QUI POT MATAR UN NEN?

¿Quién puede matar a un niño? és una cinta de 1976, del mestre del terror Narciso Ibáñez Serrador. Planteja un terror original, a plena llum del dia i sense els efectes consabuts del gènere. Filmada sota el sol lluent d'Almuñécar, Menorca o Sitges, l'escandalosa llum mediterrània. Un estol de nens i nenes sembren el terror entre els adults. El protagonista, quan es veu acorralat, es defensa d'ells matant-los. Disculpeu l'espòiler.

És procedent recordar aquella cinta, provocadora, que se suma a moltes altres pel·lícules de l'època en que el malvat era un infant. En diverses d'elles hi flota l'aire de El senyor de les mosques, la novel·la de William Golding de 1954, pessimista i cruel, que qüestiona la suposada bondat innata de la nostra espècie: un text profundament anti roussonià. Alguna cosa així deuen pensar ses senyories de Vox, però també les de Junts, no ho oblidem. Fou Jordi Turull el primer que es va posicionar a favor de les expulsions d'immigrants -per no perdre peu davant de la senyora Orriols, que li trepitja el taló dret.

Junts és un partit estrambòtic, que simula tenir un únic objectiu: la independència, la unilateralitat i el "ho tornarem a fer" que no es cansen de dir. Però Junts també té altres idees, que queden ocultes rere el vel nacionalista. I és el seu tarannà ultraliberal, partidari de les privatitzacions, del negoci i del desmantellament de la res pública -per més que exigeixin una república catalana. En matèria d'immigració, Junts no dista gaire de la senyora Orriols, ni gaire de Vox. El propi Turull, un cop més, reclamava en plena campanya electoral regional que la Generalitat pugués expulsar estrangers. Li van haver de recordar que aquesta no és una competència de les autonomies, per si de cas havia tingut un lapsus a la Biden.

Voler expulsar menors en situació de màxima vulnerabilitat sembla una actitud inhumana, un acte de crueltat gratuïta i estúpida. Però el populisme nacionalista assenyala l'estranger tingui l'edat que tingui. En cada infant de fora hi veu una amenaça a les essències de la nació: això ja no és la terra d'acollida, que quedi ben clar. Un text de Carles Sentís de 1932 (Viatge en transmiserià, que en una reedició conté un pròleg de Jordi Pujol) fa un retrat profundament xenòfob dels barris de barraques de l'Hospitalet on malvivien els emigrants murcians a les primeres dècades del XX: els descriu com a ignorants, bruts, propagadors de malalties i, per fi, de delinqüents vocacionals. El retrat de Sentís podrien repescar-lo els polítics de Junts, perquè els encaixa perfectament. 

Tanta por fan els nens de fora en un país amb la natalitat sota zero? Els fa por que no vulguin ballar sardanes? Que no desitgin llegir les poesies de Guerau de Liost, cosa que sí desitgen més que res els joves catalans de veritat?