Ir al contenido principal

QUI POT MATAR UN NEN?


¿Quién puede matar a un niño?
és una cinta de 1976, del mestre del terror Narciso Ibáñez Serrador. Planteja un terror original, a plena llum del dia i sense els efectes consabuts del gènere. Filmada sota el sol lluent d'Almuñécar, Menorca o Sitges, l'escandalosa llum mediterrània. Un estol de nens i nenes sembren el terror entre els adults. El protagonista, quan es veu acorralat, es defensa d'ells matant-los. Disculpeu l'espòiler.

És procedent recordar aquella cinta, provocadora, que se suma a moltes altres pel·lícules de l'època en que el malvat era un infant. En diverses d'elles hi flota l'aire de El senyor de les mosques, la novel·la de William Golding de 1954, pessimista i cruel, que qüestiona la suposada bondat innata de la nostra espècie: un text profundament anti roussonià. Alguna cosa així deuen pensar ses senyories de Vox, però també les de Junts, no ho oblidem. Fou Jordi Turull el primer que es va posicionar a favor de les expulsions d'immigrants -per no perdre peu davant de la senyora Orriols, que li trepitja el taló dret.

Junts és un partit estrambòtic, que simula tenir un únic objectiu: la independència, la unilateralitat i el "ho tornarem a fer" que no es cansen de dir. Però Junts també té altres idees, que queden ocultes rere el vel nacionalista. I és el seu tarannà ultraliberal, partidari de les privatitzacions, del negoci i del desmantellament de la res pública -per més que exigeixin una república catalana. En matèria d'immigració, Junts no dista gaire de la senyora Orriols, ni gaire de Vox. El propi Turull, un cop més, reclamava en plena campanya electoral regional que la Generalitat pugués expulsar estrangers. Li van haver de recordar que aquesta no és una competència de les autonomies, per si de cas havia tingut un lapsus a la Biden.

Voler expulsar menors en situació de màxima vulnerabilitat sembla una actitud inhumana, un acte de crueltat gratuïta i estúpida. Però el populisme nacionalista assenyala l'estranger tingui l'edat que tingui. En cada infant de fora hi veu una amenaça a les essències de la nació: això ja no és la terra d'acollida, que quedi ben clar. Un text de Carles Sentís de 1932 (Viatge en transmiserià, que en una reedició conté un pròleg de Jordi Pujol) fa un retrat profundament xenòfob dels barris de barraques de l'Hospitalet on malvivien els emigrants murcians a les primeres dècades del XX: els descriu com a ignorants, bruts, propagadors de malalties i, per fi, de delinqüents vocacionals. El retrat de Sentís podrien repescar-lo els polítics de Junts, perquè els encaixa perfectament. 

Tanta por fan els nens de fora en un país amb la natalitat sota zero? Els fa por que no vulguin ballar sardanes? Que no desitgin llegir les poesies de Guerau de Liost, cosa que sí desitgen més que res els joves catalans de veritat?


 

Comentarios

  1. De todo lo que dices, me he fijado en una cosa: no sé lo que significa Junts, su ideario, su programa. No sé si es sucesor de Convergencia, partido que a veces votaba. Si dices que va en contra de la emigración, activamente, la verdad no me gusta en absoluto. Espero que se aclaren.
    Saludos.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Junts es el enésimo cambio de nombre de Convergència, yo ya me he perdido en su deriva por distanciarse del corrupto Pujol y simular que son otra cosa. No lo son. Siempre ha sido un partido de derecha dura, hoy extrema derecha nacionalista. Yo no les votado nunca, pero siempre he tenido claro que representan a la oligarquía catalana, la que ríe de los trabajadores que les votan.

      Eliminar
  2. Ojo con Carlos Sentis. Un reaccionario de primera. En "Casi una biografía", de Dionisio Ridruejo, sale no bien retratado.
    Sentís puede ser el ideólogo de la Noguera, a mí no me cabe duda. Son, en sus manifestaciones, lo mismo.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Miquel, tienes que mandarme la referencia de ese texto de Ridruejo.

      Eliminar
    2. "Casi unas memorias". Dionisio Ridruejo:

      https://aladi.diba.cat/search~S171*spi?/Xcasi+unas+memorias&searchscope=171&SORT=D/Xcasi+unas+memorias&searchscope=171&SORT=D&SUBKEY=casi+unas+memorias/1%2C8%2C8%2CB/frameset&FF=Xcasi+unas+memorias&searchscope=171&SORT=D&1%2C1%2C

      Te mando la portada del libro que lo leí de la biblio. Puedes pedirlo, vale la pena por la cantidad de referencias; habla de la guerra civil, de todos los falangistas catalanes famosos; de su amigo Lorca; de un montón de gente que seguro te interesará, y sale a colación este señor.
      Hace mucho que lo leí y lo volveré a releer.
      está en todas las biblios y sino se puede pedir.
      Un abrazo

      Eliminar
  3. Junts és una sèrie de conceptes polítics separats i molt diferents entre si, que no s'aclaren, i estan, encara que no ho sembli, molt lluny de Vox i Orriols. La seva actitud és miserable i roïna, però no són supremacistes ni racistes. Simplement, aquests nens els importen un rave, com al PSOE, al PP, VOX, a ERC al sumsum i al corda. Per unes posicions políticament interessades, uns defensen ajudar aquests nens i els altres no. I quan convingui pot ser a l'inrevés.

    Salut.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LAMINE YAMAL, EL EJEMPLO

Llevo toda la vida escuchando que el Barça es más que un club, que transmite unos grandes valores a sus deportistas y que, por lo tanto, son ejemplo para pequeños y mayores. Una cantinela repetitiva y aburrida. Creo recordar algo sobre la cultura del esfuerzo, como si el albañil que curra a 40 grados en la esquina arreglando la tapadera de la cloaca no fuese un ejemplo de esfuerzo (y el albañil tiene mucha más utilidad social que un balonpedista). Nos hemos hartado de escuchar que el Barça representa a una nación y a una cultura, y que es una vía de integración social y cultural y etcétera.  Es cierto que los futbolistas ejercen una gran influencia sobre la infancia, aunque también deberíamos analizar esa influencia y convenir que quizás no sea la mejor posible. Los niños de la clase admiran a los jugadores por el dinero que tienen, sus coches, sus chalés y sus fiestuquis. Jamás he escuchado a un niño contando lo de la cultura del esfuerzo, ni de la superación ni nada de eso. Ellos...

I SI ALGÚ DIU "PUTA CATALUNYA"?

La broma de dir "Puta Espanya" ha durat anys als canals de la Corporació Catalana de Mitjans, i es veu que agradava molt. No hi a haver queixes, tot i que potser en Pau Vidal hauria preferit que, enlloc de "puta", s'emprés "barjaula", un mot més genuí. Quan van començar amb el "Puta Espanya" jo ja havia deixat de sintonitzar Tv3 i Catalunya Ràdio pel seu biaix independentista, de manera que, tot i que lamento que un mitjà públic usi aquest llenguatge, lamento molt més que decidissin abandonar el periodisme per passar-se a la propaganda. En qualsevol cas, n'hi ha prou amb abandonar la sintonia. Però aquestes bromes patriòtiques no poden amagar que el nacionalisme tolera molt malament l'humor quan se li aplica a ell, de la mateixa manera que les religions: qualsevol ironia contra la ideologia és vista com un atac de catalanofòbia insostenible i que cal denunciar. I això és el que li ha passat a l'obra teatral "Esas latinas...

RERE LES PETJADES DEL FRONT NACIONAL DE CATALUNYA

El meu pare, quan era molt jove i encara no era pare, va militar en un partit que s'anomenava Front Nacional de Catalunya. El lema del qual era "Per una Catalunya independent i socialista". Quan jo era petit, ell encara militava en aquella organització, i no sabria dir fins quan ho va fer. Recordo fragments dispersos: el líder del grup duia un nom que no recordo, i el cognom era Cornudella, que es veu que és el cognom d'una família molt catalana, d'aquestes de sempre de la Catalunya vella. El meu pare explicava anècdotes de l'època clandestina, quan jo encara no havi anadscut i en Franco era viu, com aquella de quan en Cornudella li va demanar que anés a repartir pamflets catalanistes i socialistes i li va donar una pistola, que ell es va guardar a la gavardina i es veu que una nit es va topar amb un sereno i enlloc de treure la pistola, va apuntar el sereno amb el dit per dins de la butxaca, de manera que el sereno va fugir amb el talons tocant-li el cul, enm...