Ir al contenido principal

ME L'IMAGINAVA MÉS GRAN


Me l'imaginava més gran
, vet aquí un títol publicat per Rosa dels Vents, editorial que pertany al grup Penguin Random House. Em trobo el llibre exposat a l'aparador d'una llibreria de poble, o el llibre em troba a mi. M'informo una mica: la Mònica i el David son docents de la UAB, poca broma. Ens trobem davant de l'obra de dos acadèmics d'una universitat catalana i, se suposa, escriuen al nivell intel·lectual que hom demanaria a uns acadèmics.

Tal com explica el subtítol (i altres frases cèlebres de les sèries catalanes), els dos acadèmics han recollit frases de les sèries de TV catalanes i han cregut que aquest treball mereix ser publicat i compartit amb la ciutadania. Creure que hom és important està a l'abast de qualsevol. I això no treu que es venguin uns quants exemplars, o fins i tot molts: la cultura popular té tirada, i més encara en temps de replegament nacional, en temps d'endogàmia. Cap avall (i cap endins) no hi ha final.

La portada és commovedora: no en té prou amb explicitar que parla de sèries catalanes, si no que -per si de cas- afegeix unes petites quatre barres, no fos cas que hi hagués confusió. Al lector català se li han d'explicar les coses com si fos un nen de tres anys. Un nen patriota de tres anys.

Hom conclouria: la cultura catalana funciona, va endavant i és una veritable cultura nacional. Si es publiquen bassòfies en català vol dir que tot va bé i que som una cultura normal, normalitzada. En Jaume Sisa va dir que Catalunya només seria un país quan tingués policia i pornografia en català. En Pujol es va afanyar a crear la policia catalana i ningú no sap perquè no va conjuminar una productora de pornografia en català: li ho va prohibir la seva pudorosa muller? La impossible productora de porno català també hagués produir la cinta titulada "Me l'imaginava més gran", però no fou així: estem parlant d'una distopia.

En temps de cultura global, la cultura catalana s'imaginava més gran a sí mateixa, però es va replegar sobre sí mateixa. Puigdemont també s'imaginava més gran la xifra de votants, però això és una altra qüestió. Sempre ens quedarà el dubte de si existeix res que es pugui anomenar "literatura catalana", i sempre dubtarem si no hagués estat molt més correcte parlar de literatura espanyola en català, però aquí tenim en David i la Mònica, entestats en proclamar que sí, i que fins i tot unes quantes frases pronunciades a TV3 son literatura catalana. Quan encara no hi ha acord sobre si Marsé, Mendoza, Vila-Matas, Goytisolo, o Bolaño son literatura catalana, hi ha qui vol crear un imaginari genuí i autòcton, com el bull de Camprodon o les anxoves de l'Escala.

Tothom se l'imaginava més gran però era menuda: per més alguns s'hi esmerin, alguna cosa pinta malament i pinta petita en la literatura catalana. Una incapacitat gairebé mitològica per trascendir, i alhora una proverbial capacitat pel provincià, per aquest tarannà petit, mesquí, endogàmic i ridícul. Una cultura i una literatura plegades sobre sí mateixes, rebregades en sí mateixes, caragolades a la recerca de la seva veritat essencial, sí: el replegament nacionalista ens enfonsa una mica més en el no-res.

Comentarios

  1. Eso me dijo la María Cinta bajo el puente de Amposta, hace ya muchos años, un verano que ni fue verano ni aquel puente debía llevar el nombre de tal, y todo cuando le enseñé el resultante de la cuenta de mi cartilla de ahorros de La Caja Sagrada Familia.
    Frustrante, chico...frustrante.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

EL PERIODISMO EN TIEMPOS PEREZOSOS

Leo en los periódicos: el "régimen de los Ayatolás" para referirse a Irán. Y no me detengo en fijarme en qué medios lo escriben así o asá, porqué la verdad es que son mayoría. Es un término audaz. Sin embargo, ningún adjetivo acompaña al régimen de Omán, de Arabia Saudita, de Qatar. Cuando se habla de Arabia, podrían escribir "el régimen de los jeques absolutistas", por ejemplo. ¿Cómo podríamos calificar a los Emiratos Árabes Unidos, en donde reside el emérito y en donde parece que el reyezuelo defraudador vive muy bien? ¿El régimen de los reyes defraudadores huidos para escamotear a la justicia? Hasta hace bien poco, Venezuela era un "narcoestado", y a esta denominación se sumaron -incluso- muchos tertulianos de la tertulia de Silvia Intxaurrondo. Ella no les recriminó el adjetivo, a pesar de que parece una periodista escrupulosa y seria. Ahora mismo, nadie habla de Venezuela como de un "narcoestado", como si se hubiera obrado algún milagro. Del...

LA SEÑORA PILAR EN PRIMAVERA

Ha cumplido los 91 y vive sola en una casita que parece un museo, en donde está todo lo que adora, más que un museo es un templo abigarrado, apenas queda un palmo de pared libre en donde añadir alguna nueva foto, apenas unos centímetros encima de los anaqueles para añadirle otro recuerdo. Aunque a estas edades ya se crean pocos recuerdos nuevos, pasan pocas cosas y las que pasan, la verdad sea dicha, parecen livianas y sutiles, y se desvanecen como los sueños de la siesta, sin dejar rastro. El pequeño templo al dios del hogar, eso ya lo hacían los antiguos romanos. Y aunque hay vírgenes y jesucristos, el templo está dedicado a la memoria familiar, al paso por la vida y a los que la han acompañado. Ahí está el hijo único, del que se puede seguir su vida desde el niño en blanco y negro al joven graduado, al adulto serio con traje y corbata, al hombre ya mayor que sonríe con esfuerzo desde la lejana Inglaterra a donde se fue a trabajar para no volver, quizás unos días en verano y a veces ...

LA MALA MARE CATALANA

Diuen que saps quan s'ha acabat la teva funció de mare quan te n'adones que ja no hi ha res més a fer, que tot està dit i que a partir d'ara no tens cap influència sobre la teva filla. Tot i que les noves tendències advoquen per una maternitat (i una paternitat) laxa, hom tendeix a voler transmetre els teus valors a la prole. Als fills dels socis del Barça els fan el carnet del club des de tot just nadons, perquè el xiquet no s'esguerri més endavant i no se'ns faci del Madrid, que ara té més tirada entre el jovent. Transmetre els valors a la descendència no és cosa fàcil: al meu pare, per exemple, no li va sortir massa bé i aquí em tenen, constitucionalista i socialista, i indiferent a la bandera de les quatre barres, a la sardana i al Fossar de les Moreres. He heretat moltes coses del pare, entre elles algunes manies persecutòries que no cal detallar. Però el nacionalisme no me'l va poder inculcar. Resulta que, vès per on, el meu pare em va animar a llegir i a ...