Ir al contenido principal

VOSTÈ NO ÉS D'AQUÍ


Vaig néixer a Barcelona, en un carreró estret del barri de la Ribera, llavors un barri pobre i avui un barri gentrificat i caríssim. Al llarg de la vida he transitat per diverses poblacions, gairebé sempre per les exigències laborals, per les oportunitats de feina, un altre vulgar emigrant.

Visc en una població del Vallès i, per tant, jo no sóc d'aquí. Em diuen que no passa res, ja que fan falta professionals del meu ram i per tant la meva presència està justificada. A vegades també em diuen que, pel meu accent, se'm nota que no soc d'aquí però no passa res, ja aniràs agafant l'accent. Jo, de vegades, em pregunto què passarà el dia que ja no facin falta professionals del meu ram en aquesta població del Vallès: em faran fora, em retornaran a Barcelona?

Quan vivia a Lleida vaig anar a parar a Oliana, un poble de l'Alt Urgell on hi ha la factoria de Taurus que atreu treballadors i treballadores de molts llocs, poble amb immigració i jaciments de restes de dinosaures que se solen presentar com a "dinosaures catalans". A la primera avaluació vaig haver de suspendre de llengua (catalana) un nen del poble, i la seva mare em va demanar una entrevista urgent. ¡Vaja! vaig celebrar jo: per fi una família que es mira el butlletí de notes! Per a un mestre, tenir una petita evidència de què la seva feina és valorada és tot un premi. La mare, tot i que correcta, em va recriminar que per culpa del meu català oriental havia suspès el seu fill, que parla català occidental. Vostè no és d'aquí, venia a dir-me, i per això no ens entén.

Vaig haver de demostrar-li amb documentació i dades que la mala nota no tenia res a veure amb la diferència entre les variants dialectals del català però ella, en acabar l'entrevista, em va fer saber, com qui no vol, que el seu marit i pare de la criatura suspesa de llengua catalana és regidor del poble per ERC i persona de família influent, com si diguéssim un prohom d'Oliana. Vaig somriure, és cert, i també és cert que a l'avaluació següent vaig aprovar el nen després de fer un exercici de creativitat avaluadora. Quan un no és d'aquí, perquè voldria més problemes? Si el nen mereixia un 4 i jo li vaig posar un 5, diguem que no vaig cometre un acte de prevaricació massa greu i, a canvi, estic segur que em vaig garantir un curs pacífic i amable, que era molt millor per a tothom i fins i tot per al sistema educatiu català, que prou feina té.

A la vegada, també vaig passar del 4 al 5 la nena rumanesa, els dos nens senegalesos, el nen i la nena magrebins i els tres llatinoamericans del Perú, l'Equador i Bolívia: el principi d'igualtat davant la norma és inviolable.

A la nena xinesa no li vaig haver de modificar la nota, perquè havia tret un 10, la millor nota de tota la classe. Vostè no és d'aquí, li hauria d'haver dit a la Mei-Yin. Els pares de la Mei-Yin tenien un basar al peu de la carretera que creua el poble, i temps després vaig descobrir que la nena duia petites joguines del basar a l'escola i les venia a l'hora del pati, i que es treia gairebé el salari mínim al cap del mes. Llavors sí que vaig haver de citar el seu pare a una entrevista, i li vaig exposar la situació: la Mei-Yin trafica amb les companyes i els companys, i si això trascendeix tindrem un problema. L'home, molt seriós, va ficar-se una mà a la butxaca i en va extreure un feix de bitllets molt robust. Va anar dipositant bitllets de 20 euros damunt la taula i em va preguntar: quant? 

No, miri, això no va així aquí, vostè no és d'aquí i no ho sap, però no puc acceptar suborns. Recordo la mirada d'estupor del pare de la Mei-Yin i després em vaig preguntar si no seria que, a aquell bon home, l'estratègia del suborn no li havia funcionat la mar de bé a Catalunya. Com havia aconseguit la llicència per la botiga? Com s'havia empadronat? Com havia convalidat el carnet de conduir per conduir el seu BMW amb matrícula alemanya? Com s'havia convertit en el proveïdor oficial de material escolar i d'oficina del municipi?

Miri, senyor, això aquí no funciona així, li he de demanar que es guardi els diners i que parlem de la Mei-Yin, de la seva conducta i de com podem corregir i millorar aquest hàbit que té, i que ens podria dur problemes amb les altres famílies...

L'home em va fer un gest indesxifrable, va recuperar els bitllets i se'ls va retornar a la butxaca. Es va aixecar, em va donar la mà i em va preguntar -amb molta educació: vostè no és d'aquí?


Comentarios

  1. Ja ja,que buen final inesperado, el de vd. no es de aquí, preguntando.Hasta el chino te lo pregunta,porque no entiende o no quiere entender. En fin,que le vamos hacer,hagas lo que hagas,siempre la misma pregunta.Vd. no es de aquí?
    Muy bueno.

    ResponderEliminar
  2. Significativamente, uno no sabe nunca de donde es. Tampoco es malo el carecer de señas de identidad, te da la libertad de no estar atado a las tradiciones.
    Salut

    ResponderEliminar
  3. Los que nacimos en un sitio y fuimos a vivir a otro nos sentimos un poco como ciudadanos del mundo. Viajar y leer ayuda mucho a superar el nacionalismo rancio, identitario y supremacista, del tipo que sea.
    Un saludo.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

APUNTES SOBRE PRENSA PROVINCIANA CON GANAS DE NACIONAL

Me siento en una mesita, en uno de esos pequeños bares de pueblo en donde se puede encontrar la mesa de los ancianos, la de los jóvenes, la de los jóvenes latinos, la de los magrebíes con sus cafés y sus cortados. Ya nos quedan pocos lugares en los que las generaciones y los diferentes puedan convivir en paz durante un rato. He llegado a este bar casi de casualidad. La mesa de los ancianos levanta la mirada cuando me ve pasar a su lado y me saludan. Eso tampoco es frecuente, o por lo menos no lo es en las ciudades. Observo que casi nadie está mirando la pantalla de su smartphone: por lo visto, aquí, cuando se encuentran todavía buscan el encuentro con los demás. Necesito reponerme y pido una botella grande de agua, una ensalada y un bocadillo. Durante la espera (el ritmo de los bares de pueblo es muy pausado) descubro un periódico doblado en la mesa de al lado. Parece un poco ajado pero ¡vaya! es el de hoy. Se trata de "La República-El Punt-Avui", un triunvirato difícil de en...

L'11 DE SETEMBRE MÉS FELIÇ I MENYS INTERESSANT

El veí més indepe del meu bloc arriba a l'11 de setembre de 2026 amb la bandera feta un nyap . Giro la mirada enrere i contemplo, sense rencor i sense amor, aquells 11 de setembre furiosos, en què tremolaven els contenidors d'escombraries davant l'amenaça de les torxes ardents, les inacables cadenes humanes, els autocars i el merchandising de l'Assemblea Nacional i de Vilaweb, tots apressats a vendre xancletes, samarretes i gorres amb a bandera estelada. A l'entrada del supermercat Esclat, un aparador especial i majestuós venia tots els complements per anar a la manifestació. No hi havia balcó sense bandera ni pit sense samarreta, cada any un eslògan nou, escrit en un estil que anava de l'esperança a l'amenaça. Al final, tot fou un foc pàl·lid cuit entre els valors petitburgesos, la xenofòbia, el nacionalisme més ranci i el romanticisme més tronat. El pupurri i la transversalitat no son sinònims: la confluència programàtica que va agermanar les diverses trib...

A NOELIA NADIE LA ESPERABA AQUÍ

"Nadie me esperaba aquí" es el título del libro que Noelia Ramírez publicó en noviembre de 2025 (Nuevos cuadernos Anagrama) y que yo he leído este verano durante unos días en un pueblecito del pirineo francés en donde tampoco me esperaba nadie. El libro es un ensayo breve, de poco más de 100 páginas, que lleva por subtítulo "Apuntes sobre el desclasamiento".  En un verano de lecturas sesudas (W.G. Sebald, Carrère, Mario Bunge o Patrick Deville), la lectura de Ramírez ha sido com un soplo de aire que quizás no sea fresco en esta canícula que también llegó al Pirineo francés y en una época de calenturas, misiles y drones, políticos exacerbados que usan palabras gruesas. Lo de Noelia Ramírez es un viaje a la adolescencia y la juventud de una chica del extrarradio que consiguió llegar a la universidad con el esfuerzo de aquéllas hijas e hijos de la clase obrera que ahora se desvanece lentamente, tan lentamente como con seguridad. Es un relato seco y sin florituras ni fi...