LA BANDERA AL COR DE LA CIUTAT

Miri's bé les dues fotografies. És la mateixa ciutat, el mateix edifici. Els separen uns anys de diferència però no massa. La fotografia en blanc i negre mostra una concentració falangista a Sant Cugat del Vallès, possiblement el 1940, vila que va celebrar amb il·lusió la victòria franquista i a la qual, en compensació, les coses li van anar molt bé. I li continuen anant molt bé: no queda ni un pam del municipi sense urbanitzar, i això que ha tingut alcaldes d'esquerres, ecologistes i ecofeministes. De l'esquerra nacionalista, és clar.

Des de sempre la nació mil·lenària, la llengua mil·lenària, la propietat mil·lenària. Si abans el problema foren les forces d'ocupació, ara ho son els okupes. Tot i que, a Sant Cugat, les forces d'ocupació van defensar les nostres coses i ara, vaja, els okupes son els nostres nens d'Arran que lluiten contra el capitalisme i l'heteropatriarcat fins que no posin seny i comprenguin de què tracta tot plegat i s'avinguin a què la causa sempre ha estat una i la mateixa: viure molt bé. Als demés que els bombin.

On abans hi hagué una bandera, ara n'hi ha una altra. Els nets dels qui van aplaudir la primera, aplaudeixen la segona, perquè el que importa és tenir banderes per aplaudir i pàtries per salvar i, sobretot, defensar els privilegis que cada bandera promet. D'això es tracta i no de cap altra cosa: els privilegis disfressats de llibertat, representats per un drap que representa una pàtria que, en realitat és al compte corrent, a la butxaca o sota la rajola que balla la sardana quan la trepitges perquè és millor que els calés no paguin impostos a la pèrfida Espanya i per això fem banderes, aixequem rajoles o viatgem a Andorra. I li paguem en diner negre a la xicota morena i filipina que neteja la casa i, de pas, passeja el gos i porta els nens a l'escola pel mateix preu sense cap queixa perquè més li val dur la boca tancada: el feminisme redemptor és per a les xicotes de casa, no pas per a les nouvingudes que a veure què s'han cregut -i ni tan sols parlen català!.

La vila mesquina i victoriosa sempre, el balcó brut de banderes, la memòria oblidadissa i feta a mida.

La terra dels nostres avis, la llengua dels nostres avis: vet aquí el que s'anomena i el que no es diu mai. Ni la terra ni la llengua importen massa mentre hi hagi beneficis per recollir i dur cap al calaix de la vila de Sant Cugat, on creix el pi d'en Xandri, tort i malalt però ufanós malgrat tot fins que no esdevingui l'Urbanització de luxe Pi d'en Xandri, on la vida és tal com l'havies somiada, amb una estelada lluent i una exempció d'impostos especial i transitòria fins que no siguem independents. Hi ha una curiosa similitud entre els discursos i les pintades d'Arran Sant Cugat i les proclames falangistes de fa vuitanta anys, però ara no toca.