Ir al contenido principal

ME L'IMAGINAVA MÉS GRAN


Me l'imaginava més gran
, vet aquí un títol publicat per Rosa dels Vents, editorial que pertany al grup Penguin Random House. Em trobo el llibre exposat a l'aparador d'una llibreria de poble, o el llibre em troba a mi. M'informo una mica: la Mònica i el David son docents de la UAB, poca broma. Ens trobem davant de l'obra de dos acadèmics d'una universitat catalana i, se suposa, escriuen al nivell intel·lectual que hom demanaria a uns acadèmics.

Tal com explica el subtítol (i altres frases cèlebres de les sèries catalanes), els dos acadèmics han recollit frases de les sèries de TV catalanes i han cregut que aquest treball mereix ser publicat i compartit amb la ciutadania. Creure que hom és important està a l'abast de qualsevol. I això no treu que es venguin uns quants exemplars, o fins i tot molts: la cultura popular té tirada, i més encara en temps de replegament nacional, en temps d'endogàmia. Cap avall (i cap endins) no hi ha final.

La portada és commovedora: no en té prou amb explicitar que parla de sèries catalanes, si no que -per si de cas- afegeix unes petites quatre barres, no fos cas que hi hagués confusió. Al lector català se li han d'explicar les coses com si fos un nen de tres anys. Un nen patriota de tres anys.

Hom conclouria: la cultura catalana funciona, va endavant i és una veritable cultura nacional. Si es publiquen bassòfies en català vol dir que tot va bé i que som una cultura normal, normalitzada. En Jaume Sisa va dir que Catalunya només seria un país quan tingués policia i pornografia en català. En Pujol es va afanyar a crear la policia catalana i ningú no sap perquè no va conjuminar una productora de pornografia en català: li ho va prohibir la seva pudorosa muller? La impossible productora de porno català també hagués produir la cinta titulada "Me l'imaginava més gran", però no fou així: estem parlant d'una distopia.

En temps de cultura global, la cultura catalana s'imaginava més gran a sí mateixa, però es va replegar sobre sí mateixa. Puigdemont també s'imaginava més gran la xifra de votants, però això és una altra qüestió. Sempre ens quedarà el dubte de si existeix res que es pugui anomenar "literatura catalana", i sempre dubtarem si no hagués estat molt més correcte parlar de literatura espanyola en català, però aquí tenim en David i la Mònica, entestats en proclamar que sí, i que fins i tot unes quantes frases pronunciades a TV3 son literatura catalana. Quan encara no hi ha acord sobre si Marsé, Mendoza, Vila-Matas, Goytisolo, o Bolaño son literatura catalana, hi ha qui vol crear un imaginari genuí i autòcton, com el bull de Camprodon o les anxoves de l'Escala.

Tothom se l'imaginava més gran però era menuda: per més alguns s'hi esmerin, alguna cosa pinta malament i pinta petita en la literatura catalana. Una incapacitat gairebé mitològica per trascendir, i alhora una proverbial capacitat pel provincià, per aquest tarannà petit, mesquí, endogàmic i ridícul. Una cultura i una literatura plegades sobre sí mateixes, rebregades en sí mateixes, caragolades a la recerca de la seva veritat essencial, sí: el replegament nacionalista ens enfonsa una mica més en el no-res.

Comentarios

  1. Eso me dijo la María Cinta bajo el puente de Amposta, hace ya muchos años, un verano que ni fue verano ni aquel puente debía llevar el nombre de tal, y todo cuando le enseñé el resultante de la cuenta de mi cartilla de ahorros de La Caja Sagrada Familia.
    Frustrante, chico...frustrante.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

MEMORIA DEL OLVIDO

Que el tiempo pasa uno lo empieza a comprender más tarde. Ayer renové mi carnet de conducir por 10 años, de modo que la próxima renovación, si fuese, sucederá a los 70. Me parece inconcebible y mi imaginación no lo puede imaginar. Es algo que, simplemente, no había pensado jamás. Pocos días atrás vi un documental sobre el poeta Gabriel Ferrater, uno de los pocos poetas que me gustan de veras porque sus poemas son casi oralidad, con un catalán sorprendente en su brillo y esa fluidez inaudita en la poesía catalana. Un tipo especial, que decidió no vivir más allá de los 50 y se suicidó a los 49, pocos días antes del cumpleaños. Siempre me impresionó esa decisión tan fría en un tipo que parecía muy sentimental. Quizás ahí está el asunto. Gabriel no soportaba la idea de envejecer y además odiaba el olor que hacen los viejos. Es cierto que cada edad huele de una forma: los bebés huelen a bebés y es un olor inolvidable. Ayer murió David Lynch y esa muerte me sacudió todo el cuerpo. Si tuviera...

CURS DE FORMACIÓ DE L'ESPERIT NACIONAL

Ho explica molt bé José Álvarez Junco, historiador de la Complutense: "Les persones educades en un món mental aïllat, en el qual només se celebren els heroïsmes del propi poble i es reciten cada dia les injustícies sofertes en el passat, els que es veuen a sí mateixos com a descendents de víctimes innocents i mai com a hereus de vileses, tendeixen amb facilitat a adoptar avui posicions d'intolerància, de simplesa ideològica, de repulsa a l'estranger, de nostàlgia feixista". (A l'epíleg de "Els amnèsics", el llibre de Géraldine Schwarz). Vet aquí un bon diagnòstic del curs de formació nacionalista intensiu que sofreix Catalunya, ofert des de les institucions governamentals des de fa molts anys. Avui encara, a les escoles es narren els terribles greuges que ha sofert Catalunya i els llibres de text parlen d'una Catalunya sotmesa secularment, atabalada per derrotes infames i tot plegat en present: hi ha qui no dubta en parlar de Catalunya com d'un p...

CARLOS Y EDMUNDO, EL VODEVIL POSTMODERNO

Dice Edmundo que aparecerá en la investidura presidencial, lo mismo que prometió Carlos. Quizás el venezolano haya llamado a Waterloo para pedir ideas sobre como ir pero sin ir y, sobretodo, no arriesgarse: hacer un Houdini y burlar a las autoridades. Se trata de estar sin estar o, en clave mística, vivir sin vivir en mi. Es un vodevil contemporáneo que se está poniendo de moda. Si bien es cierto el talante autoritario de Maduro en Venezuela y la escasa calidad democrática de este país, también es cierto que algunos se apuran demasiado en llamarle "dictador". Resulta muy sorprendente ver los remilgos que tienen algunos con esa nueva categoría que ayer acuñó el pobre Feijóo: los dictadores vivos, que se distinguen de los dictadores muertos porque los muertos no molestan tanto y además están en el hoyo. Sin embargo, si uno repasa la lista de los dictadores vivos en el planeta cae en la cuenta de que no todos molestan: nadie tiene problemas en tratar con reyezuelos árabes e incl...