Ir al contenido principal

EL QUADRAT PERFECTE NO SERÀ PERFECTE

Els aficionats a les matemàtiques pronostiquen un bon any 2025 perquè el número és un quadrat perfecte, (45x45). Més enllà de les casualitats numèriques, caldria definir què és un bon any i quan ho és per a tothom (o per a la majoria). I, de moment, no sembla que el 2015 hagi de dur bondats per a la majoria.

Sí que el 2025 serà bo per als col·lectius de la dreta radical, representats a Espanya per les organitzacions com Abogados Cristianos o Hazte Oír, que, de fet, ja s'han començat a fer sentir. La presidència de Trump als EUA ha estat una bona notícia i els donarà l'impuls econonòmic i mediàtic que els permetrà fer-se presents a les nostres vides. En el camp mediàtic, l'irrupció de Elon Musk a la política també es farà sentir. Ja ha començat i és previsible que usi els mitjans al seu abast per difondre l'ideologia extremista i influir, tant com pugui, en les polítiques globals. En especial, a Europa.

Musk ha opinat sobre Catalunya i s'ha apuntat a comentar unes dades sobre població reclusa a Catalunya. A Junts per Catalunya deuen estar contents amb l'ajuda que Musk els dóna sense haver-la demanat: fa mesos que han endurit el discurs contra la immigració, relacionant-la amb la delinqüència. Puigdemont i el trist Turull volen expulsar immigrants i li exigeixen al govern que els doni les competències per fer-ho. Els agradaria expulsar gent estrangera de Catalunya alhora que mantenen el país d'acollida i les bondats de la inclusió i la immersió. Fa pocs anys van desfilar sota l'eslògan "Volem acollir" i ara diuen "Volem expulsar". Només els falta dir "Ens agradaria haver expulsat els andalusos i els murcians".

Els nacionalistes del món (i els nacionalistes catalans no son una excepció) malden per expulsar estrangers i no dubten en acusar-los de qualsevol atrocitat, ni dubten en falsejar dades sobre població reclusa. Junts per Catalunya du temps instal·lat en els escenaris mentals de l'ultradreta i per a ells 2015 podria ser un bon any, amb el permís de les esquerres comprensives que continuen pensant que l'independentisme és una ideologia progressista i Puigdemont un soci fiable.

Tal vegada el 2025 serà un bon any si el pensament progressista deixa de fer-se l'orni i comença a afrontar els reptes que se li presenten, i entén que l'aposta del populisme ultradretà s'ha de prendre seriosament i cal respondre amb molta pedagogia. Si no ho fan així, el 2025 serà l'any menys dolent dels anys venidors.

He revisitat l'Oncle Vània de Txèkhov i m'he topat amb una frase de Yelenia al segon acte, on diu (cito de memòria): "el món ha empitjorat i no han estat els incendis ni els desastres, ha estat l'odi". L'odi té bona premsa al món de l'educació emocional. Els discursos de l'odi son seguits i aplaudits i els seus promotors reben més vots.

Avancem cap a la democràcia autoritària lentament i amb passes segures.


Comentarios

  1. Para luchar contra el avance,nuestro presidente(de los pocos que quedan,en barricada),contrapone los 50 años de la muerte del dictador.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

VOTAR A SÁNCHEZ O NO VOTAR A FEIJÓO

En la hora del café, al mediodía, coincidimos un pequeño grupo de compañeras y compañeros del trabajo. Nos alejamos un poco de la escuela, aunque apenas unos 200 metros, que ya son suficientes. Un par de esquinas más arriba está el bar de los chinos. El bar de los chinos es un rincón tranquilo y resguardado enmedio del barrio de bloques pequeños, estética que podría ser soviética o franquista. En todas las ciudades en las que he puesto los pies existe un barrio como este, y en todas partes es idéntico incluso en los pequeños detalles. Los bloques amarillentos, feos, sin balcones o con unos balconcitos exiguos. Algunos vecinos se han instalado unos toldos, siempre verdes y con rayas blancas. La ropa tendida delata los trabajos: el uniforme del Leroy Merlin, del Lidl, de Digi, de Movistar, la mochila de Glovo, los uniformes de empresas locales del ramo de los instaladores y los lampistas. Instalaciones Martínez, Obras y reformas Hermanos López, Pintura José Valiente SL, Electricidad y ca...

CARLES PUIGDEMONT O EL RETORN QUE LLANGUEIX

"El retorn" és una pel·li russa de 2003, del director molt recomanable Andréi Zviáguintsev. Un pare absent durant molts anys vol tornar a veure els seus fills i se'ls endu a un cap de setmana "especial" per refer el vincle. Les coses no surten massa bé, sobretot perquè els fills, en realitat, ja no volen saber res del pare ni ho necessiten. És una cinta poètica i trista, amb una fotografia bella i elegant. Si no ho recordo malament, la vaig veure al cinema quan es va estrenar a Espanya i des de llavors he seguit les obres de Zviáguintsev. He tornat a pensar en "El retorn" arran de l'anunci, tremolós i ambigu, del retorn del senyor Carles Puigdemont, que sembla que es voldria instal·lar en un piset a Pedralbes. Un piset que pagarem entre totes i pel qual el Sindicat de Llogateres no crec que s'hagi de preocupar mai. Perquè si algun dia el seu inquilí n'hagués de marxar, no cal ni dir que se li oferiran grans alternatives i no es veurà en cap...

Y LUIS RUBIALES LE HIZO UN FAVOR A ESPAÑA

El señor Rubiales, sin quererlo y sin ni tan siquiera saberlo, ha mejorado a España. Lo suyo es un sacrificio encomiable, por el que será recordado. Su testarudez, su actitud bovina (más de buey que de vaca) muestra el rostro más triste y más profundo de un machismo antiguo y grotesco que quiere permanecer, justificarse y enquistarse en una España que ya no es como él piensa. Y también abre la pregunta: ¿no será que el problema es el fútbol?. O dicho de otra forma: ¿no es el fútbol una reserva espiritual del machismo español? La pregunta es pertinente: no se me ocurre otro ámbito de la sociedad en la que este tipo de actitudes se puedan dar con tanta desfachatez. Y a la vez: quien afirma que los medios han magnificado el caso, y que eso es un linchamiento público, deberían reflexionar sobre la dimensión exagerada que esos medios le dan a un deporte. Poco a poco, el origen del problema se diluye como el azucarillo en el café: aquél beso forzado se convierte en detalle, quizás exagerado ...