Ir al contenido principal

QUI POT MATAR UN NEN?


¿Quién puede matar a un niño?
és una cinta de 1976, del mestre del terror Narciso Ibáñez Serrador. Planteja un terror original, a plena llum del dia i sense els efectes consabuts del gènere. Filmada sota el sol lluent d'Almuñécar, Menorca o Sitges, l'escandalosa llum mediterrània. Un estol de nens i nenes sembren el terror entre els adults. El protagonista, quan es veu acorralat, es defensa d'ells matant-los. Disculpeu l'espòiler.

És procedent recordar aquella cinta, provocadora, que se suma a moltes altres pel·lícules de l'època en que el malvat era un infant. En diverses d'elles hi flota l'aire de El senyor de les mosques, la novel·la de William Golding de 1954, pessimista i cruel, que qüestiona la suposada bondat innata de la nostra espècie: un text profundament anti roussonià. Alguna cosa així deuen pensar ses senyories de Vox, però també les de Junts, no ho oblidem. Fou Jordi Turull el primer que es va posicionar a favor de les expulsions d'immigrants -per no perdre peu davant de la senyora Orriols, que li trepitja el taló dret.

Junts és un partit estrambòtic, que simula tenir un únic objectiu: la independència, la unilateralitat i el "ho tornarem a fer" que no es cansen de dir. Però Junts també té altres idees, que queden ocultes rere el vel nacionalista. I és el seu tarannà ultraliberal, partidari de les privatitzacions, del negoci i del desmantellament de la res pública -per més que exigeixin una república catalana. En matèria d'immigració, Junts no dista gaire de la senyora Orriols, ni gaire de Vox. El propi Turull, un cop més, reclamava en plena campanya electoral regional que la Generalitat pugués expulsar estrangers. Li van haver de recordar que aquesta no és una competència de les autonomies, per si de cas havia tingut un lapsus a la Biden.

Voler expulsar menors en situació de màxima vulnerabilitat sembla una actitud inhumana, un acte de crueltat gratuïta i estúpida. Però el populisme nacionalista assenyala l'estranger tingui l'edat que tingui. En cada infant de fora hi veu una amenaça a les essències de la nació: això ja no és la terra d'acollida, que quedi ben clar. Un text de Carles Sentís de 1932 (Viatge en transmiserià, que en una reedició conté un pròleg de Jordi Pujol) fa un retrat profundament xenòfob dels barris de barraques de l'Hospitalet on malvivien els emigrants murcians a les primeres dècades del XX: els descriu com a ignorants, bruts, propagadors de malalties i, per fi, de delinqüents vocacionals. El retrat de Sentís podrien repescar-lo els polítics de Junts, perquè els encaixa perfectament. 

Tanta por fan els nens de fora en un país amb la natalitat sota zero? Els fa por que no vulguin ballar sardanes? Que no desitgin llegir les poesies de Guerau de Liost, cosa que sí desitgen més que res els joves catalans de veritat?


 

Comentarios

  1. De todo lo que dices, me he fijado en una cosa: no sé lo que significa Junts, su ideario, su programa. No sé si es sucesor de Convergencia, partido que a veces votaba. Si dices que va en contra de la emigración, activamente, la verdad no me gusta en absoluto. Espero que se aclaren.
    Saludos.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Junts es el enésimo cambio de nombre de Convergència, yo ya me he perdido en su deriva por distanciarse del corrupto Pujol y simular que son otra cosa. No lo son. Siempre ha sido un partido de derecha dura, hoy extrema derecha nacionalista. Yo no les votado nunca, pero siempre he tenido claro que representan a la oligarquía catalana, la que ríe de los trabajadores que les votan.

      Eliminar
  2. Ojo con Carlos Sentis. Un reaccionario de primera. En "Casi una biografía", de Dionisio Ridruejo, sale no bien retratado.
    Sentís puede ser el ideólogo de la Noguera, a mí no me cabe duda. Son, en sus manifestaciones, lo mismo.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Miquel, tienes que mandarme la referencia de ese texto de Ridruejo.

      Eliminar
    2. "Casi unas memorias". Dionisio Ridruejo:

      https://aladi.diba.cat/search~S171*spi?/Xcasi+unas+memorias&searchscope=171&SORT=D/Xcasi+unas+memorias&searchscope=171&SORT=D&SUBKEY=casi+unas+memorias/1%2C8%2C8%2CB/frameset&FF=Xcasi+unas+memorias&searchscope=171&SORT=D&1%2C1%2C

      Te mando la portada del libro que lo leí de la biblio. Puedes pedirlo, vale la pena por la cantidad de referencias; habla de la guerra civil, de todos los falangistas catalanes famosos; de su amigo Lorca; de un montón de gente que seguro te interesará, y sale a colación este señor.
      Hace mucho que lo leí y lo volveré a releer.
      está en todas las biblios y sino se puede pedir.
      Un abrazo

      Eliminar
  3. Junts és una sèrie de conceptes polítics separats i molt diferents entre si, que no s'aclaren, i estan, encara que no ho sembli, molt lluny de Vox i Orriols. La seva actitud és miserable i roïna, però no són supremacistes ni racistes. Simplement, aquests nens els importen un rave, com al PSOE, al PP, VOX, a ERC al sumsum i al corda. Per unes posicions políticament interessades, uns defensen ajudar aquests nens i els altres no. I quan convingui pot ser a l'inrevés.

    Salut.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

EL PROCÉS HO VA ESPATLLAR TOT

Escola d'un perifèria molt perifèrica, allà on la ciutat perd el nom i esdevé camp de runes i matoll sense botànica. Siluetes de polígons industrials, el so llunyà dels camions que venen d'Eslovènia i van a Polònia, alguns del quals encara lluen dibuixos metàl·lics de valquíries i amazones nues fets amb un antic aerògraf. No és fàcil descobrir el grup de cases que anomenen "el barri", en un pedent geperut més enllà de les naus industrials. És un grup de blocs de tres o quatre plantes, construït de pressa i corrents a finals dels setanta, tot i que les darreres construccions no tenen més de vint anys, aquells anys en què la construcció era l'esport nacional i havia consens: qualsevol pot fer-se ric si compra i després lloga, si compra i després ven. A l'escola que hi ha al capdavall del barri no hi ha més de cent alumnes, però s'hi compten més de trenta nacionalitats. Divideixo els alumnes en grups de quatre per fer una activitat de llengua catalana i me n&

EL DESIG DE SER VASSALLS

Al meu poble hi ha festa major i tendeixo a recloure'm a casa, a l'espera que passi, com el poruc s'aixopluga durant la tempesta. Malgrat tot  he de sortir a comprar al súper i per tant em topo colles de diables, de trabucaires, de castellers. Mai no he entès la cosa dels castells i menys encara després de saber que una nena enxaneta ha estat uns quants dies a l'hospital per una caiguda esgarrifosa. Em temo que ser enxaneta deu ser el càstig que s'imposa a la canalla que es porta malament a casa o que treu males notes a l'escola. Diables i trabucaires es vesteixen amb robes d'abans de la Il·lustració i així reivindiquen aquell passat feudal que tant agrada per aquestes terres nostàlgiques, quan érem vassalls del senyor comte o del bisbe d'Urgell. És el desig de ser vassall, que es fa incomprensible al segle XXI però que es manifesta cada any. Aquest estiu, al poble de Talamanca, han reeditat la performance lamentable que reviu la batalla, i hom es disfre

TODOS CONTRA LA INMIGRACIÓN

La inmigración es el gran problema. Diluye nuestra cultura y nuestra identidad, nos quitan lo nuestro, nos imponen sus costumbres y sus lenguas, se llevan las subvenciones públicas. Para defender lo nuestro, debemos expulsar a los de fuera. Y luego todo estará resuelto, como por arte de magia. Es mejor expulsar a los inmigrantes que tener la varita de Harry Potter. Me quedo atónito ante la estupidez de ese mensaje, que va calando como una lluvia fina y penetra las pieles como la garrapata. En Cataluña llevamos ya muchos años escuchando barbaridades contra los charnegos, que ahora se llaman ñordos. En Cataluña sabemos bastante bien de qué trata ese discurso. Pero la estupidez abarca el mundo, desde el Cabo de Hornos hasta el desierto de Gobi. Cuando la natalidad decae en Europa y todo el mundo sabe que lo que llamamos Europa colapsará dentro de 20 años por falta de ciudadanía joven y en edad laboral, siguen proponiendo más y mejores fronteras. Los países que se enriquecieron con el expo