya avall, va passar pel davant de l'Hotel Majèstic i va topar-se amb els convergents que celebraven una nova victòria per majoria de Jordi Pujol, el president delinqüent: Que es foti la xarnegada! cridaven els vencedors, Que es foti la xarnegada! Tal com ho veu la Txell Partal: una sola Catalunya, rica i plena i catalanoparlant.


Comentarios

  1. Una mica pixada fora de test el discurs, la meva dona és xarnega i no té res a veure amb aquest Sola. i d'analfabets n'hi ha totes bandes no només als xarnegos. A més Solà no és ni xarnego. NI SAP QUE ÉS REALMENT UN XARNEGO.
    Hijo nacido en Cataluña de un progenitor catalán y un progenitor no catalán, proveniente de otro territorio español, segonds la RAE.
    El meu sogre era de Seròs (Lleida) i la sogra d'Olba (Terol) per tant la Nuri es xarnega.
    Dit això, el discurs de Sola sona a oportunista I fora de context, pero no treu que la reacció de la Txell Partal i altres de la ceba, no sigui lamentable.

    Salut.

    ResponderEliminar
  2. Si es que ya tendríamos que dejar esos términos de xarnegos,de andaluces y murcianos (eres libre de seguir usándolos),hay que procurar una juventud nueva que se sienta del país, que estudien en las dos lenguas o mejor tres.Estoy que no quepo en mi ropa,porque mi nieta que ha hecho un viaje a Alemania, con 16 años todos creían que era alemana,por lo bien que se expresa en este idioma.Sus padres,son catalanes,de mezclas de sangre.Eso es lo que importa,la cultura, la preparación ante la vida y no el continúo recuerdo de los orígenes.Mi nieta se expresa además en inglés, francés,catalán y castellano.
    Saludos

    ResponderEliminar
  3. Yo soy charnego, y mis abuelos murcianos.
    salut

    ResponderEliminar
  4. Ya no hay andaluces,ni murcianos ni charnegos.Son conceptos rancios.Tanto la comunidad andaluza,como la murciana ,tienen un PIB servicios,igual o más alto que Cataluña.Nadie de esas comunidades,se le ocurre migrar ,se vive muy bien.
    Lo que no entiendo es que se presuma o se diga,que sus orígenes son de esas comunidades,como si eso les diera una medalla de honor.Si se nace en Cataluña,eres catalán y español y ya está. Las diferencias son sociales,nivel de estudios,nivel de ingresos.
    Saludos








    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

GABRIEL RUFIÁN Y EL ASCENSO HACIA ABAJO

"Ascender hacia abajo" me lo he inventado yo, pero "caer hacia arriba" es una idea de la mística que siempre me ha gustado porque crea una imagen poderosa que se entiende sin la mediación de la razón, onírica y bella. Los místicos caían hacia arriba. Como estas líneas tratan del señor Gabriel Rufián, diputado nacionalista, no es posible hablar de mística pero sí de viajes extraños que, aunque el razonamiento haya intervenido, también lo han hecho factores de otra índole, como la intuición, el sentimiento, lo visceral.  Recuerdo haber escrito algo sobre Gabriel Rufián en el blog anterior a éste, cuando se presentó en el Congreso de los Diputados con la promesa de estar allí unos escuetos 18 meses, ya que a los 18 meses Cataluña sería un estado independiente y él debería abandonar el Congreso de un país extranjero. Eran tiempos raros, apesadumbrados, los nacionalistas catalanes ensimismados en un delirio tan impreciso como peligroso, desfiles de antorchas al estilo na...

LA DECAPITACIÓN DEL PRÍNCIPE ANDRÉS PREOCUPA A LEONOR

Carlos I de Inglaterra fue decapitado el 30 de enero de 1649. Aunque sea un hecho lejano, no hay que olvidarse de él. El rey de Francia también fue decapitado, un siglo y medio más tarde. El último reyezuelo italiano se exilió a toda prisa en 1946. En España hay varios reyes que han tenido que largarse por patas y muchos de ellos hicieron méritos para ser decapitados, pero todos se libraron. Los hay con suerte. La monarquía es una institución que cuelga de un hilo y avanza y se tambalea, a veces cae y luego se levanta. A veces cae y no se levanta jamás. Tras la caída del Muro de Berlín, a ningún país del Este se le ocurrió pedir el regreso del monarca depuesto por el comunismo: todo el mundo se sentía mejor en una república, no existe la nostalgia monárquica. La historia de España colecciona muchos reyes penosos y de infausta memoria. El giro de Franco al final de sus días, cuando decidió dejar el país en manos de un rey es un giro más bien sorprendente en un hombre que jamás quiso sab...

CUANDO PUDE SER NIÑA

Me lo cuenta un docente, profesor de secundaria. Es un buen profesor, con mucha formación y experiencia, un tipo afable y receptivo, que sabe escuchar activamente. Algunas de esas virtudes ya no son muy comunes. Me cuenta algo que sucedió dos años atrás, durante una "tutoría individual" entre la tutora de sexto de primaria y un alumno de su grupo, de once añitos, al que vamos a llamar Álex -aunque este no sea su verdadero nombre. Álex llevaba un historial de incidentes, disrupciones, conflictos y problemas de toda clase desde el mismo día en el que ingresó en el centro: en Infantil 3. Es decir, a los 3 añitos. Ya entonces era un alumno problemático. Pero fue al llegar a sexto, y durante esa breve entrevista (de menos de media hora) con su tutora de sexto cuando manifiesta: estoy harto de ser chico, quiero ser chica. La tutora informa a la dirección de centro y la dirección pone en marcha el protocolo correspondiente ante el Departamento de Educación. Durante uno de los pasos ...