Ir al contenido principal

LA BANDERA AL COR DE LA CIUTAT




Miri's bé les dues fotografies. És la mateixa ciutat, el mateix edifici. Els separen uns anys de diferència però no massa. La fotografia en blanc i negre mostra una concentració falangista a Sant Cugat del Vallès, possiblement el 1940, vila que va celebrar amb il·lusió la victòria franquista i a la qual, en compensació, les coses li van anar molt bé. I li continuen anant molt bé: no queda ni un pam del municipi sense urbanitzar, i això que ha tingut alcaldes d'esquerres, ecologistes i ecofeministes. De l'esquerra nacionalista, és clar.

Des de sempre la nació mil·lenària, la llengua mil·lenària, la propietat mil·lenària. Si abans el problema foren les forces d'ocupació, ara ho son els okupes. Tot i que, a Sant Cugat, les forces d'ocupació van defensar les nostres coses i ara, vaja, els okupes son els nostres nens d'Arran que lluiten contra el capitalisme i l'heteropatriarcat fins que no posin seny i comprenguin de què tracta tot plegat i s'avinguin a què la causa sempre ha estat una i la mateixa: viure molt bé. Als demés que els bombin.

On abans hi hagué una bandera, ara n'hi ha una altra. Els nets dels qui van aplaudir la primera, aplaudeixen la segona, perquè el que importa és tenir banderes per aplaudir i pàtries per salvar i, sobretot, defensar els privilegis que cada bandera promet. D'això es tracta i no de cap altra cosa: els privilegis disfressats de llibertat, representats per un drap que representa una pàtria que, en realitat és al compte corrent, a la butxaca o sota la rajola que balla la sardana quan la trepitges perquè és millor que els calés no paguin impostos a la pèrfida Espanya i per això fem banderes, aixequem rajoles o viatgem a Andorra. I li paguem en diner negre a la xicota morena i filipina que neteja la casa i, de pas, passeja el gos i porta els nens a l'escola pel mateix preu sense cap queixa perquè més li val dur la boca tancada: el feminisme redemptor és per a les xicotes de casa, no pas per a les nouvingudes que a veure què s'han cregut -i ni tan sols parlen català!.

La vila mesquina i victoriosa sempre, el balcó brut de banderes, la memòria oblidadissa i feta a mida.

La terra dels nostres avis, la llengua dels nostres avis: vet aquí el que s'anomena i el que no es diu mai. Ni la terra ni la llengua importen massa mentre hi hagi beneficis per recollir i dur cap al calaix de la vila de Sant Cugat, on creix el pi d'en Xandri, tort i malalt però ufanós malgrat tot fins que no esdevingui l'Urbanització de luxe Pi d'en Xandri, on la vida és tal com l'havies somiada, amb una estelada lluent i una exempció d'impostos especial i transitòria fins que no siguem independents. Hi ha una curiosa similitud entre els discursos i les pintades d'Arran Sant Cugat i les proclames falangistes de fa vuitanta anys, però ara no toca.


Comentarios

  1. No conozco ningún patriota que no tenga sus dineros en Andorra. Se lo pregunten a la familia de la ya inexistente madre superiora.
    Salut

    ResponderEliminar
  2. Me estoy acordando de la señorita(fisioterapeuta), que me daba masajes en la cintura. Viene cada día desde Sant Cugat donde vive con su parejo, a Esplugues en un piso alquilado con un pequeño jardín donde intenta que crezca tomates para ensalada.
    En la Transición, sorprendía que hijos de fieles colaboradores del antiguo régimen, fueran socialistas, comunistas, en el nuevo régimen
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

VIVIM TEMPS INTERESSANTS PER ALS LLOPS

Vivim temps que prometen ser interessants, i això és una notícia molt dolenta per als qui vivim. Vivim temps de neofeixisme rampant, de líders que saluden a la romana, a l'estil nazi, d'eslògans facilets. Aquest cop i per primer cop, sembla que Catalunya porta un cert avantatge: el món ens mirava, potser? Ben Netanyahu porta un llacet groc al pit, l'Artur Mas saludava com Elon Musk a la campanya electoral de 2012, quan parlava d'un concepte tan nacionalsocialista com ho és "la voluntat d'un poble". Mas saludava com Musk 13 anys abans que ho fes el sorprenent enginyer aeroespacial i amo de Tesla. "Només el poble salva el poble", deien les pintades de l'esquerra Trotskista de 2017, de la CUP i els seus satèl·lits, sense recordar que la frase era molt anterior. Una frase heroica que va recuperar Roger Stone, el líder dels Proud Boys que van assaltar el Capitoli de Washington el gener de 2021 i que acaben de ser amnistiats, amnistiats com els lid...

JAUME COLLBONI Y LAS TENTACIONES DE UN SOCIALISTA BUSINESS FRIENDLY

Jaume Collboni es un político versátil. Fue teniente de alcalde con Ada Colau, aunque un teniente de alcalde poco fiable en varias ocasiones. Más de uno pensó que habría sido un gran teniente de alcalde de Xavier Trias, el alcalde de Convergència (o de Junts, o del PDCAT o como prefieran ustedes llamarle) ya que ambos coincidían algunas políticas liberales. Collboni se desmarcó de Colau en los últimos meses antes de las elecciones para posicionarse mejor ante la contienda. Le salió razonablemente bien y consiguió hacerse con el cargo. A Collboni le gustan el turismo y los hoteles y otros negocios afines, y los cruceros aparcados en el puerto, y suele contar que el turismo es una fuente de ingresos muy interesante para la ciudad. Quizás esta fuente de ingresos para las arcas municipales le impide ver el bosque. Y el bosque es, sin duda alguna, terrible: Barcelona exporta ciudadanos hacia las comarcas de su alrededor. Ciudadanos expulsados por la presión insoportable de los alquileres. L...

PARA LEYES, LAS DE LA SELVA, Y PARA VIVIENDAS, LAS CUEVAS

Familia de clase trabajadora en España, 2025 Dicen que España necesita del ladrillo y del turista para vivir. Y a alguien, en alguna parte, más listo que el hambre, se le ha ocurrido juntar los dos asuntos. Así nace la ocurrencia del piso turístico que está asolando el país. Porque no se trata ya de los centros de las grandes ciudades: hay pueblos de montaña que se empiezan a llenar de apartamentos para turistas al tiempo que echan a los vecinos. Las leyes del mercado, dicen. En España no ganamos para sustos ni para disgustos: tras la alegría inicial del turismo low cost y Airbnb, que teóricamente ayudaba a las buenas gentes a ingresar un poquito más, vino la peste, en forma de grandes inversores dispuestos a sacar tajada, pero a lo grande. Los listos suelen olerse los espacios desregulados, adonde acuden dando grandes dentelladas. Tonto el último: cuando el vecino pone un piso turístico, el otro vecino hace lo mismo. En España es fácil hacerse rico: lo dijo Alfonso Guerra. Lo que no ...