Ir al contenido principal

ALEXA, DIGUES ¡INDEPENDÈNCIA!



La premsa independentista s'esforça en explicar la pífia del darrer 11 de setembre no com una pífia si no com un nou èxit i l'auguri d'una victòria imminent. L'independentisme continua usant el llenguatge religiós de la promesa eterna, l'arribada d'un regne que aquest cop no és un regne: és (o serà o seria) una república. Els mitjans més aguerrits expliquen el que les orelles independentistes volen sentir. El relat s'allunya encara més del món perquè el món no els agrada: Puigdemont fa el rídícul sota un barret de palla i el president real resulta que... ¡oh, no! és del PSOE. La realitat no ens serveix perquè no ens agrada.

Malgrat la patacada monumental de públic de l'11S del 24 , la desfilada nocturna de torxes es va repetir. Durant els anys més negres del"procés", la desfilada de torxes  era la performance més terrible i més angoixant, la que contenia una amenaça explícita, ardent, paorosa. Es van fer desfilades nocturnes amb torxes en moltes poblacions, i en algunes d'elles s'aturaven davant les cases dels veïns coneguts com a "enemics" en una clara invitació al foc. Els amics més amics del foc foren uns joves alemanys dels anys 30 del segle passat. Potser caldria recordar que el primer cop que es va dur la torxa encesa des d'Atenes a la seu dels Jocs Olímpics fou el 1936, i la seu era Berlin.

Els periodistes han dit: Alexa, digue'm que Catalunya serà independent molt aviat. Fes-me un article que em convenci. I digues que l'independentisme del carrer continua viu, no estaba muerto que, estaba de parranda, que els carrers encara son nostres. Després de les torxes, l'altra amenaça explícita és, justament, "els carrers sempre seran nostres": l'ocupació de l'espai públic, l'expulsió implícita del discrepant. Com més minvant sigui l'afluència de manifestants, més encès serà el discurs. Cal encendre la flama, que la torxa no s'apagui, que tremoli l'enemic.

Un independentisme residual i fora de les institucions voldrà ser més agressiu, més llenya al foc: Lluís Llach usa un to apocalíptic, acusa de feixisme, implora i somica. En el seu discurs del dia 11 declamava i vam témer que no es posés a cantar l'avi Siset o la Gallineta, però es reserva les bombes brutes per si, més endavant, li calen. Els joves marxen de l'independentisme, avorrits o cansats. Quan el Barça guanya, la canalla és del Barça, quan el Barça perd, la canalla és del Madrid perquè ofereix més alegries i es tracta de divertir-se molt i com sigui. Si ja no anem a cremar contenidors a les tardes ens estimem més anar a jugar amb la Play, fer uns petes o un botellón. O un botellot, com deia el trist Joaquim Torra. 

Quan a l'Alexa li demanes que digui "independència" et posa una cançó de Taylor Swift perquè no t'entén i llavors han de sortir el Partal o l'Antich a inventar-se una crònica de ficció. Si haguessin fet ells les cròniques, a Waterloo hauria guanyat Napoleó i a Gettysburg, els confederats. L'independentisme és una fe, una fe petita i agressiva que odia el món.

Comentarios

  1. No hay nada tan patético como la letra de los Segadores. Eso de "bon cop de falç" es simplemente denigrante. Siguen con que no hay olvido ni perdón, y nos llamamos sociedad cristiana. Alucino entre lo que son y lo que quieren rpresentar.
    Por otra parte, Lluis, nadie compra la camiseta del árbitro, así que no te extrañe que los nois se apunten a caballo ganador. Por cierto, de Negreira nadie sabe nada.

    ResponderEliminar
  2. Veo un éxito, el asunto está en manos de entidades cívicas, que como en cualquier democracia, las hay para todos los gustos, así para la defensa de las corridas de toros, del jamón ibérico...
    Saludos

    ResponderEliminar
  3. Lo de que Llac use un tono apocalíptico no es ninguna novedad. Cualquiera de sus canciones y cualquiera de sus declaraciones lo tiene, es una persona que desprende negatividad apocalíptica. Cuando su enemigo era el franquismo, nos parecía bien (claro que tampoco sabíamos eso de que algunos hijos matan al padre simbólicamente, como en este caso). Ahora ya no pega, pero está demasiado mayor para darse cuenta.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

EL PROCÉS HO VA ESPATLLAR TOT

Escola d'un perifèria molt perifèrica, allà on la ciutat perd el nom i esdevé camp de runes i matoll sense botànica. Siluetes de polígons industrials, el so llunyà dels camions que venen d'Eslovènia i van a Polònia, alguns del quals encara lluen dibuixos metàl·lics de valquíries i amazones nues fets amb un antic aerògraf. No és fàcil descobrir el grup de cases que anomenen "el barri", en un pedent geperut més enllà de les naus industrials. És un grup de blocs de tres o quatre plantes, construït de pressa i corrents a finals dels setanta, tot i que les darreres construccions no tenen més de vint anys, aquells anys en què la construcció era l'esport nacional i havia consens: qualsevol pot fer-se ric si compra i després lloga, si compra i després ven. A l'escola que hi ha al capdavall del barri no hi ha més de cent alumnes, però s'hi compten més de trenta nacionalitats. Divideixo els alumnes en grups de quatre per fer una activitat de llengua catalana i me n&

EL DESIG DE SER VASSALLS

Al meu poble hi ha festa major i tendeixo a recloure'm a casa, a l'espera que passi, com el poruc s'aixopluga durant la tempesta. Malgrat tot  he de sortir a comprar al súper i per tant em topo colles de diables, de trabucaires, de castellers. Mai no he entès la cosa dels castells i menys encara després de saber que una nena enxaneta ha estat uns quants dies a l'hospital per una caiguda esgarrifosa. Em temo que ser enxaneta deu ser el càstig que s'imposa a la canalla que es porta malament a casa o que treu males notes a l'escola. Diables i trabucaires es vesteixen amb robes d'abans de la Il·lustració i així reivindiquen aquell passat feudal que tant agrada per aquestes terres nostàlgiques, quan érem vassalls del senyor comte o del bisbe d'Urgell. És el desig de ser vassall, que es fa incomprensible al segle XXI però que es manifesta cada any. Aquest estiu, al poble de Talamanca, han reeditat la performance lamentable que reviu la batalla, i hom es disfre

TODOS CONTRA LA INMIGRACIÓN

La inmigración es el gran problema. Diluye nuestra cultura y nuestra identidad, nos quitan lo nuestro, nos imponen sus costumbres y sus lenguas, se llevan las subvenciones públicas. Para defender lo nuestro, debemos expulsar a los de fuera. Y luego todo estará resuelto, como por arte de magia. Es mejor expulsar a los inmigrantes que tener la varita de Harry Potter. Me quedo atónito ante la estupidez de ese mensaje, que va calando como una lluvia fina y penetra las pieles como la garrapata. En Cataluña llevamos ya muchos años escuchando barbaridades contra los charnegos, que ahora se llaman ñordos. En Cataluña sabemos bastante bien de qué trata ese discurso. Pero la estupidez abarca el mundo, desde el Cabo de Hornos hasta el desierto de Gobi. Cuando la natalidad decae en Europa y todo el mundo sabe que lo que llamamos Europa colapsará dentro de 20 años por falta de ciudadanía joven y en edad laboral, siguen proponiendo más y mejores fronteras. Los países que se enriquecieron con el expo