L'11 DE SETEMBRE MÉS FELIÇ I MENYS INTERESSANT

El veí més indepe del meu bloc arriba a l'11 de setembre de 2026 amb la bandera feta un nyap.

Giro la mirada enrere i contemplo, sense rencor i sense amor, aquells 11 de setembre furiosos, en què tremolaven els contenidors d'escombraries davant l'amenaça de les torxes ardents, les inacables cadenes humanes, els autocars i el merchandising de l'Assemblea Nacional i de Vilaweb, tots apressats a vendre xancletes, samarretes i gorres amb a bandera estelada. A l'entrada del supermercat Esclat, un aparador especial i majestuós venia tots els complements per anar a la manifestació. No hi havia balcó sense bandera ni pit sense samarreta, cada any un eslògan nou, escrit en un estil que anava de l'esperança a l'amenaça. Al final, tot fou un foc pàl·lid cuit entre els valors petitburgesos, la xenofòbia, el nacionalisme més ranci i el romanticisme més tronat.

El pupurri i la transversalitat no son sinònims: la confluència programàtica que va agermanar les diverses tribus no es podia mantenir per massa temps, i era impossible que els plantejaments de la dreta nacionalista i xenòfoba es puguessin mantenir per gaire temps al costat dels qui pretenien anar de la independència a la Quarta Internacional de Trotsky. La pulsió independentista va esclatar com el globus a les mans de l'infant neguitós. No hi ha mal que cent anys duri.

Això que es diu Catalunya i que alguns somien que fou i tornarà a ser un país va quedar convulsionat i malmès per les grapes indepes, incapaces de formular una proposta social, desconnectat de la realitat, empobrit i dividit. Tardarem unes quantes generacions en recobrar la confiança els uns en els altres, perquè es fa difícil oblidar el qui prometia deportacions de xarnegos i de botiflers, la prohibició de la llengua castellana, els qui feien llistes de bons i mals catalans.

Avui, els residus de l'independentisme tornen a ser aquells grups menuts que es definien per l'odi entre sí. Arran i Aliança Catalana frisen per barallar-se al Fossar de les Moreres, on se sap que no hi ha combatents de 1714 però la il·lusió és superior a la veritat. Ahir, la senyora Sílvia Orriols va insinuar que el seu enemic Lluís Llach hauria d'explicar què feia exactament al Senegal.

No hi ha convocatòries massives ni desfilades amb torxes, ni pintades (ara es diu graffitti) ni massa rebombori a les xarxes. La premsa més nostàlgica busca els culpables de la desmobilització i solen assenyalar el partit socialista en general i Salvador Illa en concret. Els fabulosos líders del procés romanen en silenci, tal vegada meditant en algun remot monestir. Els qui van emigrar a Suïssa es veu que allà s'hi troben bé, i l'homenet fugat a Waterloo cada cop és més modest i més humil. El xalet de Waterloo també s'ha convertit en una casa de repòs on ja no se sap exactament qui hi viu, qui hi toca el piano, qui passa l'escombra ni qui és que, a les nits, somica pel país perdut. Aquest 11 de setembre català s'assemblarà (per fi!) al 9 de juny, Dia de Comunitat de Múrcia. Algun acte oficial, banderoles de festa major, un xic de folklore, un brindis amb ratafia a les millors cases.

Aquest 11 de setembre serà ni més ni menys que un bon dia per anar-se'n a jeure a la platja, descansar i anar al cinema (o la gespa del xalet de la Cerdanya mentre es consulten els números de l'Íbex).

Tan sols a Ripoll, pel que sembla, l'acte de l'ajuntament inclourà proclames pujades de to a càrrec de l'inefable Ramon Cotarelo (a hores d'ara potser ja Ramó Cotarel·lo), que deu haver negociat tres o quatre-cents euros per la feina. A la resta de pobles i ciutats, un agradable festiu que ens fa més passable la xafogor.

Quan miro enrere i recordo aquelles diades de fúria, també recordo els estranys amics que va fer la resistència a l'independentisme, on ens vam trobar els qui, des de tot el ventall ideològic, ens vam agrupar per fer front al monstre autoritari i, més que res, per no sentir-nos tan sols quan ens sentíem rodejats i amenaçats. A hores d'ara ja ens hem desintegrat i malgrat algunes amistats que han romàs, ja tampoc no ens veiem i apenes ens parlem. La realitat també ens ha atrapat a nosaltres i ara ja sabem que la nostra unió fou tan il·lusòria com la dels indepes, aquests que ara s'assenyalen, insinuen delictes i busquen llocs on repartir-se plantofades: el Fossar de les Moreres és aquell lloc que ja apareixia a West Side Story on les bandes rivals se citaven per clavar-se cops de puny i alguna punyalada.

Encara està per fer el relat complet dels anys del procés, l'estrany fenòmen sociològic que va aconseguir enredar una part enorme de la ciutadania a la que se'ls convèncer que, enlloc de ciutadans, eren "el poble català" i que "la voluntat del poble no es pot aturar", conceptes que se situen a les antípodes del pensament democràtic i il·lustrat i que suposaven un retorn a l'obscurantisme medieval. El reportatge definitiu està per fer i l'espero amb candeletes com les que s'encenen als altars de Montserrat demanant alguna intercessió virginal.

Tal vegada encara ningú no gosa perquè hi ha massa vergonya i zones fosques. A ningú no li agrada reconèixer que es va deixar enredar com un panoli i que es va retratar davant dels altres com un intolerant, un xenòfob o un partidari de la divisió. Suposo que Aliança Catalana ha sabut recollir (i acollir) els qui se senten desvergonyits, tot i que la pròpia senyora Orriols ha anat desempallegant-se del discurs indepe per abraçar el discurs de l'ultradreta global, més eficient, la que assenyala els estrangers com a culpables de tot, emulant aquella vegada i aquell lloc en què es va assenyalar el jueus.

I així, mentre celebrem el retorn a un 11 de setembre de pausa i de descans i sense nervi patriòtic i esperem l'historiador prou valent per fer el reportatge definitiu, ens angoixem amb la sospita d'un futur capturat per l'amenaça de l'ultradreta global i les seves formes espanyoles i catalanes. Mai no podem estar tranquils del tot, caram! Però també sabem que les fúries, per més furioses que siguin, tenen un temps al capdavall del qual caduquen i es fonen, i sabem que les banderes s'esfilagarsen dalt dels màstils, que els líders més abrandats es cansen i emmudeixen, que la pau retorna perquè, al capdavall, només volem que ens deixin viure tranquils. Ep, si pot ser.

Diu un proverbi xinès: demana no viure en temps interessants. Quanta saviesa hi ha en aquesta dita! Perquè allò que ens interessa, en realitat, no és interessant per als llibres d'història ni per als youtubers. Allò que ens interessa és que la majoria visqui en bones condicions, que l'educació funcioni i que la sanitat pública sigui eficaç, que els menys afavorits tinguin oportunitats, que la idea de la igualtat ens il·lustri i que la cosa pública sigui la cosa de tots, allò en què creiem perquè és allò que tenim de veritat i, segurament, l'únic tangible que tenim. 

A Mèxic, fa alguns anys (desconec si encara és així), hi havia uns rètols als jardins públics on deia: "Este parque es suyo". Eren uns jardins espectaculars, d'una bellesa grandiosa. Vet aquí el que ens interessa a la majoria. Viure tranquils i passejar per parcs bonics que son el fruit dels nostres impostos. I saber que les escoles públiques son les bones escoles i que ningú no es queda enrere tan sols per no tenir prou diners. Les pàtries i les banderes no ens interessen gens perquè mai no ens han resolt res i, més que res, ens han dut problemes i dates interessants, encara que més estressants que interessants. M'agraden els 11 de setembre poc estressats, això és bo per a la salut de la ciutadania.