Ir al contenido principal

LA GUERRA QUE NO S'ACABA



Un altre llibre sobre la guerra civil? La persona que em diu això escriu de vegades i ha publicat un parell de llibres i, no obstant això, es presenta com a escriptora. En aquests temps, cadascú és l'amo de la seva identitat i no cal demostrar res: n'hi ha prou amb manifestar-ho. La voluntat de ser, diuen a Catalunya. En qualsevol cas, el que em vol dir és que hi ha massa llibres sobre la guerra civil espanyola.

Em demano quina és la mena de persona que troba que ja hi ha massa llibres sobre la guerra, si aquesta opinió respòn a un patró psicosocial: solen ser els qui no els agrada que es remeni més el tema. Als independentistes no els agrada: troben que la guerra és espanyola com la truita de patates, i per consegüent no interessa? Penso que, més aviat, els incomoda evidenciar que fou la guerra de tots, que no hi ha rastre de trets diferencials, que en la guerra hi hagué milers de catalans franquistes, comunistes, anarquistes... que els catalans no foren un sol poble. Que els catalans es van matar entre ells, que els espanyols es van matar entre ells.

A la menestralia catalana, com és el cas de la senyora que cito, no li agrada parlar de la guerra perquè, al capdavall, un cop acabada la guerra, la menestralia es va apuntar al carro guanyador. Es tractava de viure en pau, de no fer-se veure, de fer la viu-viu. No cal pensar gaire per entendre què va permetre els quaranta anys de Franco, ni perquè el nacionalisme català té tants tics autoritaris ni perquè s'assembla tant a això que avui en diuen ultradreta.

Hi ha massa cinema sobre la Guerra Mundial? Massa sobre vampirs o zombis? Algú gosaria dir-li a Coppola ¿una altra pel·lícula sobre el Vietnam després de veure Apocalypse Now? La resposta em sembla senzilla: si tens alguna cosa nova a dir, què importa el tema? Ets capaç de crear una metàfora nova, un nou significat, tens un nou punt de vista? Sí la resposta és afirmativa, ho has d'escriure. Mai no hi haurà massa novel·les sobre la cobdícia ni sobre la venjança ni sobre el desig. No n'esperis gran cosa de la fi del món: a la vigília, algú publicarà un llibre sobre la melanconia.

Ara mateix estic a l'espera de l'aparició de "Conquistadors" traduïda al castellà, una novel·la d'Éric Vuillard sobre Francisco Pizarro. ¿Una altra novel·la sobre la conquesta d'Amèrica? Els puc assegurar que no han llegit res tan original ni tan bo sobre aquella història.

La península de las casas vacías és una altra novel·la sobre la guerra civil espanyola. L'ha escrita un home nascut el 1990, i la data demostra que es pot continuar escrivint. O que cal continuar escrivint. Si un home de 30 anys ha sentit la necessitat d'escriure vol dir que el tema és viu. L'autor escriu no pas sobre el pare o sobre l'avi: David Uclés escriu sobre el besavi, i aquesta distància de tres generacions l'apropa al fenòmen d'es d'una perspectiva nova, poètica, al·lucinada i brillant.

És un text estrictament literari, una joia en aquests temps d'escriptura que vol ser guió de sèrie d'èxit o entreteniment tediós que tant de paper consumeix, que tants arbres malgasta. Molt lluny de l'entreteniment, el text inclassificable d'Uclés transita i busseja, surfeja, s'endinsa en els somnis, és dolç i molest, carícia i bufetada, petó i cop de puny. I tot alhora. La novel·la del segle XXI, ja ho veuen, pot saltar on menys te l'esperes, com per exemple a Úbeda.

Comentarios

  1. A tener en cuenta. También espero la traducida de Pizarro, me interesa el tema.
    Salut

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LA HUELGA DE DOCENTES, OTRA VEZ

Creo que fue el domingo pasado, cuando una gran algarabía inundó las calles: un grupo de chicos de la cosa del fútbol, todos ellos hombres, todos ellos muy ricos, desfilaron ante el pueblo humilde, que les aplaudía con fervor. Ellos cantaban y reían y bebían, y el pueblo aplaudía cada una de sus gracias. Uno de ellos agitó una bandera con una estrella, y el pueblo aplaudía. Los chicos del fútbol nunca han sido muy listos (quizás por eso juegan al fútbol), y eso le gusta al pueblo: tener la certeza de que se puede ser muy rico sin ser listo y sin estudios más allá de los obligatorios. Muchos niños de hoy admiran a esos tipos ricos que se pasean por la ciudad encima de un autocar haciendo el ganso. El martes siguiente, hubo una manifestación de docentes en las mismas calles. Esta vez, los niños ricos del fútbol se quedaron en sus jacuzzis o en sus chalés y no se molestaron en salir para aplaudir a los docentes. Aunque, a decir verdad, la manifestación de los docentes no pretendía ser vit...

EL TURISTA VIRAL

No ganamos para sustos, y se diría que hay alguien muy interesado en mantenernos en estado de susto permanente. Sin duda hay negocio en el susto, por fuerza debe haber negocio en el susto. El capitalismo siempre supo que el dinero está en el río revuelto de los miedos: el miedo a morir, a envejecer o a quedarse solo. La farmacia y la parafarmacia, la cosmética, la intervención estética (des de la operación de pechos o de glúteos a los implantes de pelo o la dentadura perfecta) mueven millones y millones. Solo se trata de avivar los miedos de forma constante y sin pausa. El miedo al terrorismo islámico disminuyó y ahora toca el miedo al virus. Sin duda algo se torció muy mucho con el COVID 19, y muchas generaciones arrastrarán el miedo al contagio. La sociedad parece distinta tras la pandemia de 2019. Ayer mismo vi a varias personas saliendo del Lidl con grandes cantidades de papel higiénico. El susto, a veces, parece inspirarse en los clásicos de la literatura, y en el caso del "h...

ALGUN DIA CALDRÀ PARLAR (DE LA LLENGUA PRÒPIA)

Segons els estudis més recents, el 30% de la població de 15 anys o més té el català com a llengua d'identificació única, mentre que el 40,4% s'identifica únicament amb el castellà. En algun lloc he llegit que el català és la primera llengua del 25% de la pobació, una xifra un xic més minsa però que indica la mateixa realitat. El problema de la realitat és que pot agradar més o menys, o que pot xocar amb els somnis i els ideals i les fantasies però, al capdavall, és la realitat. El problema de la realitat és que és real i, sovint, menys bufona que les il·lusions. Es pot treballar per canviar la realitat (de fet, aquesta seria una forma possible d'explicar la història de la humanitat). Però per fer una feina efectiva el primer que cal és reconèixer-la i admetre-la. Després ja vindran els projectes i els plans i els programes: però cap projecte que no parteixi del reconeixement de la realitat podrà tenir èxit. Negar la realitat, o substituir-la per un axioma impossible, no és ...