Ir al contenido principal

ELS MISTERIS DE POBLET



Al monestir de Poblet no li escau el diminutiu. Em fan una mica de feredat aquests edificis gòtics enormes, un xic sinistres, i molt més en un matí de cel gris, pluja i ventades. Des de fa uns anys se'ns ha escolat a l'imaginari pop la cinta de "El nom de la rosa", i resulta impossible caminar per l'abadia sense girar-se de tant en tant, per vigilar l'esquena. En tombar una cantonada del complex, solitari sota la pluja, passa un monjo a grans gambades, amb passes sonores. El monjo toca de peus a terra, xipolleja damunt les llambordes però va calçat amb unes robustes sabatilles esportives que semblen de bona qualitat. No levita i no li agrada el bé de Déu de l'aigua que cau del cel: som humans. Ell, com jo, s'afanya per aixoplugar-se. Una galipàndria et pot dur de pet a l'altre barri, en aquestes edats.

De fet, però, la meva visita a Poblet es limitava a l'Arxiu Tarradellas, situat al Palau de l'Abat. És un edifici de quatre plantes imponent i sobri a l'exterior, però palauesc a l'interior: és l'ètica catòlica feta arquitectura. Està situat a la dreta del monestir. La restauració la va pagar la Generalitat de Catalunya, és clar. Aquí és on Tarradellas va decidir donar el seu llegat, que son els milers de documents que es va endur al Clos Mosny quan es va exiliar. L'agost de 1981, un enorme camió trailer de l'empresa France-Armor, de Brest, va dur al monestir l'immens arxiu que Tarradellas guardava a França.

La versió oficial, la que expliquen a Poblet, és que el president i l'abat, un tal Maur Esteva, havien fet amistat i l'abat li va suggerir al polític que el monestir seria el millor lloc on custodiar el fons.

No puc deixar de pensar que la documentació és, en gran part, pública. Per no dir que és pública per complet. Llavors... què va empènyer Tarradellas a guardar els seus papers en un monestir i mitjançant una fundació privada? I segona pregunta: perquè aquesta documentació no és a l'Arxiu Nacional de Sant Cugat? Nota al marge: a Sant Cugat del Vallès hi ha el tercer monestir de la catalanitat. 

Enlloc no consta que Tarradellas fos un home especialment religiós. Darrera d'aquest acte hi ha d'haver una motivació que no es diu, i que em temo: Tarradellas desconfiava profundament del seu successor, un tal Jordi Pujol. A la famosa carta de Tarradellas a Sáenz Guerrero d'abril de 1981 (pocs mesos abans del trasllat del Clos Mosny a Poblet), Tarradellas es despatxa de gust amb Pujol i adverteix del desastre que vindrà. Com un vident, Tarradellas ha intuït tot el mal que Pujol és capaç d'inflingir-li a Catalunya. I no es va equivocar gens. Fins i tot va copsar l'home corrupte i trastornat a qui li havia de cedir la presidència autonòmica. Tarradellas no se sentia capaç de donar-li el seu arxiu a Jordi Pujol.

També és sabut que Tarradellas no tenia tan bona sintonia amb el monestir de Montserrat com amb el de Poblet. Possiblement, en Josep sabia coses, i possiblement no podia evitar el record de Franco rebut amb tota la pompa a Montserrat per un abat que -mira tu per on!- es presentava com a molt catalanista. A Montserrat han necessitat moltes dècades per suprimir l'homenatge als falangistes del Tercio de Montserrat. A en Pujol, en canvi, li agradava molt anar a Montserrat. El pàrking de Poblet és gratuït i, si cal dir la veritat, els diré que la muntanya de Montserrat només em remet a "Mountains of Madness" de Lovecraft: em remet a l'horror primigeni.

Com en temps medievals, la història de Catalunya transcorre entre monjos i monestirs, en la penombra enlluernadora del passat mític. Quan Joaquim Nadal fou candidat a presidir la Generalitat va fer una visita a Poblet durant la campanya i, un cop allà, va manifestar que hi havia anat a retre pleitesia als sepulcres dels reis catalans: Pere IV, Jaume I, Alfons II el Cast, etc. En aquell temps, Joaquim Nadal era socialista. Em sembla que ara és d'Esquerra Republicana, sí, republicana.

Comentarios

  1. Poblet siempre ha sido plato de segunda mesa. Montserrat tiene todo aquello que un romántico puede añorar. La similitud es evidente y se acerca mucho más al estilo warneriano que se necesita para mantener la historia de un pueblo en lucha permanente por su libertad. La misma historia que fue bendecida por Himmler, buscando el Santo Grial. ¡Como para comparar Montserrat con Poblet¡
    De todas formas, el poder cuando va arrastrado de la mano de la iglesia, mala cosa es, y aquí siempre ha sido así.
    Un abrazo
    Salut

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. A mi me sorprende que el carácter más bien laico de Tarradellas aceptara la invitación de un Abad. Pero estamos en Cataluña, y la razón no siempre manda.

      Eliminar
  2. Normal, guste o no ,los monasterios,iglesias,catedrales,son las raíces de los nacionalismos,son donde nacieron,dieron su legalidad.Por una bula papal,Portugal y España se repartieron el mundo nuevo.
    No es el caso de las ideas,como por ejemplo el comunismo,el socialismo, que son de hace "cuatro días "
    Saludos

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Es cierto que religión y nacionalismo siempre han ido de la mano. Un ejemplo contemporáneo es el del nacionalismo vasco.

      Eliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

SAN FERNÁNDEZ, MÁRTIR Y MARIANO

Foto: El Triangle El señor Fernández (Jorge Fernández) va dando charlas piadosas y presenta su libro "El tiempo de María. Apariciones marianas en España, Francia y Portugal." A la espera de su juicio por múltiples fechorías durante su época como ministro (camino del martirio sanchista y por consiguiente de la santidad), el devoto político redacta un texto sobre milagros y apariciones y lo presenta por las parroquias de España, como la de Sant Jordi en el barrio barcelonés de Vallcarca. Esta parroquia es conocida por ser el núcleo de las agrupaciones más rancias y conservadoras del catolicismo catalán. El chascarrilo viene solo: Vallacarca, la parroquia carca. Cada uno debe escribir sobre lo que conoce bien, y Jorge sabe bien de lo que habla cuando habla de milagros. Él mismo ha sido bendecido por algunos milagros que, graciosamente, Nuestro Señor le ha concedido. Ustedes recordarán al ángel Marcelo, el que le guiaba hasta encontrar un agujerito en donde aparcar el coche, que ...

EL HOMBRE QUE ARREGLA LOS TRENES

Hay un hombre, en Cataluña (bueno, en Bélgica ahora mismo), que arreglará el asunto de los trenes en un pispás. Solucionará los líos de Cercanías, no habrá accidentes, subirá los salarios a los trabajadores y repartirá chicles y caramelos a los usuarios. En verano, serán helados de limón o de naranja. Cada 11 de septiembre, dará un chupito de ratafía a todo aquél viajero que lleve algún símbolo patriótico en su atuendo. Si es mujer, será chupito sin alcohol de Aromas de Montserrat. Por la megafonía siempre sonarán canciones muy catalanas, himnos reconfortantes y cancioncillas de Lluís Llach (jamás de Joan Manuel Serrat, por supuesto). En efecto: el hombrecito de Waterloo no ha tardado mucho en contar que, con él al mando y Dios mediante la independencia catalana, nada de eso sucedería y todo iría de maravilla. Hay que ser bastante zafio para soltar un sandez de este tipo cuando tenemos a un maquinista muerto y un montón de heridos: no parece que sea lo más elegante. Quizás el señorito ...

LA SOLITUD DE L'INDEPENDENTISTA

Gràcies a un grup independentista de vocació solitària ("Nosaltres sols") he descobert que existeix un documental, "Ícaro: la semana en llamas", que els independentistes voldrien censurar. Però com que no ho poden fer, arremeten contra Filmin, la plataforma de cinema que el té penjat. Fins al 31 de gener, data en què ja no hi serà i data en la que estava programada la seva desparició. Dona't de baixa de Filmin, criden, que es fotin. La veritat és que soc subscriptor de Filmin des de gairebé el començament de la seva singladura entre les plataformes del cinema i em sembla la millor proposta per als amants del cinema, sense cap mena de dubte. He viscut moltes hores de plaer gràcies a Filmin, tot i que el seu catàleg sigui inabastable en una sola vida. Crec que Filmin és l'única raó que em du a lamentar la meva mortalitat, ja que és difícil trobar altres arguments en favor de la vida eterna. Per a mi, la glòria és un sofà i una pantalla amb accés al catàleg de ...