És possible que Catalunya només m'agradi perquè forma part d'Espanya, però tot i així Catalunya sempre és un incordio. El territori no, que em resulta tan bell o tan indiferent com qualsevol altre del Mediterrani. El problema, com sempre, son algunes persones que viuen en aquest territori. Persones catalanes, vull dir. Persones catalanes que es consideren l'essència del territori, els xamans que interpreten el sentit i la voluntat del territori. L'ànima de la terra es manifesta en els nacionalistes i, encara que visquin en una trista ciutat belga, senten que els esperits ancestrals parlen per la seva boca.
La pobra senyora Míriam Nogueras, per exemple, o el trist senyor Carles Puigdemont, que encara lluita contra l'evidència de la seva irrellevància, amb la fe que pretén moure muntanyes i tan sols mou la pols dels mobles polsegosos del xalet de Waterloo. Un trist fantasma que deambula perdut per les deixalles del vell partit, l'herència grapejada per la mà maldestra del vell sàtrapa. L'espectre es topa amb l'ectoplasma de Prat de la Riba, que sempre es troba contemplant l'efígie d'un cavaller ancestral i llegendari, el també trist Guifré, el que agonitza entre rajolins sanguinolents. La pàtria exsàngüe.
Les deixalles de la burgesia catalana nien a la ment torbada del senyor de Waterloo però ja no les sap comprendre i per això vota en contra de tot. O, més ben dit, ordena als seus esbirros que votin en contra de tot. Morir matant sembla més noble que tan sols morir lentament, cultivant esbargínies i pebrots i tomàquets rosats a l'hort del xalet. ¡Amb aquest fred no creixen les hortalisses! brama el senyor de Waterloo, indignat amb la naturalesa inclement de Flandes. No creixen les hortalisses... ¡voteu que no a tot, no a tot!
L'electorat del senyor de Waterloo que encara es manté viu son jubilats i el senyor de Waterloo els acaba de ben fotre, però ell només pensa en ell i les seves coses i de vegades somia que es va quedar, va passar un parells d'anyets a la garjola de Lledoners i ara ja en duria dos més campant lliure com el conillet pel camp d'aufals, lliure i eixerit i ben peixat. Tot sigui per Catalunya, Make Catalonia Great Again, el poble em reclama i per això voto perquè no els augmentin les pensions i contra la subvenció al transport públic: pel bé del poble català. Visca Catalunya i que es fotin els catalans.
Tal vegada el somni de qualsevol nacionalista sigui una pàtria sense habitants, habitada tan sols pels espectres medievals, el dibuix del país en un paper que anomenen mapa del país, o país.
Has acertado, Lluis. Los que votan a la ex CiU son jubilados, gente que vive del recuerdo de cuando bailaban al son de la Electrika Darma, que eran buenos, sin duda, pero eran otros tiempos. Ellos siguen como si Mikimoto, (Miquel Calçada i Olivella para los que no recuerdan el seudónimo del interfecto) todavía estuviera en las listas del top musical catalán.
ResponderEliminarY los ha jodido. Nuestra querida Miriam, los ha jodido, tal como suena, pero ya se sabe, "amb la república serém més feliços", decía la Anna Simò.
Todo será empezar a pasarlas magras, a ver si es verdad.
Salut
Hombre ahora que se meten en política, hacen política, hay que dejarlos y que olviden otros pensamientos.
ResponderEliminarEl paquete de medidas estaba envenenado, bueno para unos (actualización paguita , seguir mis nietos sin pagar tren, pero subir impuestos sobretodo a autónomos),otros salen perjudicados sobretodo los que tienen su vivienda ocupada, que coinciden con ingresos bajos.
Saludos