Ir al contenido principal

ME L'IMAGINAVA MÉS GRAN


Me l'imaginava més gran
, vet aquí un títol publicat per Rosa dels Vents, editorial que pertany al grup Penguin Random House. Em trobo el llibre exposat a l'aparador d'una llibreria de poble, o el llibre em troba a mi. M'informo una mica: la Mònica i el David son docents de la UAB, poca broma. Ens trobem davant de l'obra de dos acadèmics d'una universitat catalana i, se suposa, escriuen al nivell intel·lectual que hom demanaria a uns acadèmics.

Tal com explica el subtítol (i altres frases cèlebres de les sèries catalanes), els dos acadèmics han recollit frases de les sèries de TV catalanes i han cregut que aquest treball mereix ser publicat i compartit amb la ciutadania. Creure que hom és important està a l'abast de qualsevol. I això no treu que es venguin uns quants exemplars, o fins i tot molts: la cultura popular té tirada, i més encara en temps de replegament nacional, en temps d'endogàmia. Cap avall (i cap endins) no hi ha final.

La portada és commovedora: no en té prou amb explicitar que parla de sèries catalanes, si no que -per si de cas- afegeix unes petites quatre barres, no fos cas que hi hagués confusió. Al lector català se li han d'explicar les coses com si fos un nen de tres anys. Un nen patriota de tres anys.

Hom conclouria: la cultura catalana funciona, va endavant i és una veritable cultura nacional. Si es publiquen bassòfies en català vol dir que tot va bé i que som una cultura normal, normalitzada. En Jaume Sisa va dir que Catalunya només seria un país quan tingués policia i pornografia en català. En Pujol es va afanyar a crear la policia catalana i ningú no sap perquè no va conjuminar una productora de pornografia en català: li ho va prohibir la seva pudorosa muller? La impossible productora de porno català també hagués produir la cinta titulada "Me l'imaginava més gran", però no fou així: estem parlant d'una distopia.

En temps de cultura global, la cultura catalana s'imaginava més gran a sí mateixa, però es va replegar sobre sí mateixa. Puigdemont també s'imaginava més gran la xifra de votants, però això és una altra qüestió. Sempre ens quedarà el dubte de si existeix res que es pugui anomenar "literatura catalana", i sempre dubtarem si no hagués estat molt més correcte parlar de literatura espanyola en català, però aquí tenim en David i la Mònica, entestats en proclamar que sí, i que fins i tot unes quantes frases pronunciades a TV3 son literatura catalana. Quan encara no hi ha acord sobre si Marsé, Mendoza, Vila-Matas, Goytisolo, o Bolaño son literatura catalana, hi ha qui vol crear un imaginari genuí i autòcton, com el bull de Camprodon o les anxoves de l'Escala.

Tothom se l'imaginava més gran però era menuda: per més alguns s'hi esmerin, alguna cosa pinta malament i pinta petita en la literatura catalana. Una incapacitat gairebé mitològica per trascendir, i alhora una proverbial capacitat pel provincià, per aquest tarannà petit, mesquí, endogàmic i ridícul. Una cultura i una literatura plegades sobre sí mateixes, rebregades en sí mateixes, caragolades a la recerca de la seva veritat essencial, sí: el replegament nacionalista ens enfonsa una mica més en el no-res.

Comentarios

  1. Eso me dijo la María Cinta bajo el puente de Amposta, hace ya muchos años, un verano que ni fue verano ni aquel puente debía llevar el nombre de tal, y todo cuando le enseñé el resultante de la cuenta de mi cartilla de ahorros de La Caja Sagrada Familia.
    Frustrante, chico...frustrante.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

EL PROCÉS HO VA ESPATLLAR TOT

Escola d'un perifèria molt perifèrica, allà on la ciutat perd el nom i esdevé camp de runes i matoll sense botànica. Siluetes de polígons industrials, el so llunyà dels camions que venen d'Eslovènia i van a Polònia, alguns del quals encara lluen dibuixos metàl·lics de valquíries i amazones nues fets amb un antic aerògraf. No és fàcil descobrir el grup de cases que anomenen "el barri", en un pedent geperut més enllà de les naus industrials. És un grup de blocs de tres o quatre plantes, construït de pressa i corrents a finals dels setanta, tot i que les darreres construccions no tenen més de vint anys, aquells anys en què la construcció era l'esport nacional i havia consens: qualsevol pot fer-se ric si compra i després lloga, si compra i després ven. A l'escola que hi ha al capdavall del barri no hi ha més de cent alumnes, però s'hi compten més de trenta nacionalitats. Divideixo els alumnes en grups de quatre per fer una activitat de llengua catalana i me n&

EL DESIG DE SER VASSALLS

Al meu poble hi ha festa major i tendeixo a recloure'm a casa, a l'espera que passi, com el poruc s'aixopluga durant la tempesta. Malgrat tot  he de sortir a comprar al súper i per tant em topo colles de diables, de trabucaires, de castellers. Mai no he entès la cosa dels castells i menys encara després de saber que una nena enxaneta ha estat uns quants dies a l'hospital per una caiguda esgarrifosa. Em temo que ser enxaneta deu ser el càstig que s'imposa a la canalla que es porta malament a casa o que treu males notes a l'escola. Diables i trabucaires es vesteixen amb robes d'abans de la Il·lustració i així reivindiquen aquell passat feudal que tant agrada per aquestes terres nostàlgiques, quan érem vassalls del senyor comte o del bisbe d'Urgell. És el desig de ser vassall, que es fa incomprensible al segle XXI però que es manifesta cada any. Aquest estiu, al poble de Talamanca, han reeditat la performance lamentable que reviu la batalla, i hom es disfre

TODOS CONTRA LA INMIGRACIÓN

La inmigración es el gran problema. Diluye nuestra cultura y nuestra identidad, nos quitan lo nuestro, nos imponen sus costumbres y sus lenguas, se llevan las subvenciones públicas. Para defender lo nuestro, debemos expulsar a los de fuera. Y luego todo estará resuelto, como por arte de magia. Es mejor expulsar a los inmigrantes que tener la varita de Harry Potter. Me quedo atónito ante la estupidez de ese mensaje, que va calando como una lluvia fina y penetra las pieles como la garrapata. En Cataluña llevamos ya muchos años escuchando barbaridades contra los charnegos, que ahora se llaman ñordos. En Cataluña sabemos bastante bien de qué trata ese discurso. Pero la estupidez abarca el mundo, desde el Cabo de Hornos hasta el desierto de Gobi. Cuando la natalidad decae en Europa y todo el mundo sabe que lo que llamamos Europa colapsará dentro de 20 años por falta de ciudadanía joven y en edad laboral, siguen proponiendo más y mejores fronteras. Los países que se enriquecieron con el expo