Ir al contenido principal

LA TXELL PARTAL S'ENNUEGA AMB EN GAUDÍ


El senyor Eduard Sola, guionista de cine, va fer un brevíssim discurs quan va recollir el seu premi a la festa dels Gaudí, aquests premis que dona una ectoplasmàtica Acadèmia del cinema català. Va fer un elogi de l'educació pública, va lloar el progrés social, exemplificat en el fet que ell, guionista de cine,    és nét d'avis emigrants i analfabets, i va advertir contra la xenofòbia. L'he escoltat i és un discurs emotiu i molt correcte. Però... ai làs! Estem a Catalunya i sempre ens apareix el comissari polític de la cosa nacionalista, eixerit i vigilant, disposat a trobar-hi pegues i pecats, i decidit a imposar càstigs.

L'impagable digital Vilaweb, impasible el ademán, ha disparat contra Sola i ho fa de la mà de la senyora Txell Partal que, suposo, deu ser parenta de l'amo. Partal (Txell) nega que hi hagi una Catalunya rica i catalana i una altra pobra i xarnega, nega que hi hagi dues Catalunyes. I és curiós que ho negui, perquè Sola no anomena dues Catalunyes en cap moment del discurs. Sola tan sols reivindica els seus orígens xarnegos i pobres, li piqui a qui li piqui. I a la senyora Partal li pica. Per negar l'existència de dues Catalunyes, la reportera usa el vell argument del cherry picking: recorda que va tenir un amic castellanoparlant que vivia a Pedralbes, la muller del qual era xarnega però oh, miracle, la parella es comunicava en català.

Ja ho sap: si vostè va conèixer una vegada un castellanoparlant ric (o un catalanoparlant pobre) queda demostrat científicament que no es pot parlar de llengües i classes socials a Catalunya. Ergo: si vostè es troba un dia amb un trèvol de quatre fulles, queda demostrat que el Trifolium té quatre fulles.

Amb l'anècdota del seu amic de Pedralbes la senyora Partal demostra que Sola no té raó i es queda tan ampla, i s'acomiada recomenant que no fem servir mai més el terme xarnego perquè tampoc no toca i fa lleig, i indueix a parlar de classes socials quan només hem de parlar de col·lectius nacionals: de poble català. L'obsessió per construir un "poble català" (alegre i combatiu, suposo) continua instal·lat al discurs del nacionalisme. Tothom recorda frases com: el poble català vol un referèndum, el poble català vol decidir, etc. La referència al Volk fou constant durant l'etapa negra del procés i els importava poc l'eco nazi de l'expressió.

A la senyora reportera se li ensuma un llautó supremacista o, com a mínim, un tuf classista. Però procura dissimular-ho advocant per l'existència d'una sola Catalunya, una, gran i lliure. La pluralitat cultural no li agrada i, de passada, tanca l'assumpte escabrós de la immigració andalusa i murciana perquè "ara no toca" parlar d'això. L'únic discurs vàlid per al nacionalisme és de la terra d'acollida i l'obligació dels immigrants per integrar-se, parlar català, ballar sardanes, celebrar el Caga Tió -molt millor que la Nochebuena xarnega- i llegir versos de Guerau de Liost. Negar l'explotació salvatge a la qual l'empresariat català va sotmetre els milers d'immigrants és un dogma: nosaltres tot ho vam fer bé i som la bona gent, la que  no llença ni un paper a terra i es manifesta pacíficament. Xenofòbia? Supremacisme? Qui digui això vol trencar la convivència exemplar dels catalans, aquesta gent que vivim en igualtat de condicions i d'oportunitats, cadascú a la seva caseta amb hortet i llacet groc in pectore.

Durant els primers anys del desastre processista va aparèixer (com per art de màgia, ningú no sap ben bé com) la plataforma Súmate, cenacle obscur d'on va emergir el senyor Gabriel Rufián. Súmate tenia per objectiu promoure el vot independentista a L'Hospitalet de Llobregat i a tot el món, i s'adreçava a la xarnegada: a la ciutadania d'origen immigrant i de parla castellana. Com explicaria la senyora Partal l'existència de Súmate?

En un capítol de "Paseos con mi madre", un llibre cabdal per comprendre la pluralitat catalana i que la senyora Partal faria molt bé de llegir (després de prendre's una valeriana i dos ansiolítics, no li vull cap mal), Javier Pérez Andújar explica la nit electoral en la qual, tot caminant Rambla de Catalunya avall, va passar pel davant de l'Hotel Majèstic i va topar-se amb els convergents que celebraven una nova victòria per majoria de Jordi Pujol, el president delinqüent: Que es foti la xarnegada! cridaven els vencedors, Que es foti la xarnegada! Tal com ho veu la Txell Partal: una sola Catalunya, rica i plena i catalanoparlant.


Comentarios

  1. Una mica pixada fora de test el discurs, la meva dona és xarnega i no té res a veure amb aquest Sola. i d'analfabets n'hi ha totes bandes no només als xarnegos. A més Solà no és ni xarnego. NI SAP QUE ÉS REALMENT UN XARNEGO.
    Hijo nacido en Cataluña de un progenitor catalán y un progenitor no catalán, proveniente de otro territorio español, segonds la RAE.
    El meu sogre era de Seròs (Lleida) i la sogra d'Olba (Terol) per tant la Nuri es xarnega.
    Dit això, el discurs de Sola sona a oportunista I fora de context, pero no treu que la reacció de la Txell Partal i altres de la ceba, no sigui lamentable.

    Salut.

    ResponderEliminar
  2. Si es que ya tendríamos que dejar esos términos de xarnegos,de andaluces y murcianos (eres libre de seguir usándolos),hay que procurar una juventud nueva que se sienta del país, que estudien en las dos lenguas o mejor tres.Estoy que no quepo en mi ropa,porque mi nieta que ha hecho un viaje a Alemania, con 16 años todos creían que era alemana,por lo bien que se expresa en este idioma.Sus padres,son catalanes,de mezclas de sangre.Eso es lo que importa,la cultura, la preparación ante la vida y no el continúo recuerdo de los orígenes.Mi nieta se expresa además en inglés, francés,catalán y castellano.
    Saludos

    ResponderEliminar
  3. Yo soy charnego, y mis abuelos murcianos.
    salut

    ResponderEliminar
  4. Ya no hay andaluces,ni murcianos ni charnegos.Son conceptos rancios.Tanto la comunidad andaluza,como la murciana ,tienen un PIB servicios,igual o más alto que Cataluña.Nadie de esas comunidades,se le ocurre migrar ,se vive muy bien.
    Lo que no entiendo es que se presuma o se diga,que sus orígenes son de esas comunidades,como si eso les diera una medalla de honor.Si se nace en Cataluña,eres catalán y español y ya está. Las diferencias son sociales,nivel de estudios,nivel de ingresos.
    Saludos








    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LEER A ROUSSEAU EN CEUTA

Imagen de Jean Jacques Rousseau en la Playa del Tarajal de Ceuta generada por Chat GPT Se cuenta que el joven Jean Jacques Rousseau se tendió, una tarde, bajo la sombra de un árbol para pegarse una siesta. Como el sol brillaba demasiado, dispuso una hoja del periódico encima de su cabeza. Cuando despertó, leió el periódico que le había ayudado a la siesta. Allí encontró la convocatoria de un concurso literario convocado por la Academia de Dijon dedicado al ensayo, cuyo tema debía ser la respuesta a la pregunta: "¿Cuál es el origen de la desigualdad entre los hombres, y si es respaldada por la ley natural?". Jean Jacques escribió entonces el Discurso sobre el origen y los fundamentos de la desigualdad entre los hombres , que le convirtió enseguida en una celebrity en toda Europa. Para Rousseau, la sociedad civil es una trampa perpetuada por los poderosos sobre los débiles, de modo que puedan conservar su poder y riqueza. Muchas veces creo que se debería releer a Rousseau, sobr...

LA MUERTE EN EL CAJERO AUTOMÁTICO

El periodista ha decidido reducir una vida a la categoría de "sintecho". La nota de prensa es escueta: fallece un sintecho en Castelldefels. Así me entero de que, si me muero hoy, la nota de mi defunción podría ser la muerte de un "contecho", quizás de un "techado". Debería consultarlo en el diccionario de la RAE. En realidad, de todos modos, el hombre vivía en el cubículo de un cajero automático de La Caixa y, por consiguiente, resguardado por el techo del banco. ¿Acaso no viven miles de personas bajo un techo propiedad de La Caixa? Hace muchos años, cuando me gustaba tanto andar arriba y abajo por las calles sin dirección ni más propósito que andar y mirar lo que hacen los hombres y las mujeres, las curiosidades de la arquitectura popular, las tiendas antiguas, los libreros de viejo, los bares solitarios y sombríos, conocí a un hombre muy mayor que no tenía casa. Le dejaban dormir en un garaje, a cambio de una somera vigilancia nocturna que actuaba como ...

LA NOSTRA SÍLVIA, NA SÍLVIA ORRIOLS

Imagen generada por una IA Fa temps que segueixo les aventures i desventures de la senyora Orriols, Sívia Orriols. La batllessa de Ripoll malgrat tots els entrebancs. Cal admetre que és una figura única del panorama polític català, amb una imatge cuidada d' outsider i àdhuc de víctima del sistema, completament fora del relat oficial que comparteixen la majoria dels partits convencionals (excepte Vox). Cal aturar-se un instant en el seu verb: prosòdia exquisida, lèxic més aviat anacrònic, cert gust per la floritura poètica i per l'adjectiu inesperat. Parla amb un to seriós molt proper a la ira, com si en qualsevol moment anés a explotar. Llenguatge duríssim i immisericorde contra allò que combat: la mesquinesa dels partits i, especialment, el perill de la pèrdua d'identitat cultural catalana enfront de les onades immigrades. En aquest sentit, tan sols seria una versió patriòtica de Vox, amb qui diu compartir gran part del programa exceptuant la qüestió catalana. Orriols irr...