Ir al contenido principal

RÍO DE LA PLATA, SABADELL

Es una librería pequeña y el dintel está pintado de rosa. En el interior hay una luz tenue y sensual, y allí conviven los libros españoles (incluyendo los catalanes), los ingleses y franceses y los demás. Conviven en una armonía silenciosa y locuaz que ya quisiéramos para nosotros. La pared de la derecha está ocupada, de cabo a cabo, por la literatura hispanoamericana, ordenada alfabéticamente por países y empezando por Argentina. Ahí están mis queridos Cortázar y Borges, Roberto Arlt, Claudia Piñeiro, Antonio di Benedetto, Leopoldo Lugones. Y luego los queridos de otros países: Rivera Letelier, Lezama Lima, García Márquez, Volpi, la mexicana genial Valeria Luiselli, Vargas Llosa, Jorge Soler, Alberto Mussa, Ignacio Padilla, Onetti, Cristina Peri Rossi, Galeano.

Algunos de esos quisiera yo que fuesen como de la familia, acompañantes inseparables e incondicionales, hasta el fin. Hay un vínculo emocional poderoso y sanguíneo, una llama que siempre arde. Muchas veces quise ser argentino, como los familiares de sangre que emigraron a principios del siglo XX y jamás regresaron. E imagino ese rastro de los genes compartidos andando por la Pampa, por las calles de Buenos Aires y Montevideo, Río de la Plata. Una extraña palingenesia. Los paisajes que filma Marcelo Llinás, el balneario Ostende en Valeria del Mar, el puerto de Ibicuy, río Paraná. 

Hay algunas cosas que no podemos elegir: el tiempo en el que vivimos, el lugar en el que nacemos, los progenitores. Pero sí nos es posible imaginar otras vidas, tiempos y lugares. Y la vida consiste en crear esa alternativa a costa del sacrificio ritual de la realidad impuesta por el destino o la naturaleza. Del mismo modo que podemos rodearnos de nuestros mitos y fantasmas buenos en una vida de ensoñación permanente. Y no hay razonamiento alguno en estas elecciones: son irracionales, emocionales. Yo me creé una familia en América del Sur y quise escribir como Rivera Letelier, Cortázar, como Borges. Quise escribir como ellos o para ellos, para demostrar mi filiación elegida y para huir del país pequeño y empequeñecedor que me tocó en la ruleta de la vida y en el que quedé atrapado, como quien no puede salir de un sueño denso y espeso como el limo, quien no puede despertar.

La librería de Sabadell abre su puerta a la otra dimensión, aparece ante mi como salida de un fenómeno paranormal, por una extraña casualidad cósmica de los universos paralelos y las sincronicidades, un destello de luz distante y melancólica, la rara anatomía del mundo y del tiempo incomprensible, la curvatura del espacio sometido a la gravedad de los cuerpos que se atraen y se repelen, los agujeros negros, la finitud al final de la eternidad. Jamás podré comprender el mundo ni sus exigencias. Por eso cruzo la puerta rosada de la librería del Río de la Plata y entro en el misterio, sin cambalaches.


Comentarios

  1. Ostras..Leopoldo Lugones..lo tenia olvidado. De él leí "La guerra al Malón" que es como se llamaban a las hordas indígenas (Tehuelches) cuando entraban en combate.
    Un libro muy curioso que me dió mucho que pensar.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

ALGUN DIA CALDRÀ PARLAR (DE LA LLENGUA PRÒPIA)

Segons els estudis més recents, el 30% de la població de 15 anys o més té el català com a llengua d'identificació única, mentre que el 40,4% s'identifica únicament amb el castellà. En algun lloc he llegit que el català és la primera llengua del 25% de la pobació, una xifra un xic més minsa però que indica la mateixa realitat. El problema de la realitat és que pot agradar més o menys, o que pot xocar amb els somnis i els ideals i les fantasies però, al capdavall, és la realitat. El problema de la realitat és que és real i, sovint, menys bufona que les il·lusions. Es pot treballar per canviar la realitat (de fet, aquesta seria una forma possible d'explicar la història de la humanitat). Però per fer una feina efectiva el primer que cal és reconèixer-la i admetre-la. Després ja vindran els projectes i els plans i els programes: però cap projecte que no parteixi del reconeixement de la realitat podrà tenir èxit. Negar la realitat, o substituir-la per un axioma impossible, no és ...

L'ARRELAMENT A CATALUNYA

Dues senyores caminen carrer avall. Surten de comprar al Supermercat Esclat i passen per la vora de la porta de l'escola, que ha tancat fa mitja hora. Un grup de nens, d'uns vuit o nou anys, juguen a pilota i xuten fort, i no s'aturen quan passen les dones, que corren el risc d'endur-se un cop de pilota al cap. Però elles no els diuen res, tan sols es miren els nens amb ulls rancuniosos. Quan son fora de perill, l'una li diu a l'altra: Ho has vist? Son d'aquells... "D'aquells" es refereix al color de la seva pell i als trets facials, que delaten la procedència hispanoamericana.  Dos dies enrere, la mare d'una alumna boliviana que ha arribat a l'escola fa tres mesos denuncia que la seva filla pateix bullying, i explica algunes de les amenaces que rep. La més sorprenent de totes és: li han dit que a l'escola no volem persones que no parlin en català. I és sorprenent perquè en aquesta escola no hi ha infants catalanoparlants, potser -a...

EL CATALÀ PLANER I EL POBLE FELIÇ

Si vostès han llegit la novel·la de George Orwell "1984" recordaran que en aquell món (que no sabem si és només distòpic o també premonitori), hi ha un ministeri encarregat de pulir el diccionari. A cada nova edició del diccionari oficial hi ha menys pàgines, i l'objectiu és aconseguir un diccionari general de la llengua de no més de 50 pàgines, cosa que s'espera aconseguir ben aviat. Quan els mitjans transmeten aquesta informació, el poble aplaudeix amb fervor.  Es poden imaginar quines son les paraules que es van eliminant del diccionari: les que contenen significats poc convenients, les complexes. Orwell parla de "paraules innecessàries", i l'objectiu del ministeri és reduir la capacitat de pensament: si tenim menys paraules, pensarem menys. "1984" és un text de ficció literària que molts cops s'ha volgut veure com una profecia exagerada del que suposen els sistemes polítics totalitaris, una vigilància extrema de l'estat que pretén v...