Ir al contenido principal

VIVIM TEMPS INTERESSANTS PER ALS LLOPS

Vivim temps que prometen ser interessants, i això és una notícia molt dolenta per als qui vivim. Vivim temps de neofeixisme rampant, de líders que saluden a la romana, a l'estil nazi, d'eslògans facilets. Aquest cop i per primer cop, sembla que Catalunya porta un cert avantatge: el món ens mirava, potser? Ben Netanyahu porta un llacet groc al pit, l'Artur Mas saludava com Elon Musk a la campanya electoral de 2012, quan parlava d'un concepte tan nacionalsocialista com ho és "la voluntat d'un poble". Mas saludava com Musk 13 anys abans que ho fes el sorprenent enginyer aeroespacial i amo de Tesla.

"Només el poble salva el poble", deien les pintades de l'esquerra Trotskista de 2017, de la CUP i els seus satèl·lits, sense recordar que la frase era molt anterior. Una frase heroica que va recuperar Roger Stone, el líder dels Proud Boys que van assaltar el Capitoli de Washington el gener de 2021 i que acaben de ser amnistiats, amnistiats com els liders processistes catalans que van violentar la Constitució el 2017. Al capdavall, amnistia per a tothom. L'amnistia per als catalans va arribar primer, de nou. Farem una Amèrica més gran altra vegada, diu el feixisme que sobrevola els Estats Units. I l'independentisme català deia que farem una Catalunya més feliç el 2017, més lliure i més feliç i més rica. El populisme feixista no té fronteres i promet un gelat de xocolata, de postres, cada dia.

¡Libertad! Crida el neofeixisme de la Comunitat de Madrid, i ¡llibertat! cridava la massa independentista liderada per la Carme Forcadell, i allibereu els presos de Lledoners, cridaven per les ràdios del règim i a les tertúlies de TV3 sense explicar que els presos se la passaven bomba, curulls de privilegis i de visites. Algú hauria de perdre una estona mirant com Isabel Díaz Ayuso copia fil per randa el procés independentista català. Amb una única dieferència: l'Isabel és llesta i li surt bé. Llibertat: la llibertat dels llops i la mort de les ovelles, el lloc on nia el feixisme que ara ens sorprèn des d'Amèrica però que ja teníem vist a Catalunya. Com un laboratori d'assajos, Catalunya va actuar com a lloc de proves per veure fins on la ciutadania és capaç de romandre atònita i sense protestar. Per primer cop, el feixisme va sobrevolar Catalunya i va posar un peu a Amèrica. Llibertat per als llops mentre la sanitat pública es desmantella, mentre les escoles romanen als barracons. Al cap i a la fi, els catalans son els qui més i millor van traficar amb esclaus al XIX: a l'hora de defensar la llibertat no ens guanya ningú.

Jordi Turull, que parla en nom de l'homenet de Waterloo que també es distingeix pel seu pentinat alternatiu, vol totes les competències per gestionar els immigrants, i no pas, precisament, per millorar les condicions acollidores del país d'acollida: vol llibertat per expulsar qui li sembli que cal expulsar. I en Donald vol deportar estrangers, deportar i deportar. Una Amèrica més gran i una Catalunya més catalana. Els polítics independentistes també consideren que Salvador Illa no és un president legítim del tot, com Trump pensava de Biden o Feijóo de Sánchez. Avancem cap a temps interessants que tan sols li interessen de veritat a La Caixa, al BBVA i, tal vegada, al Banc de Sabadell. L'interès és per als llops.


Comentarios

  1. Hubo un tiempo,no hace mucho, que instintivamente si levantabas el brazo,cerrabas el puño(con fuerza).Ahora abres la mano.
    Saludos

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Y ¿a qué crees que se debe ese cambio en la posición de la mano?

      Eliminar
  2. Te voy a explicar una cosa que me hizo mucha gracia, a la vez que me dió pena, Lluís.
    Dentro del voluntariado, en El Prat, hay un apartado de "comprensión lectora". Ahí estoy apuntado este año.

    Una vez a la semana después de clase , y durante una hora, se ayuda a los niños de 6 a 11 años, el que lo deseé, claro, a saber interpretar lo que lee, generalmente un cuento, un comic. Eso se hace dentro del colegio, en la biblioteca del mismo, después del horario de clase y durante una hora.
    Todos los libros son en catalán, esa es la premisa básica.
    La finalidad, o eso creía, era que los niños perdiesen el miedo al libro, que lo abrieran, igual que abren el celular de sus padres, y que leyeran. Bien.
    Justo ayer, la persona que lleva el programa hizo un pequeño discurso sobre el catalán, Franco, y la prohibición de leerlo y hablarlo durante el periodo dictatorial. Los niños se quedaron sorprendidos (yo también porque no sé porque vino la pequeña conferencia), pero no le di más importancia. Cuando acabo su discurso, un niño le preguntó en castellano sobre un libro que había visto y no encontraba entre los que había expuestos, y ella, la persona que lleva el proyecto, va y contesta:
    -No t'he entès, d'ara endavant en català, sinó no et contestaré¡

    Lo primero que pensé fue en la dictadura de Franco, pero a la inversa; lo segundo, que la comprensión lectora es perder miedo al libro, sin importar el idioma, que eso es secundario, pues lo importante es el soporte.

    Acabaré lo que he empezado, desde luego, pero ya no volveré a apuntarme en un proyecto donde lo que importa en realidad es la subvención y el "ente", no importa si comprenden o no, lo que importa es que sea en catalán. Es un juego sucio.
    Salut

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

APUNTES SOBRE PRENSA PROVINCIANA CON GANAS DE NACIONAL

Me siento en una mesita, en uno de esos pequeños bares de pueblo en donde se puede encontrar la mesa de los ancianos, la de los jóvenes, la de los jóvenes latinos, la de los magrebíes con sus cafés y sus cortados. Ya nos quedan pocos lugares en los que las generaciones y los diferentes puedan convivir en paz durante un rato. He llegado a este bar casi de casualidad. La mesa de los ancianos levanta la mirada cuando me ve pasar a su lado y me saludan. Eso tampoco es frecuente, o por lo menos no lo es en las ciudades. Observo que casi nadie está mirando la pantalla de su smartphone: por lo visto, aquí, cuando se encuentran todavía buscan el encuentro con los demás. Necesito reponerme y pido una botella grande de agua, una ensalada y un bocadillo. Durante la espera (el ritmo de los bares de pueblo es muy pausado) descubro un periódico doblado en la mesa de al lado. Parece un poco ajado pero ¡vaya! es el de hoy. Se trata de "La República-El Punt-Avui", un triunvirato difícil de en...

A NOELIA NADIE LA ESPERABA AQUÍ

"Nadie me esperaba aquí" es el título del libro que Noelia Ramírez publicó en noviembre de 2025 (Nuevos cuadernos Anagrama) y que yo he leído este verano durante unos días en un pueblecito del pirineo francés en donde tampoco me esperaba nadie. El libro es un ensayo breve, de poco más de 100 páginas, que lleva por subtítulo "Apuntes sobre el desclasamiento".  En un verano de lecturas sesudas (W.G. Sebald, Carrère, Mario Bunge o Patrick Deville), la lectura de Ramírez ha sido com un soplo de aire que quizás no sea fresco en esta canícula que también llegó al Pirineo francés y en una época de calenturas, misiles y drones, políticos exacerbados que usan palabras gruesas. Lo de Noelia Ramírez es un viaje a la adolescencia y la juventud de una chica del extrarradio que consiguió llegar a la universidad con el esfuerzo de aquéllas hijas e hijos de la clase obrera que ahora se desvanece lentamente, tan lentamente como con seguridad. Es un relato seco y sin florituras ni fi...

L'11 DE SETEMBRE MÉS FELIÇ I MENYS INTERESSANT

El veí més indepe del meu bloc arriba a l'11 de setembre de 2026 amb la bandera feta un nyap . Giro la mirada enrere i contemplo, sense rencor i sense amor, aquells 11 de setembre furiosos, en què tremolaven els contenidors d'escombraries davant l'amenaça de les torxes ardents, les inacables cadenes humanes, els autocars i el merchandising de l'Assemblea Nacional i de Vilaweb, tots apressats a vendre xancletes, samarretes i gorres amb a bandera estelada. A l'entrada del supermercat Esclat, un aparador especial i majestuós venia tots els complements per anar a la manifestació. No hi havia balcó sense bandera ni pit sense samarreta, cada any un eslògan nou, escrit en un estil que anava de l'esperança a l'amenaça. Al final, tot fou un foc pàl·lid cuit entre els valors petitburgesos, la xenofòbia, el nacionalisme més ranci i el romanticisme més tronat. El pupurri i la transversalitat no son sinònims: la confluència programàtica que va agermanar les diverses trib...