Ir al contenido principal

LA GUERRA QUE NO S'ACABA



Un altre llibre sobre la guerra civil? La persona que em diu això escriu de vegades i ha publicat un parell de llibres i, no obstant això, es presenta com a escriptora. En aquests temps, cadascú és l'amo de la seva identitat i no cal demostrar res: n'hi ha prou amb manifestar-ho. La voluntat de ser, diuen a Catalunya. En qualsevol cas, el que em vol dir és que hi ha massa llibres sobre la guerra civil espanyola.

Em demano quina és la mena de persona que troba que ja hi ha massa llibres sobre la guerra, si aquesta opinió respòn a un patró psicosocial: solen ser els qui no els agrada que es remeni més el tema. Als independentistes no els agrada: troben que la guerra és espanyola com la truita de patates, i per consegüent no interessa? Penso que, més aviat, els incomoda evidenciar que fou la guerra de tots, que no hi ha rastre de trets diferencials, que en la guerra hi hagué milers de catalans franquistes, comunistes, anarquistes... que els catalans no foren un sol poble. Que els catalans es van matar entre ells, que els espanyols es van matar entre ells.

A la menestralia catalana, com és el cas de la senyora que cito, no li agrada parlar de la guerra perquè, al capdavall, un cop acabada la guerra, la menestralia es va apuntar al carro guanyador. Es tractava de viure en pau, de no fer-se veure, de fer la viu-viu. No cal pensar gaire per entendre què va permetre els quaranta anys de Franco, ni perquè el nacionalisme català té tants tics autoritaris ni perquè s'assembla tant a això que avui en diuen ultradreta.

Hi ha massa cinema sobre la Guerra Mundial? Massa sobre vampirs o zombis? Algú gosaria dir-li a Coppola ¿una altra pel·lícula sobre el Vietnam després de veure Apocalypse Now? La resposta em sembla senzilla: si tens alguna cosa nova a dir, què importa el tema? Ets capaç de crear una metàfora nova, un nou significat, tens un nou punt de vista? Sí la resposta és afirmativa, ho has d'escriure. Mai no hi haurà massa novel·les sobre la cobdícia ni sobre la venjança ni sobre el desig. No n'esperis gran cosa de la fi del món: a la vigília, algú publicarà un llibre sobre la melanconia.

Ara mateix estic a l'espera de l'aparició de "Conquistadors" traduïda al castellà, una novel·la d'Éric Vuillard sobre Francisco Pizarro. ¿Una altra novel·la sobre la conquesta d'Amèrica? Els puc assegurar que no han llegit res tan original ni tan bo sobre aquella història.

La península de las casas vacías és una altra novel·la sobre la guerra civil espanyola. L'ha escrita un home nascut el 1990, i la data demostra que es pot continuar escrivint. O que cal continuar escrivint. Si un home de 30 anys ha sentit la necessitat d'escriure vol dir que el tema és viu. L'autor escriu no pas sobre el pare o sobre l'avi: David Uclés escriu sobre el besavi, i aquesta distància de tres generacions l'apropa al fenòmen d'es d'una perspectiva nova, poètica, al·lucinada i brillant.

És un text estrictament literari, una joia en aquests temps d'escriptura que vol ser guió de sèrie d'èxit o entreteniment tediós que tant de paper consumeix, que tants arbres malgasta. Molt lluny de l'entreteniment, el text inclassificable d'Uclés transita i busseja, surfeja, s'endinsa en els somnis, és dolç i molest, carícia i bufetada, petó i cop de puny. I tot alhora. La novel·la del segle XXI, ja ho veuen, pot saltar on menys te l'esperes, com per exemple a Úbeda.

Comentarios

  1. A tener en cuenta. También espero la traducida de Pizarro, me interesa el tema.
    Salut

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

L'HUMORISTA PUTAESPANYISTA

Sí que deu tenir límits l'humor: per dalt, els límits que l'enginy i la intel·ligència de l'humorista imposen. Per baix, tan sols es tracta de veure fins on d'avall es pot caure. Tenint en compte que cap avall no deu haver-hi límits, l'humorista es pot deixar anar pel pendent de la vulgaritat, l'insult més groller o la cacofonia fàcil. Com que fer riure és més difícil que fer plorar, l'humorista pot talentós té el recurs de buscar un humor facilot, pel broc gros, de riallada bruta i esdentegada. Humor de barra de bar a les hores petites. Hi ha un humor que apel·la la intel·ligència i la sensibilitat. I un altre que crida les vísceres. Als nens i a les nenes els fan riure els acudits sobre pets i llufes i caques, i a l'infant que roman dintre nostre sempre el faran riure aquestes bromes escatològiques. De la mateixa manera, al preadolescent li fa molta gràcia que algunes paraules apareguin a l'acudit: especialment penis, vulva, puta i etc. El preadole...

MAL ESTÁ LO QUE BIEN ACABA

La familia Pujol se sienta en el banquillo doce años más tarde. Por alguna oscura razón la justicia se torna lenta a veces y otras es veloz. Contra el fiscal, a la velocidad del rayo. El juicio contra Jordi Pujol llega tarde y cansado, fuera de los focos, apenas es noticia. Quizás ya nadie quiere acordarse del desastre, a nadie le gusta reconocer que proviene del horror. Así, a pesar de la tardanza y la pereza, no puedo evitar echar la mirada atrás y recordar el largo desierto, el oscuro y largo desierto que fueron los gobiernos de Pujol, el mal profundo que le infligió a la sociedad, no tan solo a la catalana aunque especialmente a la catalana. Fueron aquéllos años muchos años y muy pútridos. Gracias a la edición en facsímil del primer número de El Triangle, enero de 1990, en el 35 aniversario que acabamos de celebrar, recuerdo cosas que todavía retumban en los rincones de la memoria de la infamia y llego a sentir algo parecido a la vergüenza ¿de veras vivimos todo esto sin apenas inm...

UN MATÓN EN BADALONA, EN INVIERNO (¿Y EN VERANO?)

Quizás tras tantos años en la educación primaria, tengo una deformación profesional: cuando veo a un adulto me lo imagino como era cuando era niño. He aprendido a distinguir aquellas cosas del carácter que no cambian jamás, ya que deben responder a la configuración psicológica más profunda del individuo. Es muy fácil equivocarse, ya lo se, es solo un pasatiempo: no se vayan a pensar que soy un trastornado o que no tengo nada más que hacer. Pero es divertido. Con los políticos funciona bastante bien, ya que uno puede rastrear en su biografía y sacar conclusiones. El otro día me fijé en el señor García Albiol, alcalde de Badalona. Tipo muy alto, con unas grandes manos que se mueven mucho hacia adelante, como si el hombre estuviera calibrando la posibilidad de darte un bofetón tremebundo. Habla despacio y se inclina hacia el interlocutor, acostumbrado a que sus interlocutores sean siempre más bajitos. Le gusta el verbo directo, algo bronco, no hace bromas ni chascarrillos. Me lo imagino a...