Ir al contenido principal

LA TXELL PARTAL S'ENNUEGA AMB EN GAUDÍ


El senyor Eduard Sola, guionista de cine, va fer un brevíssim discurs quan va recollir el seu premi a la festa dels Gaudí, aquests premis que dona una ectoplasmàtica Acadèmia del cinema català. Va fer un elogi de l'educació pública, va lloar el progrés social, exemplificat en el fet que ell, guionista de cine,    és nét d'avis emigrants i analfabets, i va advertir contra la xenofòbia. L'he escoltat i és un discurs emotiu i molt correcte. Però... ai làs! Estem a Catalunya i sempre ens apareix el comissari polític de la cosa nacionalista, eixerit i vigilant, disposat a trobar-hi pegues i pecats, i decidit a imposar càstigs.

L'impagable digital Vilaweb, impasible el ademán, ha disparat contra Sola i ho fa de la mà de la senyora Txell Partal que, suposo, deu ser parenta de l'amo. Partal (Txell) nega que hi hagi una Catalunya rica i catalana i una altra pobra i xarnega, nega que hi hagi dues Catalunyes. I és curiós que ho negui, perquè Sola no anomena dues Catalunyes en cap moment del discurs. Sola tan sols reivindica els seus orígens xarnegos i pobres, li piqui a qui li piqui. I a la senyora Partal li pica. Per negar l'existència de dues Catalunyes, la reportera usa el vell argument del cherry picking: recorda que va tenir un amic castellanoparlant que vivia a Pedralbes, la muller del qual era xarnega però oh, miracle, la parella es comunicava en català.

Ja ho sap: si vostè va conèixer una vegada un castellanoparlant ric (o un catalanoparlant pobre) queda demostrat científicament que no es pot parlar de llengües i classes socials a Catalunya. Ergo: si vostè es troba un dia amb un trèvol de quatre fulles, queda demostrat que el Trifolium té quatre fulles.

Amb l'anècdota del seu amic de Pedralbes la senyora Partal demostra que Sola no té raó i es queda tan ampla, i s'acomiada recomenant que no fem servir mai més el terme xarnego perquè tampoc no toca i fa lleig, i indueix a parlar de classes socials quan només hem de parlar de col·lectius nacionals: de poble català. L'obsessió per construir un "poble català" (alegre i combatiu, suposo) continua instal·lat al discurs del nacionalisme. Tothom recorda frases com: el poble català vol un referèndum, el poble català vol decidir, etc. La referència al Volk fou constant durant l'etapa negra del procés i els importava poc l'eco nazi de l'expressió.

A la senyora reportera se li ensuma un llautó supremacista o, com a mínim, un tuf classista. Però procura dissimular-ho advocant per l'existència d'una sola Catalunya, una, gran i lliure. La pluralitat cultural no li agrada i, de passada, tanca l'assumpte escabrós de la immigració andalusa i murciana perquè "ara no toca" parlar d'això. L'únic discurs vàlid per al nacionalisme és de la terra d'acollida i l'obligació dels immigrants per integrar-se, parlar català, ballar sardanes, celebrar el Caga Tió -molt millor que la Nochebuena xarnega- i llegir versos de Guerau de Liost. Negar l'explotació salvatge a la qual l'empresariat català va sotmetre els milers d'immigrants és un dogma: nosaltres tot ho vam fer bé i som la bona gent, la que  no llença ni un paper a terra i es manifesta pacíficament. Xenofòbia? Supremacisme? Qui digui això vol trencar la convivència exemplar dels catalans, aquesta gent que vivim en igualtat de condicions i d'oportunitats, cadascú a la seva caseta amb hortet i llacet groc in pectore.

Durant els primers anys del desastre processista va aparèixer (com per art de màgia, ningú no sap ben bé com) la plataforma Súmate, cenacle obscur d'on va emergir el senyor Gabriel Rufián. Súmate tenia per objectiu promoure el vot independentista a L'Hospitalet de Llobregat i a tot el món, i s'adreçava a la xarnegada: a la ciutadania d'origen immigrant i de parla castellana. Com explicaria la senyora Partal l'existència de Súmate?

En un capítol de "Paseos con mi madre", un llibre cabdal per comprendre la pluralitat catalana i que la senyora Partal faria molt bé de llegir (després de prendre's una valeriana i dos ansiolítics, no li vull cap mal), Javier Pérez Andújar explica la nit electoral en la qual, tot caminant Rambla de Catalunya avall, va passar pel davant de l'Hotel Majèstic i va topar-se amb els convergents que celebraven una nova victòria per majoria de Jordi Pujol, el president delinqüent: Que es foti la xarnegada! cridaven els vencedors, Que es foti la xarnegada! Tal com ho veu la Txell Partal: una sola Catalunya, rica i plena i catalanoparlant.


Comentarios

  1. Una mica pixada fora de test el discurs, la meva dona és xarnega i no té res a veure amb aquest Sola. i d'analfabets n'hi ha totes bandes no només als xarnegos. A més Solà no és ni xarnego. NI SAP QUE ÉS REALMENT UN XARNEGO.
    Hijo nacido en Cataluña de un progenitor catalán y un progenitor no catalán, proveniente de otro territorio español, segonds la RAE.
    El meu sogre era de Seròs (Lleida) i la sogra d'Olba (Terol) per tant la Nuri es xarnega.
    Dit això, el discurs de Sola sona a oportunista I fora de context, pero no treu que la reacció de la Txell Partal i altres de la ceba, no sigui lamentable.

    Salut.

    ResponderEliminar
  2. Si es que ya tendríamos que dejar esos términos de xarnegos,de andaluces y murcianos (eres libre de seguir usándolos),hay que procurar una juventud nueva que se sienta del país, que estudien en las dos lenguas o mejor tres.Estoy que no quepo en mi ropa,porque mi nieta que ha hecho un viaje a Alemania, con 16 años todos creían que era alemana,por lo bien que se expresa en este idioma.Sus padres,son catalanes,de mezclas de sangre.Eso es lo que importa,la cultura, la preparación ante la vida y no el continúo recuerdo de los orígenes.Mi nieta se expresa además en inglés, francés,catalán y castellano.
    Saludos

    ResponderEliminar
  3. Yo soy charnego, y mis abuelos murcianos.
    salut

    ResponderEliminar
  4. Ya no hay andaluces,ni murcianos ni charnegos.Son conceptos rancios.Tanto la comunidad andaluza,como la murciana ,tienen un PIB servicios,igual o más alto que Cataluña.Nadie de esas comunidades,se le ocurre migrar ,se vive muy bien.
    Lo que no entiendo es que se presuma o se diga,que sus orígenes son de esas comunidades,como si eso les diera una medalla de honor.Si se nace en Cataluña,eres catalán y español y ya está. Las diferencias son sociales,nivel de estudios,nivel de ingresos.
    Saludos








    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

VIVIM TEMPS INTERESSANTS PER ALS LLOPS

Vivim temps que prometen ser interessants, i això és una notícia molt dolenta per als qui vivim. Vivim temps de neofeixisme rampant, de líders que saluden a la romana, a l'estil nazi, d'eslògans facilets. Aquest cop i per primer cop, sembla que Catalunya porta un cert avantatge: el món ens mirava, potser? Ben Netanyahu porta un llacet groc al pit, l'Artur Mas saludava com Elon Musk a la campanya electoral de 2012, quan parlava d'un concepte tan nacionalsocialista com ho és "la voluntat d'un poble". Mas saludava com Musk 13 anys abans que ho fes el sorprenent enginyer aeroespacial i amo de Tesla. "Només el poble salva el poble", deien les pintades de l'esquerra Trotskista de 2017, de la CUP i els seus satèl·lits, sense recordar que la frase era molt anterior. Una frase heroica que va recuperar Roger Stone, el líder dels Proud Boys que van assaltar el Capitoli de Washington el gener de 2021 i que acaben de ser amnistiats, amnistiats com els lid...

JAUME COLLBONI Y LAS TENTACIONES DE UN SOCIALISTA BUSINESS FRIENDLY

Jaume Collboni es un político versátil. Fue teniente de alcalde con Ada Colau, aunque un teniente de alcalde poco fiable en varias ocasiones. Más de uno pensó que habría sido un gran teniente de alcalde de Xavier Trias, el alcalde de Convergència (o de Junts, o del PDCAT o como prefieran ustedes llamarle) ya que ambos coincidían algunas políticas liberales. Collboni se desmarcó de Colau en los últimos meses antes de las elecciones para posicionarse mejor ante la contienda. Le salió razonablemente bien y consiguió hacerse con el cargo. A Collboni le gustan el turismo y los hoteles y otros negocios afines, y los cruceros aparcados en el puerto, y suele contar que el turismo es una fuente de ingresos muy interesante para la ciudad. Quizás esta fuente de ingresos para las arcas municipales le impide ver el bosque. Y el bosque es, sin duda alguna, terrible: Barcelona exporta ciudadanos hacia las comarcas de su alrededor. Ciudadanos expulsados por la presión insoportable de los alquileres. L...

PARA LEYES, LAS DE LA SELVA, Y PARA VIVIENDAS, LAS CUEVAS

Familia de clase trabajadora en España, 2025 Dicen que España necesita del ladrillo y del turista para vivir. Y a alguien, en alguna parte, más listo que el hambre, se le ha ocurrido juntar los dos asuntos. Así nace la ocurrencia del piso turístico que está asolando el país. Porque no se trata ya de los centros de las grandes ciudades: hay pueblos de montaña que se empiezan a llenar de apartamentos para turistas al tiempo que echan a los vecinos. Las leyes del mercado, dicen. En España no ganamos para sustos ni para disgustos: tras la alegría inicial del turismo low cost y Airbnb, que teóricamente ayudaba a las buenas gentes a ingresar un poquito más, vino la peste, en forma de grandes inversores dispuestos a sacar tajada, pero a lo grande. Los listos suelen olerse los espacios desregulados, adonde acuden dando grandes dentelladas. Tonto el último: cuando el vecino pone un piso turístico, el otro vecino hace lo mismo. En España es fácil hacerse rico: lo dijo Alfonso Guerra. Lo que no ...