Ir al contenido principal

LA BANDERA AL COR DE LA CIUTAT




Miri's bé les dues fotografies. És la mateixa ciutat, el mateix edifici. Els separen uns anys de diferència però no massa. La fotografia en blanc i negre mostra una concentració falangista a Sant Cugat del Vallès, possiblement el 1940, vila que va celebrar amb il·lusió la victòria franquista i a la qual, en compensació, les coses li van anar molt bé. I li continuen anant molt bé: no queda ni un pam del municipi sense urbanitzar, i això que ha tingut alcaldes d'esquerres, ecologistes i ecofeministes. De l'esquerra nacionalista, és clar.

Des de sempre la nació mil·lenària, la llengua mil·lenària, la propietat mil·lenària. Si abans el problema foren les forces d'ocupació, ara ho son els okupes. Tot i que, a Sant Cugat, les forces d'ocupació van defensar les nostres coses i ara, vaja, els okupes son els nostres nens d'Arran que lluiten contra el capitalisme i l'heteropatriarcat fins que no posin seny i comprenguin de què tracta tot plegat i s'avinguin a què la causa sempre ha estat una i la mateixa: viure molt bé. Als demés que els bombin.

On abans hi hagué una bandera, ara n'hi ha una altra. Els nets dels qui van aplaudir la primera, aplaudeixen la segona, perquè el que importa és tenir banderes per aplaudir i pàtries per salvar i, sobretot, defensar els privilegis que cada bandera promet. D'això es tracta i no de cap altra cosa: els privilegis disfressats de llibertat, representats per un drap que representa una pàtria que, en realitat és al compte corrent, a la butxaca o sota la rajola que balla la sardana quan la trepitges perquè és millor que els calés no paguin impostos a la pèrfida Espanya i per això fem banderes, aixequem rajoles o viatgem a Andorra. I li paguem en diner negre a la xicota morena i filipina que neteja la casa i, de pas, passeja el gos i porta els nens a l'escola pel mateix preu sense cap queixa perquè més li val dur la boca tancada: el feminisme redemptor és per a les xicotes de casa, no pas per a les nouvingudes que a veure què s'han cregut -i ni tan sols parlen català!.

La vila mesquina i victoriosa sempre, el balcó brut de banderes, la memòria oblidadissa i feta a mida.

La terra dels nostres avis, la llengua dels nostres avis: vet aquí el que s'anomena i el que no es diu mai. Ni la terra ni la llengua importen massa mentre hi hagi beneficis per recollir i dur cap al calaix de la vila de Sant Cugat, on creix el pi d'en Xandri, tort i malalt però ufanós malgrat tot fins que no esdevingui l'Urbanització de luxe Pi d'en Xandri, on la vida és tal com l'havies somiada, amb una estelada lluent i una exempció d'impostos especial i transitòria fins que no siguem independents. Hi ha una curiosa similitud entre els discursos i les pintades d'Arran Sant Cugat i les proclames falangistes de fa vuitanta anys, però ara no toca.


Comentarios

  1. No conozco ningún patriota que no tenga sus dineros en Andorra. Se lo pregunten a la familia de la ya inexistente madre superiora.
    Salut

    ResponderEliminar
  2. Me estoy acordando de la señorita(fisioterapeuta), que me daba masajes en la cintura. Viene cada día desde Sant Cugat donde vive con su parejo, a Esplugues en un piso alquilado con un pequeño jardín donde intenta que crezca tomates para ensalada.
    En la Transición, sorprendía que hijos de fieles colaboradores del antiguo régimen, fueran socialistas, comunistas, en el nuevo régimen
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LES COSES DE LES ROSES

Vaig a la farmàcia a comprar aigua oxigenada (3,90 euros el mig litre) i la senyora em regala una rosa minúscula, blanca i lila. Li dic que moltes gràcies, senyora, que se la guardi, que ja vindran altres senyors que apreciaran millor el detall, millor que no pas jo. Després passo pel súper per un parell coses que em feien falta (plàtans de Canàries i olives farcides d'anxova, 7,57 euros) i la caixera diposita una rosa fúcsia al damunt de la compra sense dir ni ase ni bèstia -ni tan sols no em mira. És Sant Jordi i toca la cosa de la rosa, de la mateixa manera avorrida i protocol.lària que toca el dia del Dòmund o el Dia del Caudillo el 18 de juliol. Deixo la rosa a una banda, li dic que no tinc targeta de client, pago i marxo. Quan era molt jove em dedicava a la pintura i feia exposicions de quadres pels bars i els restaurants. Passava algunes tardes al local i em convidaven a cerveses i de vegades venia alguna pintura. Després, ja més maduret, vaig posar-me a escriure i em van pu...

VILAWEB TAMBÉ PARLA DEL PAPA

El respectable públic està sofrint un publireportatge catòlic massiu i inacabable. Cal reconèixer que l'església de Roma té la mà trencada en litúrgies que alhora son espectacles, amb un poder hipnòtic que resulta fascinant. Però tal vegada era innecessari dedicar 24 hores al dia durant diversos dies en informatius sobre el funeral al Vaticà, més encara si tenim en compte que la Constitució es declara aconfessional i que la ciutadania espanyola no es deleix per anar a missa. Durant aquests dies, les editorials d'un dels digitals independentistes més combatiu, l'inefable Vilaweb, ha preferit demanar la dimissió de Salvador Illa per cometre el pecat d'espanyolitzar Catalunya (sic), però el mitjà ha tingut algun moment per parlar de Roma i els seus cardenals. I ho ha fet amb una entrevista a un senyor que es diu Vicenç Lozano, antic corresponsal al Vaticà de Tv3. L'aportació de Lozano entra en el camp de la conspiranoia i afirma que hi ha una conspiració ultradretana p...

LA PÀTRIA ÉS LA LLENGUA (CATALANA)

Fa molts anys vaig fer una visita a Alemanya i recordo haver vist uns adhesius on es podia llegir "In Deutschland, Deustch". Sembla que hi havia patriotes alemanys que no volien saber res de l'anglès. La qüestió de l'idioma, a Alemanya, és complexa. El nazisme va decidir que els territoris on es parla alemany eren Alemanya i aquest fou l'argument per annexionar-se, més o menys per força, Àustria i parts d'altres països. Catalunya, per fortuna, s'annexiona altres territoris de forma molt més naïf i es limita a imprimir plànols dels països catalans: el seu annexionisme és una postal de colors on no hi pot faltar l'Alguer, aquell poblet de Sardenya que tant els agrada, malgrat que allà coneix el català un 15% de la població. Però una vegada i una altra es repeteix que Catalunya té una llengua pròpia i s'insinua que el veritable bon català parla en català i, no cal dir-ho, escriu en català. Per aquest motiu, personalitats de la política i dels mitjans ...