LA TXELL PARTAL S'ENNUEGA AMB EN GAUDÍ

El senyor Eduard Sola, guionista de cine, va fer un brevíssim discurs quan va recollir el seu premi a la festa dels Gaudí, aquests premis que dona una ectoplasmàtica Acadèmia del cinema català. Va fer un elogi de l'educació pública, va lloar el progrés social, exemplificat en el fet que ell, guionista de cine,    és nét d'avis emigrants i analfabets, i va advertir contra la xenofòbia. L'he escoltat i és un discurs emotiu i molt correcte. Però... ai làs! Estem a Catalunya i sempre ens apareix el comissari polític de la cosa nacionalista, eixerit i vigilant, disposat a trobar-hi pegues i pecats, i decidit a imposar càstigs.

L'impagable digital Vilaweb, impasible el ademán, ha disparat contra Sola i ho fa de la mà de la senyora Txell Partal que, suposo, deu ser parenta de l'amo. Partal (Txell) nega que hi hagi una Catalunya rica i catalana i una altra pobra i xarnega, nega que hi hagi dues Catalunyes. I és curiós que ho negui, perquè Sola no anomena dues Catalunyes en cap moment del discurs. Sola tan sols reivindica els seus orígens xarnegos i pobres, li piqui a qui li piqui. I a la senyora Partal li pica. Per negar l'existència de dues Catalunyes, la reportera usa el vell argument del cherry picking: recorda que va tenir un amic castellanoparlant que vivia a Pedralbes, la muller del qual era xarnega però oh, miracle, la parella es comunicava en català.

Ja ho sap: si vostè va conèixer una vegada un castellanoparlant ric (o un catalanoparlant pobre) queda demostrat científicament que no es pot parlar de llengües i classes socials a Catalunya. Ergo: si vostè es troba un dia amb un trèvol de quatre fulles, queda demostrat que el Trifolium té quatre fulles.

Amb l'anècdota del seu amic de Pedralbes la senyora Partal demostra que Sola no té raó i es queda tan ampla, i s'acomiada recomenant que no fem servir mai més el terme xarnego perquè tampoc no toca i fa lleig, i indueix a parlar de classes socials quan només hem de parlar de col·lectius nacionals: de poble català. L'obsessió per construir un "poble català" (alegre i combatiu, suposo) continua instal·lat al discurs del nacionalisme. Tothom recorda frases com: el poble català vol un referèndum, el poble català vol decidir, etc. La referència al Volk fou constant durant l'etapa negra del procés i els importava poc l'eco nazi de l'expressió.

A la senyora reportera se li ensuma un llautó supremacista o, com a mínim, un tuf classista. Però procura dissimular-ho advocant per l'existència d'una sola Catalunya, una, gran i lliure. La pluralitat cultural no li agrada i, de passada, tanca l'assumpte escabrós de la immigració andalusa i murciana perquè "ara no toca" parlar d'això. L'únic discurs vàlid per al nacionalisme és de la terra d'acollida i l'obligació dels immigrants per integrar-se, parlar català, ballar sardanes, celebrar el Caga Tió -molt millor que la Nochebuena xarnega- i llegir versos de Guerau de Liost. Negar l'explotació salvatge a la qual l'empresariat català va sotmetre els milers d'immigrants és un dogma: nosaltres tot ho vam fer bé i som la bona gent, la que  no llença ni un paper a terra i es manifesta pacíficament. Xenofòbia? Supremacisme? Qui digui això vol trencar la convivència exemplar dels catalans, aquesta gent que vivim en igualtat de condicions i d'oportunitats, cadascú a la seva caseta amb hortet i llacet groc in pectore.

Durant els primers anys del desastre processista va aparèixer (com per art de màgia, ningú no sap ben bé com) la plataforma Súmate, cenacle obscur d'on va emergir el senyor Gabriel Rufián. Súmate tenia per objectiu promoure el vot independentista a L'Hospitalet de Llobregat i a tot el món, i s'adreçava a la xarnegada: a la ciutadania d'origen immigrant i de parla castellana. Com explicaria la senyora Partal l'existència de Súmate?

En un capítol de "Paseos con mi madre", un llibre cabdal per comprendre la pluralitat catalana i que la senyora Partal faria molt bé de llegir (després de prendre's una valeriana i dos ansiolítics, no li vull cap mal), Javier Pérez Andújar explica la nit electoral en la qual, tot caminant Rambla de Catalunya avall, va passar pel davant de l'Hotel Majèstic i va topar-se amb els convergents que celebraven una nova victòria per majoria de Jordi Pujol, el president delinqüent: Que es foti la xarnegada! cridaven els vencedors, Que es foti la xarnegada! Tal com ho veu la Txell Partal: una sola Catalunya, rica i plena i catalanoparlant.