Ir al contenido principal

KARLES HOUDINI, DARRERA FUNCIÓ

Escriure sobre ell, riure's d'ell o plorar per la dissort de Carles Puigdemont no deixa de ser seguir-li el joc i banalitzar l'agressió a la democràcia i a la ciutadania que protagonitza des de fa set anys. El numeret digne de Houdini sota l'Arc del Triomf (quina elecció!) és ridícul i deplorable, i abundaran els acudits, els memes i les conyes. Però és un gest propi del populisme dretà i autoritari amb el qual ha intentat atemptarm un cop i un altre, contra la democràcia.

No sé si Steve Bannon i Roger Stone son gaire coneguts a Espanya, però més ens valdria conèixer com actuen els dos ideòlegs de Trump: l'estratègia és idèntica. Mitjançant accions en què es concentren seguidors convocats de forma fulgurant, poder acusar l'estat de corrupte i els jutges d'antidemocràtics i buscar la reacció policial desmesurada per provocar un esclat popular de dimensions imprevisibles que dugui a una escalada de tensió. Aquest cop no li ha sortit gaire bé a Carles Houdini, que més aviat ha deixat tothom perplexe, astorats davant d'un gest que, si bé és coherent amb tot el que ha fet ens els darrers set anys, no deixa de sorprendre per la puerilitat que l'inspira. Com el nen petit que, el dia de l'aniversari del seu germà fa una rebequeria per endur-se el protagonisme del dia.

És el segon cop (que jo sàpiga) que Carles Houdini enganya els seus propis companys de partit. Els va dir que vindria i ha vingut, però en acabat de l'aparició mariana s'ha escapolit i els ha deixat plantats. Fins i tot el cabestro Albert Batet sembla desconcertat, esperant instruccions al telèfon, guanyant temps, incapaç de comprendre. Puigdemont es burla d'un Parlament, d'unes eleccions i dels diputats del seu partit. Si el joc parlamentari és essencialment formal, per a en Carles és el pati de l'escola  on fa les seves trapelleries: el respecte per les institucions és nul, i ridiculitzar-les és, un cop més, el que estan fent els moviments autoritaris d'arreu. En aquest cas, deixa fins i tot la policia autonòmica en entredit i genera una escalada de conspiranoies que, en darrer terme, qüestionen l'Estat amb la intenció de socavar-lo.

Entre l'atac de gelos, l'egolatria i el narcissisme patològic, Puigdemont també busca el momentum, aquell instant que desborda l'estat. I si li ha sortit malament és perquè la convocatòria ha fallat i el nombre se seguidors era escàs (qui té ganes d'exposar-se al sol de l'agost?), però l'intent d'assalt al Parlament ha estat una realitat. Què pretenien els assaltants? És probable que Puigdemont faci alguna nova rebequeria mentre espera l'amnistia, però sembla obvi que avança, ara ja definitivament, cap a l'oblit. Però el mal a la democràcia i a la ciutadania ja està fet i, com fan les termites, lentament erosionen l'edifici que tant va costar de bastir.

Comentarios

  1. Muy bien,se puede tomar todo como coña marinera,pero en el Parlament lo aplaudieron(los suyos),dos mossos corruptos,eso son realidades,todo un sistema para que no escapara,que se vio inútil.
    No pueden quedar impune estos hechos.
    Saludos

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Es evidente que no se puede tomar a broma, aunque tenga parte de grotesco. Es un atentado constante a la democracia. Un tipo así no puede ser jamás un buen político.

      Eliminar
  2. Ojalá sea la última función de ese personaje de truco y esperpento. ¿Cómo puede seguir gente a individuos de esa estofa? Y luego ves quiénes se juntan para votar contra Illa y ya no te queda duda. Dios los cría, dice el saber refranero.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. El independentismo solo se merece lo que ahora tiene, y es lo único que le puede sacar del poder: perder en las urnas. Por lo que se ve, ni jueces ni policías.

      Eliminar
  3. Escriure sobre ell, riure's d'ell o plorar per la dissort de Carles Puigdemont no deixa de ser seguir-li el joc i banalitzar l'agressió a la democràcia i a la ciutadania que protagonitza des de fa set anys..."
    Completamente de acuerdo. Lo estamos banalizando todo, yo también contribuyo, desde luego, con una entrada de Torrente, pero como ciudadano tengo derecho al pataleo.
    Si yo pusiera que quiero verlo delante del juez, lo primero que se me diría sería "feixiste".
    Ayer se menea todo un dispositivo de mossos con tres helic´pteros como punta de lanza, una locura, cortando carreteras y vías de comunicación, cuando estuvo delante de sus narices en Arco de Triunfo dando un miting durante diez minutos, y cuando se sabe el coche, el color, y su matrícula.
    ¿Por qué no se detiene al dueño del vehículo? ¿Quién banaliza la democracia? pue la banaliza quien ha ordenado que no se le detenga.
    Eso hay que tenerlo en cuenta.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

VIVIM TEMPS INTERESSANTS PER ALS LLOPS

Vivim temps que prometen ser interessants, i això és una notícia molt dolenta per als qui vivim. Vivim temps de neofeixisme rampant, de líders que saluden a la romana, a l'estil nazi, d'eslògans facilets. Aquest cop i per primer cop, sembla que Catalunya porta un cert avantatge: el món ens mirava, potser? Ben Netanyahu porta un llacet groc al pit, l'Artur Mas saludava com Elon Musk a la campanya electoral de 2012, quan parlava d'un concepte tan nacionalsocialista com ho és "la voluntat d'un poble". Mas saludava com Musk 13 anys abans que ho fes el sorprenent enginyer aeroespacial i amo de Tesla. "Només el poble salva el poble", deien les pintades de l'esquerra Trotskista de 2017, de la CUP i els seus satèl·lits, sense recordar que la frase era molt anterior. Una frase heroica que va recuperar Roger Stone, el líder dels Proud Boys que van assaltar el Capitoli de Washington el gener de 2021 i que acaben de ser amnistiats, amnistiats com els lid...

JAUME COLLBONI Y LAS TENTACIONES DE UN SOCIALISTA BUSINESS FRIENDLY

Jaume Collboni es un político versátil. Fue teniente de alcalde con Ada Colau, aunque un teniente de alcalde poco fiable en varias ocasiones. Más de uno pensó que habría sido un gran teniente de alcalde de Xavier Trias, el alcalde de Convergència (o de Junts, o del PDCAT o como prefieran ustedes llamarle) ya que ambos coincidían algunas políticas liberales. Collboni se desmarcó de Colau en los últimos meses antes de las elecciones para posicionarse mejor ante la contienda. Le salió razonablemente bien y consiguió hacerse con el cargo. A Collboni le gustan el turismo y los hoteles y otros negocios afines, y los cruceros aparcados en el puerto, y suele contar que el turismo es una fuente de ingresos muy interesante para la ciudad. Quizás esta fuente de ingresos para las arcas municipales le impide ver el bosque. Y el bosque es, sin duda alguna, terrible: Barcelona exporta ciudadanos hacia las comarcas de su alrededor. Ciudadanos expulsados por la presión insoportable de los alquileres. L...

PARA LEYES, LAS DE LA SELVA, Y PARA VIVIENDAS, LAS CUEVAS

Familia de clase trabajadora en España, 2025 Dicen que España necesita del ladrillo y del turista para vivir. Y a alguien, en alguna parte, más listo que el hambre, se le ha ocurrido juntar los dos asuntos. Así nace la ocurrencia del piso turístico que está asolando el país. Porque no se trata ya de los centros de las grandes ciudades: hay pueblos de montaña que se empiezan a llenar de apartamentos para turistas al tiempo que echan a los vecinos. Las leyes del mercado, dicen. En España no ganamos para sustos ni para disgustos: tras la alegría inicial del turismo low cost y Airbnb, que teóricamente ayudaba a las buenas gentes a ingresar un poquito más, vino la peste, en forma de grandes inversores dispuestos a sacar tajada, pero a lo grande. Los listos suelen olerse los espacios desregulados, adonde acuden dando grandes dentelladas. Tonto el último: cuando el vecino pone un piso turístico, el otro vecino hace lo mismo. En España es fácil hacerse rico: lo dijo Alfonso Guerra. Lo que no ...