Diario de un unionista

Familia de clase trabajadora en España, 2025 Dicen que España necesita del ladrillo y del turista para vivir. Y a alguien, en alguna parte, más listo que el hambre, se le ha ocurrido juntar los dos asuntos. Así nace la ocurrencia del piso turístico que está asolando el país. Porque no se trata ya de los centros de las grandes ciudades: hay pueblos de montaña que se empiezan a llenar de apartamentos para turistas al tiempo que echan a los vecinos. Las leyes del mercado, dicen. En España no ganamos para sustos ni para disgustos: tras la alegría inicial del turismo low cost y Airbnb, que teóricamente ayudaba a las buenas gentes a ingresar un poquito más, vino la peste, en forma de grandes inversores dispuestos a sacar tajada, pero a lo grande. Los listos suelen olerse los espacios desregulados, adonde acuden dando grandes dentelladas. Tonto el último: cuando el vecino pone un piso turístico, el otro vecino hace lo mismo. En España es fácil hacerse rico: lo dijo Alfonso Guerra. Lo que no ...

Vivim temps que prometen ser interessants, i això és una notícia molt dolenta per als qui vivim. Vivim temps de neofeixisme rampant, de líders que saluden a la romana, a l'estil nazi, d'eslògans facilets. Aquest cop i per primer cop, sembla que Catalunya porta un cert avantatge: el món ens mirava, potser? Ben Netanyahu porta un llacet groc al pit, l'Artur Mas saludava com Elon Musk a la campanya electoral de 2012, quan parlava d'un concepte tan nacionalsocialista com ho és "la voluntat d'un poble". Mas saludava com Musk 13 anys abans que ho fes el sorprenent enginyer aeroespacial i amo de Tesla. "Només el poble salva el poble", deien les pintades de l'esquerra Trotskista de 2017, de la CUP i els seus satèl·lits, sense recordar que la frase era molt anterior. Una frase heroica que va recuperar Roger Stone, el líder dels Proud Boys que van assaltar el Capitoli de Washington el gener de 2021 i que acaben de ser amnistiats, amnistiats com els lid...

Miri's bé les dues fotografies. És la mateixa ciutat, el mateix edifici. Els separen uns anys de diferència però no massa. La fotografia en blanc i negre mostra una concentració falangista a Sant Cugat del Vallès, possiblement el 1940, vila que va celebrar amb il·lusió la victòria franquista i a la qual, en compensació, les coses li van anar molt bé. I li continuen anant molt bé: no queda ni un pam del municipi sense urbanitzar, i això que ha tingut alcaldes d'esquerres, ecologistes i ecofeministes. De l'esquerra nacionalista, és clar. Des de sempre la nació mil·lenària, la llengua mil·lenària, la propietat mil·lenària. Si abans el problema foren les forces d'ocupació, ara ho son els okupes. Tot i que, a Sant Cugat, les forces d'ocupació van defensar les nostres coses i ara, vaja, els okupes son els nostres nens d'Arran que lluiten contra el capitalisme i l'heteropatriarcat fins que no posin seny i comprenguin de què tracta tot plegat i s'avinguin a què ...

És possible que Catalunya només m'agradi perquè forma part d'Espanya, però tot i així Catalunya sempre és un incordio. El territori no, que em resulta tan bell o tan indiferent com qualsevol altre del Mediterrani. El problema, com sempre, son algunes persones que viuen en aquest territori. Persones catalanes, vull dir. Persones catalanes que es consideren l'essència del territori, els xamans que interpreten el sentit i la voluntat del territori. L'ànima de la terra es manifesta en els nacionalistes i, encara que visquin en una trista ciutat belga, senten que els esperits ancestrals parlen per la seva boca. La pobra senyora Míriam Nogueras, per exemple, o el trist senyor Carles Puigdemont, que encara lluita contra l'evidència de la seva irrellevància, amb la fe que pretén moure muntanyes i tan sols mou la pols dels mobles polsegosos del xalet de Waterloo. Un trist fantasma que deambula perdut per les deixalles del vell partit, l'herència grapejada per la mà malde...

El senyor Eduard Sola, guionista de cine, va fer un brevíssim discurs quan va recollir el seu premi a la festa dels Gaudí, aquests premis que dona una ectoplasmàtica Acadèmia del cinema català. Va fer un elogi de l'educació pública, va lloar el progrés social, exemplificat en el fet que ell, guionista de cine,    és nét d'avis emigrants i analfabets, i va advertir contra la xenofòbia. L'he escoltat i és un discurs emotiu i molt correcte. Però... ai làs! Estem a Catalunya i sempre ens apareix el comissari polític de la cosa nacionalista, eixerit i vigilant, disposat a trobar-hi pegues i pecats, i decidit a imposar càstigs. L'impagable digital Vilaweb, impasible el ademán , ha disparat contra Sola i ho fa de la mà de la senyora Txell Partal que, suposo, deu ser parenta de l'amo. Partal (Txell) nega que hi hagi una Catalunya rica i catalana i una altra pobra i xarnega, nega que hi hagi dues Catalunyes. I és curiós que ho negui, perquè Sola no anomena dues Catalunyes en...

Que el tiempo pasa uno lo empieza a comprender más tarde. Ayer renové mi carnet de conducir por 10 años, de modo que la próxima renovación, si fuese, sucederá a los 70. Me parece inconcebible y mi imaginación no lo puede imaginar. Es algo que, simplemente, no había pensado jamás. Pocos días atrás vi un documental sobre el poeta Gabriel Ferrater, uno de los pocos poetas que me gustan de veras porque sus poemas son casi oralidad, con un catalán sorprendente en su brillo y esa fluidez inaudita en la poesía catalana. Un tipo especial, que decidió no vivir más allá de los 50 y se suicidó a los 49, pocos días antes del cumpleaños. Siempre me impresionó esa decisión tan fría en un tipo que parecía muy sentimental. Quizás ahí está el asunto. Gabriel no soportaba la idea de envejecer y además odiaba el olor que hacen los viejos. Es cierto que cada edad huele de una forma: los bebés huelen a bebés y es un olor inolvidable. Ayer murió David Lynch y esa muerte me sacudió todo el cuerpo. Si tuviera...

Ho explica molt bé José Álvarez Junco, historiador de la Complutense: "Les persones educades en un món mental aïllat, en el qual només se celebren els heroïsmes del propi poble i es reciten cada dia les injustícies sofertes en el passat, els que es veuen a sí mateixos com a descendents de víctimes innocents i mai com a hereus de vileses, tendeixen amb facilitat a adoptar avui posicions d'intolerància, de simplesa ideològica, de repulsa a l'estranger, de nostàlgia feixista". (A l'epíleg de "Els amnèsics", el llibre de Géraldine Schwarz). Vet aquí un bon diagnòstic del curs de formació nacionalista intensiu que sofreix Catalunya, ofert des de les institucions governamentals des de fa molts anys. Avui encara, a les escoles es narren els terribles greuges que ha sofert Catalunya i els llibres de text parlen d'una Catalunya sotmesa secularment, atabalada per derrotes infames i tot plegat en present: hi ha qui no dubta en parlar de Catalunya com d'un p...