Ir al contenido principal

ELS MISTERIS DE POBLET



Al monestir de Poblet no li escau el diminutiu. Em fan una mica de feredat aquests edificis gòtics enormes, un xic sinistres, i molt més en un matí de cel gris, pluja i ventades. Des de fa uns anys se'ns ha escolat a l'imaginari pop la cinta de "El nom de la rosa", i resulta impossible caminar per l'abadia sense girar-se de tant en tant, per vigilar l'esquena. En tombar una cantonada del complex, solitari sota la pluja, passa un monjo a grans gambades, amb passes sonores. El monjo toca de peus a terra, xipolleja damunt les llambordes però va calçat amb unes robustes sabatilles esportives que semblen de bona qualitat. No levita i no li agrada el bé de Déu de l'aigua que cau del cel: som humans. Ell, com jo, s'afanya per aixoplugar-se. Una galipàndria et pot dur de pet a l'altre barri, en aquestes edats.

De fet, però, la meva visita a Poblet es limitava a l'Arxiu Tarradellas, situat al Palau de l'Abat. És un edifici de quatre plantes imponent i sobri a l'exterior, però palauesc a l'interior: és l'ètica catòlica feta arquitectura. Està situat a la dreta del monestir. La restauració la va pagar la Generalitat de Catalunya, és clar. Aquí és on Tarradellas va decidir donar el seu llegat, que son els milers de documents que es va endur al Clos Mosny quan es va exiliar. L'agost de 1981, un enorme camió trailer de l'empresa France-Armor, de Brest, va dur al monestir l'immens arxiu que Tarradellas guardava a França.

La versió oficial, la que expliquen a Poblet, és que el president i l'abat, un tal Maur Esteva, havien fet amistat i l'abat li va suggerir al polític que el monestir seria el millor lloc on custodiar el fons.

No puc deixar de pensar que la documentació és, en gran part, pública. Per no dir que és pública per complet. Llavors... què va empènyer Tarradellas a guardar els seus papers en un monestir i mitjançant una fundació privada? I segona pregunta: perquè aquesta documentació no és a l'Arxiu Nacional de Sant Cugat? Nota al marge: a Sant Cugat del Vallès hi ha el tercer monestir de la catalanitat. 

Enlloc no consta que Tarradellas fos un home especialment religiós. Darrera d'aquest acte hi ha d'haver una motivació que no es diu, i que em temo: Tarradellas desconfiava profundament del seu successor, un tal Jordi Pujol. A la famosa carta de Tarradellas a Sáenz Guerrero d'abril de 1981 (pocs mesos abans del trasllat del Clos Mosny a Poblet), Tarradellas es despatxa de gust amb Pujol i adverteix del desastre que vindrà. Com un vident, Tarradellas ha intuït tot el mal que Pujol és capaç d'inflingir-li a Catalunya. I no es va equivocar gens. Fins i tot va copsar l'home corrupte i trastornat a qui li havia de cedir la presidència autonòmica. Tarradellas no se sentia capaç de donar-li el seu arxiu a Jordi Pujol.

També és sabut que Tarradellas no tenia tan bona sintonia amb el monestir de Montserrat com amb el de Poblet. Possiblement, en Josep sabia coses, i possiblement no podia evitar el record de Franco rebut amb tota la pompa a Montserrat per un abat que -mira tu per on!- es presentava com a molt catalanista. A Montserrat han necessitat moltes dècades per suprimir l'homenatge als falangistes del Tercio de Montserrat. A en Pujol, en canvi, li agradava molt anar a Montserrat. El pàrking de Poblet és gratuït i, si cal dir la veritat, els diré que la muntanya de Montserrat només em remet a "Mountains of Madness" de Lovecraft: em remet a l'horror primigeni.

Com en temps medievals, la història de Catalunya transcorre entre monjos i monestirs, en la penombra enlluernadora del passat mític. Quan Joaquim Nadal fou candidat a presidir la Generalitat va fer una visita a Poblet durant la campanya i, un cop allà, va manifestar que hi havia anat a retre pleitesia als sepulcres dels reis catalans: Pere IV, Jaume I, Alfons II el Cast, etc. En aquell temps, Joaquim Nadal era socialista. Em sembla que ara és d'Esquerra Republicana, sí, republicana.

Comentarios

  1. Poblet siempre ha sido plato de segunda mesa. Montserrat tiene todo aquello que un romántico puede añorar. La similitud es evidente y se acerca mucho más al estilo warneriano que se necesita para mantener la historia de un pueblo en lucha permanente por su libertad. La misma historia que fue bendecida por Himmler, buscando el Santo Grial. ¡Como para comparar Montserrat con Poblet¡
    De todas formas, el poder cuando va arrastrado de la mano de la iglesia, mala cosa es, y aquí siempre ha sido así.
    Un abrazo
    Salut

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. A mi me sorprende que el carácter más bien laico de Tarradellas aceptara la invitación de un Abad. Pero estamos en Cataluña, y la razón no siempre manda.

      Eliminar
  2. Normal, guste o no ,los monasterios,iglesias,catedrales,son las raíces de los nacionalismos,son donde nacieron,dieron su legalidad.Por una bula papal,Portugal y España se repartieron el mundo nuevo.
    No es el caso de las ideas,como por ejemplo el comunismo,el socialismo, que son de hace "cuatro días "
    Saludos

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Es cierto que religión y nacionalismo siempre han ido de la mano. Un ejemplo contemporáneo es el del nacionalismo vasco.

      Eliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

VISCA LA NOSTRA TRIBU PURA I CATALANA! (UNA RESPOSTA A L'ANDREU BARNILS DE VILAWEB)

La situació lamentable de l'educació pública (pels seus resultats tan baixos i pel malestar de docents i de famílies) porta alguns periodistes, pensadors i divulgadors a repensar l'escola catalana. En Gregorio Luri, al qui sempre recordo atent i agut en les seves crítiques i les seves propostes, qüestiona els models educatius des de la mirada del pedagog que analitza els canvis didàctics, les atzagaiades, les ocurrències que sovint ens cauen al damunt (l'educació emocional, Innovamat, i un etc molt llarg).  Però també hi ha qui, molt lluny de les reflexions pedagògiques dels pensadors com Luri, proposa altres solucions des d'una perspectiva més tribal, més essencialista. Fa pocs dies, un periodista de "Vilaweb", impasible el ademán , va fer una proposta que es veia venir: es tracta de crear dues línies paral·leles d'escola pública (tal com es fa al País Basc). Una línia d'escola en català, monolingüe, i una altra línea d'escola en castellà. I que c...

LA BRIGADA INFANTIL DE LA ULTRADERECHA

Las madres y los padres de mis alumnos son personas de entre 30 y 40 años, de modo que todos ellos (en especial los autóctonos) pasaron por la educación democrática, en la que se les educó en valores cívicos, en gestión de las emociones, en ciudadanía, en la importancia de la participación. Pero es evidente que este "background" contiene algunos errores o no es apreciable. Las madres y los padres suelen ser reivindicativos, pero solo para reivindicar los derechos de sus hijos e hijas y para cuestionar el trabajo de los docentes. Cabe concretar algo relevante: la mayoría de las familias inmigrantes suelen ser más empáticas y colaboradoras que las autóctonas. Suelen mostrar un mayor respeto por las instituciones como la escuela. Hasta cierto punto no me parece mal que la gente sea crítica: debemos ser analíticos y protestar cuando es necesario. Pero... Pero... tengo varios alumnos en la clase que han suspendido todas las evaluaciones hasta el día de hoy, todos los exámenes y, s...

LOS VÍNCULOS DÉBILES (A NOELIA CASTILLO)

Los sociólogos y los psicólogos hablan de la importancia de los vínculos débiles: aquéllas personas con quienes tenemos una relación que no es de una gran amistad ni de amor ni de parentesco. Conocidos, vecinos, compañeros de trabajo. Estas relaciones, a pesar de su debilidad, nos permiten funcionar en el día a día, resolver pequeños asuntos y llevar una buena vida. A veces me pregunto si mis alumnos y alumnas forman parte de estas relaciones débiles y tiendo a creer que así es: afectan a mi vida cotidiana durante varias horas al día, hay multitud de interacciones más o menos funcionales por ambas partes y, sin embargo, el vínculo es débil en el sentido de que, en cuánto yo deje de ser su profesor, a final de curso, el vínculo se desvanecerá. Lo opuesto a los vínculos débiles son los poderosos, los familiares, de los que no podemos desprendernos si no es mediante un acto abrupto y más o menos violento pero que, aún así, siempre siguen ahí. Estoy pensando en el caso de Noelia Castillo, ...