Ir al contenido principal

HORROR VACUI A WATERLOO



És possible que Catalunya només m'agradi perquè forma part d'Espanya, però tot i així Catalunya sempre és un incordio. El territori no, que em resulta tan bell o tan indiferent com qualsevol altre del Mediterrani. El problema, com sempre, son algunes persones que viuen en aquest territori. Persones catalanes, vull dir. Persones catalanes que es consideren l'essència del territori, els xamans que interpreten el sentit i la voluntat del territori. L'ànima de la terra es manifesta en els nacionalistes i, encara que visquin en una trista ciutat belga, senten que els esperits ancestrals parlen per la seva boca.

La pobra senyora Míriam Nogueras, per exemple, o el trist senyor Carles Puigdemont, que encara lluita contra l'evidència de la seva irrellevància, amb la fe que pretén moure muntanyes i tan sols mou la pols dels mobles polsegosos del xalet de Waterloo. Un trist fantasma que deambula perdut per les deixalles del vell partit, l'herència grapejada per la mà maldestra del vell sàtrapa. L'espectre es topa amb l'ectoplasma de Prat de la Riba, que sempre es troba contemplant l'efígie d'un cavaller ancestral i llegendari, el també trist Guifré, el que agonitza entre rajolins sanguinolents. La pàtria exsàngüe.

Les deixalles de la burgesia catalana nien a la ment torbada del senyor de Waterloo però ja no les sap comprendre i per això vota en contra de tot. O, més ben dit, ordena als seus esbirros que votin en contra de tot. Morir matant sembla més noble que tan sols morir lentament, cultivant esbargínies i pebrots i tomàquets rosats a l'hort del xalet. ¡Amb aquest fred no creixen les hortalisses! brama el senyor de Waterloo, indignat amb la naturalesa inclement de Flandes. No creixen les hortalisses... ¡voteu que no a tot, no a tot!

L'electorat del senyor de Waterloo que encara es manté viu son jubilats i el senyor de Waterloo els acaba de ben fotre, però ell només pensa en ell i les seves coses i de vegades somia que es va quedar, va passar un parells d'anyets a la garjola de Lledoners i ara ja en duria dos més campant lliure com el conillet pel camp d'aufals, lliure i eixerit i ben peixat. Tot sigui per Catalunya, Make Catalonia Great Again, el poble em reclama i per això voto perquè no els augmentin les pensions i contra la subvenció al transport públic: pel bé del poble català. Visca Catalunya i que es fotin els catalans.

Tal vegada el somni de qualsevol nacionalista sigui una pàtria sense habitants, habitada tan sols pels espectres medievals, el dibuix del país en un paper que anomenen mapa del país, o país.

Comentarios

  1. Has acertado, Lluis. Los que votan a la ex CiU son jubilados, gente que vive del recuerdo de cuando bailaban al son de la Electrika Darma, que eran buenos, sin duda, pero eran otros tiempos. Ellos siguen como si Mikimoto, (Miquel Calçada i Olivella para los que no recuerdan el seudónimo del interfecto) todavía estuviera en las listas del top musical catalán.
    Y los ha jodido. Nuestra querida Miriam, los ha jodido, tal como suena, pero ya se sabe, "amb la república serém més feliços", decía la Anna Simò.
    Todo será empezar a pasarlas magras, a ver si es verdad.
    Salut

    ResponderEliminar
  2. Hombre ahora que se meten en política, hacen política, hay que dejarlos y que olviden otros pensamientos.
    El paquete de medidas estaba envenenado, bueno para unos (actualización paguita , seguir mis nietos sin pagar tren, pero subir impuestos sobretodo a autónomos),otros salen perjudicados sobretodo los que tienen su vivienda ocupada, que coinciden con ingresos bajos.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

EL ASUNTO DE RAMON FLECHA ES MUY TRISTE

El catedrático emérito de la Universidad de Barcelona Ramón Flecha ha sido acusado por 14 mujeres de acoso y abusos sexuales de distinta gradación a lo largo de varios años. Flecha se presenta a sí mismo en la red X (antes Twiter) como "Científico nº1 (ranking mundial) en Gender Violence". Las 14 mujeres que lo acusan fueron becarias o alumnas suyas, todas ellas relacionadas con el CREA, Community of Research on Excellence for All, un grupo de investigación adscrito a la Universidad de Barcelona, rama sociología, del que Flecha fue director y sobre el cual, a sus 71 años, sigue ejerciendo su autoridad. Esas 14 mujeres han redactado una carta a la Universidad para denunciar la situación a través de un bufete de abogados de Madrid. A continuación, varios medios (Radio Nacional, El Periódico, Crónica Global, la Agencia EFE, el diario Ara y otros) han recogido la información y la han divulgado. Ahora, cuando escribo, todavía no se sabe qué recorrido puede tener la denuncia, ni si...

AI, EL VIROLAI

Dels catalans sempre sereu Princesa, dels espanyols Estrella d’Orient, sigueu pels bons pilar de fortalesa, pels pecadors el port de salvament. Aquesta és una de els estrofes del Virolai, el poema de Jacint Verdaguer al qual el músic Josep Rodoreda li va posar la música. Rodoreda (no és parent de la Mercè, o això sembla) fou un compositor i teòric musical que va marxar de Catalunya per dirigir una orquestra a Sant Sebastià i, posteriorment, fer de professor de música a Buenos Aires. També va compondre alguna peça patriòtica en català i diverses en castellà. El Virolai es va convertir molt aviat en l'himne del Monestir de Montserrat, lloança de la Mare de Déu i, sense que ningú ho pugui entendre (o s'entén massa bé) ara és un càntic independentista, alegre i joliu, que s'entona a les performances patriòtiques. No puc evitar el record de quan ens deien que l'independentisme era un moviment popular i espontani, transversal, inclusiu, democràtic i progressista. Si un movime...

DAMIÀ BARDERA O EL COL·LAPSE DE L'EDUCACIÓ CATALANA

"Incompetències bàsiques. Crònica d’un desgavell educatiu" (Pòrtic, 2024, i en castellà a Ediciones Península), és el títol del llibre que ha publicat el professor de secundària Damià Bardera, i que ha obtingut un ressò important als mitjans de tota mena, i especialment al món dels youtubers, que el conviden als seus pòdcasts, vídeos i demés. Bardera adopta el to del qui diu allò que els demés no gosen dir, que no volen dir o que fan veure que no passa res: l'emperador va nu. Tot i que la caiguda dels resultats a les proves PISA de l'alumnat català és una caiguda sostinguda en el temps, i que cada cop estem més avall en la llista espanyola (només per davant de Ceuta i Melilla, molts cops), ningú no havia assenyalat de forma tan explícita i cruel la situació dels instituts catalans. Bardera assenyala molts factors:  les experiències "innovadores" i erràtiques dels plans d'estudi, els seus canvis constants, la crisi del model d'autoritat del professora...