Ir al contenido principal

ME L'IMAGINAVA MÉS GRAN


Me l'imaginava més gran
, vet aquí un títol publicat per Rosa dels Vents, editorial que pertany al grup Penguin Random House. Em trobo el llibre exposat a l'aparador d'una llibreria de poble, o el llibre em troba a mi. M'informo una mica: la Mònica i el David son docents de la UAB, poca broma. Ens trobem davant de l'obra de dos acadèmics d'una universitat catalana i, se suposa, escriuen al nivell intel·lectual que hom demanaria a uns acadèmics.

Tal com explica el subtítol (i altres frases cèlebres de les sèries catalanes), els dos acadèmics han recollit frases de les sèries de TV catalanes i han cregut que aquest treball mereix ser publicat i compartit amb la ciutadania. Creure que hom és important està a l'abast de qualsevol. I això no treu que es venguin uns quants exemplars, o fins i tot molts: la cultura popular té tirada, i més encara en temps de replegament nacional, en temps d'endogàmia. Cap avall (i cap endins) no hi ha final.

La portada és commovedora: no en té prou amb explicitar que parla de sèries catalanes, si no que -per si de cas- afegeix unes petites quatre barres, no fos cas que hi hagués confusió. Al lector català se li han d'explicar les coses com si fos un nen de tres anys. Un nen patriota de tres anys.

Hom conclouria: la cultura catalana funciona, va endavant i és una veritable cultura nacional. Si es publiquen bassòfies en català vol dir que tot va bé i que som una cultura normal, normalitzada. En Jaume Sisa va dir que Catalunya només seria un país quan tingués policia i pornografia en català. En Pujol es va afanyar a crear la policia catalana i ningú no sap perquè no va conjuminar una productora de pornografia en català: li ho va prohibir la seva pudorosa muller? La impossible productora de porno català també hagués produir la cinta titulada "Me l'imaginava més gran", però no fou així: estem parlant d'una distopia.

En temps de cultura global, la cultura catalana s'imaginava més gran a sí mateixa, però es va replegar sobre sí mateixa. Puigdemont també s'imaginava més gran la xifra de votants, però això és una altra qüestió. Sempre ens quedarà el dubte de si existeix res que es pugui anomenar "literatura catalana", i sempre dubtarem si no hagués estat molt més correcte parlar de literatura espanyola en català, però aquí tenim en David i la Mònica, entestats en proclamar que sí, i que fins i tot unes quantes frases pronunciades a TV3 son literatura catalana. Quan encara no hi ha acord sobre si Marsé, Mendoza, Vila-Matas, Goytisolo, o Bolaño son literatura catalana, hi ha qui vol crear un imaginari genuí i autòcton, com el bull de Camprodon o les anxoves de l'Escala.

Tothom se l'imaginava més gran però era menuda: per més alguns s'hi esmerin, alguna cosa pinta malament i pinta petita en la literatura catalana. Una incapacitat gairebé mitològica per trascendir, i alhora una proverbial capacitat pel provincià, per aquest tarannà petit, mesquí, endogàmic i ridícul. Una cultura i una literatura plegades sobre sí mateixes, rebregades en sí mateixes, caragolades a la recerca de la seva veritat essencial, sí: el replegament nacionalista ens enfonsa una mica més en el no-res.

Comentarios

  1. Eso me dijo la María Cinta bajo el puente de Amposta, hace ya muchos años, un verano que ni fue verano ni aquel puente debía llevar el nombre de tal, y todo cuando le enseñé el resultante de la cuenta de mi cartilla de ahorros de La Caja Sagrada Familia.
    Frustrante, chico...frustrante.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

ALGUN DIA CALDRÀ PARLAR (DE LA LLENGUA PRÒPIA)

Segons els estudis més recents, el 30% de la població de 15 anys o més té el català com a llengua d'identificació única, mentre que el 40,4% s'identifica únicament amb el castellà. En algun lloc he llegit que el català és la primera llengua del 25% de la pobació, una xifra un xic més minsa però que indica la mateixa realitat. El problema de la realitat és que pot agradar més o menys, o que pot xocar amb els somnis i els ideals i les fantasies però, al capdavall, és la realitat. El problema de la realitat és que és real i, sovint, menys bufona que les il·lusions. Es pot treballar per canviar la realitat (de fet, aquesta seria una forma possible d'explicar la història de la humanitat). Però per fer una feina efectiva el primer que cal és reconèixer-la i admetre-la. Després ja vindran els projectes i els plans i els programes: però cap projecte que no parteixi del reconeixement de la realitat podrà tenir èxit. Negar la realitat, o substituir-la per un axioma impossible, no és ...

L'ARRELAMENT A CATALUNYA

Dues senyores caminen carrer avall. Surten de comprar al Supermercat Esclat i passen per la vora de la porta de l'escola, que ha tancat fa mitja hora. Un grup de nens, d'uns vuit o nou anys, juguen a pilota i xuten fort, i no s'aturen quan passen les dones, que corren el risc d'endur-se un cop de pilota al cap. Però elles no els diuen res, tan sols es miren els nens amb ulls rancuniosos. Quan son fora de perill, l'una li diu a l'altra: Ho has vist? Son d'aquells... "D'aquells" es refereix al color de la seva pell i als trets facials, que delaten la procedència hispanoamericana.  Dos dies enrere, la mare d'una alumna boliviana que ha arribat a l'escola fa tres mesos denuncia que la seva filla pateix bullying, i explica algunes de les amenaces que rep. La més sorprenent de totes és: li han dit que a l'escola no volem persones que no parlin en català. I és sorprenent perquè en aquesta escola no hi ha infants catalanoparlants, potser -a...

EL CATALÀ PLANER I EL POBLE FELIÇ

Si vostès han llegit la novel·la de George Orwell "1984" recordaran que en aquell món (que no sabem si és només distòpic o també premonitori), hi ha un ministeri encarregat de pulir el diccionari. A cada nova edició del diccionari oficial hi ha menys pàgines, i l'objectiu és aconseguir un diccionari general de la llengua de no més de 50 pàgines, cosa que s'espera aconseguir ben aviat. Quan els mitjans transmeten aquesta informació, el poble aplaudeix amb fervor.  Es poden imaginar quines son les paraules que es van eliminant del diccionari: les que contenen significats poc convenients, les complexes. Orwell parla de "paraules innecessàries", i l'objectiu del ministeri és reduir la capacitat de pensament: si tenim menys paraules, pensarem menys. "1984" és un text de ficció literària que molts cops s'ha volgut veure com una profecia exagerada del que suposen els sistemes polítics totalitaris, una vigilància extrema de l'estat que pretén v...