Ir al contenido principal

HORROR VACUI A WATERLOO



És possible que Catalunya només m'agradi perquè forma part d'Espanya, però tot i així Catalunya sempre és un incordio. El territori no, que em resulta tan bell o tan indiferent com qualsevol altre del Mediterrani. El problema, com sempre, son algunes persones que viuen en aquest territori. Persones catalanes, vull dir. Persones catalanes que es consideren l'essència del territori, els xamans que interpreten el sentit i la voluntat del territori. L'ànima de la terra es manifesta en els nacionalistes i, encara que visquin en una trista ciutat belga, senten que els esperits ancestrals parlen per la seva boca.

La pobra senyora Míriam Nogueras, per exemple, o el trist senyor Carles Puigdemont, que encara lluita contra l'evidència de la seva irrellevància, amb la fe que pretén moure muntanyes i tan sols mou la pols dels mobles polsegosos del xalet de Waterloo. Un trist fantasma que deambula perdut per les deixalles del vell partit, l'herència grapejada per la mà maldestra del vell sàtrapa. L'espectre es topa amb l'ectoplasma de Prat de la Riba, que sempre es troba contemplant l'efígie d'un cavaller ancestral i llegendari, el també trist Guifré, el que agonitza entre rajolins sanguinolents. La pàtria exsàngüe.

Les deixalles de la burgesia catalana nien a la ment torbada del senyor de Waterloo però ja no les sap comprendre i per això vota en contra de tot. O, més ben dit, ordena als seus esbirros que votin en contra de tot. Morir matant sembla més noble que tan sols morir lentament, cultivant esbargínies i pebrots i tomàquets rosats a l'hort del xalet. ¡Amb aquest fred no creixen les hortalisses! brama el senyor de Waterloo, indignat amb la naturalesa inclement de Flandes. No creixen les hortalisses... ¡voteu que no a tot, no a tot!

L'electorat del senyor de Waterloo que encara es manté viu son jubilats i el senyor de Waterloo els acaba de ben fotre, però ell només pensa en ell i les seves coses i de vegades somia que es va quedar, va passar un parells d'anyets a la garjola de Lledoners i ara ja en duria dos més campant lliure com el conillet pel camp d'aufals, lliure i eixerit i ben peixat. Tot sigui per Catalunya, Make Catalonia Great Again, el poble em reclama i per això voto perquè no els augmentin les pensions i contra la subvenció al transport públic: pel bé del poble català. Visca Catalunya i que es fotin els catalans.

Tal vegada el somni de qualsevol nacionalista sigui una pàtria sense habitants, habitada tan sols pels espectres medievals, el dibuix del país en un paper que anomenen mapa del país, o país.

Comentarios

  1. Has acertado, Lluis. Los que votan a la ex CiU son jubilados, gente que vive del recuerdo de cuando bailaban al son de la Electrika Darma, que eran buenos, sin duda, pero eran otros tiempos. Ellos siguen como si Mikimoto, (Miquel Calçada i Olivella para los que no recuerdan el seudónimo del interfecto) todavía estuviera en las listas del top musical catalán.
    Y los ha jodido. Nuestra querida Miriam, los ha jodido, tal como suena, pero ya se sabe, "amb la república serém més feliços", decía la Anna Simò.
    Todo será empezar a pasarlas magras, a ver si es verdad.
    Salut

    ResponderEliminar
  2. Hombre ahora que se meten en política, hacen política, hay que dejarlos y que olviden otros pensamientos.
    El paquete de medidas estaba envenenado, bueno para unos (actualización paguita , seguir mis nietos sin pagar tren, pero subir impuestos sobretodo a autónomos),otros salen perjudicados sobretodo los que tienen su vivienda ocupada, que coinciden con ingresos bajos.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

ALGUN DIA CALDRÀ PARLAR (DE LA LLENGUA PRÒPIA)

Segons els estudis més recents, el 30% de la població de 15 anys o més té el català com a llengua d'identificació única, mentre que el 40,4% s'identifica únicament amb el castellà. En algun lloc he llegit que el català és la primera llengua del 25% de la pobació, una xifra un xic més minsa però que indica la mateixa realitat. El problema de la realitat és que pot agradar més o menys, o que pot xocar amb els somnis i els ideals i les fantasies però, al capdavall, és la realitat. El problema de la realitat és que és real i, sovint, menys bufona que les il·lusions. Es pot treballar per canviar la realitat (de fet, aquesta seria una forma possible d'explicar la història de la humanitat). Però per fer una feina efectiva el primer que cal és reconèixer-la i admetre-la. Després ja vindran els projectes i els plans i els programes: però cap projecte que no parteixi del reconeixement de la realitat podrà tenir èxit. Negar la realitat, o substituir-la per un axioma impossible, no és ...

L'ARRELAMENT A CATALUNYA

Dues senyores caminen carrer avall. Surten de comprar al Supermercat Esclat i passen per la vora de la porta de l'escola, que ha tancat fa mitja hora. Un grup de nens, d'uns vuit o nou anys, juguen a pilota i xuten fort, i no s'aturen quan passen les dones, que corren el risc d'endur-se un cop de pilota al cap. Però elles no els diuen res, tan sols es miren els nens amb ulls rancuniosos. Quan son fora de perill, l'una li diu a l'altra: Ho has vist? Son d'aquells... "D'aquells" es refereix al color de la seva pell i als trets facials, que delaten la procedència hispanoamericana.  Dos dies enrere, la mare d'una alumna boliviana que ha arribat a l'escola fa tres mesos denuncia que la seva filla pateix bullying, i explica algunes de les amenaces que rep. La més sorprenent de totes és: li han dit que a l'escola no volem persones que no parlin en català. I és sorprenent perquè en aquesta escola no hi ha infants catalanoparlants, potser -a...

EL CATALÀ PLANER I EL POBLE FELIÇ

Si vostès han llegit la novel·la de George Orwell "1984" recordaran que en aquell món (que no sabem si és només distòpic o també premonitori), hi ha un ministeri encarregat de pulir el diccionari. A cada nova edició del diccionari oficial hi ha menys pàgines, i l'objectiu és aconseguir un diccionari general de la llengua de no més de 50 pàgines, cosa que s'espera aconseguir ben aviat. Quan els mitjans transmeten aquesta informació, el poble aplaudeix amb fervor.  Es poden imaginar quines son les paraules que es van eliminant del diccionari: les que contenen significats poc convenients, les complexes. Orwell parla de "paraules innecessàries", i l'objectiu del ministeri és reduir la capacitat de pensament: si tenim menys paraules, pensarem menys. "1984" és un text de ficció literària que molts cops s'ha volgut veure com una profecia exagerada del que suposen els sistemes polítics totalitaris, una vigilància extrema de l'estat que pretén v...