Ir al contenido principal

VOSTÈ NO ÉS D'AQUÍ


Vaig néixer a Barcelona, en un carreró estret del barri de la Ribera, llavors un barri pobre i avui un barri gentrificat i caríssim. Al llarg de la vida he transitat per diverses poblacions, gairebé sempre per les exigències laborals, per les oportunitats de feina, un altre vulgar emigrant.

Visc en una població del Vallès i, per tant, jo no sóc d'aquí. Em diuen que no passa res, ja que fan falta professionals del meu ram i per tant la meva presència està justificada. A vegades també em diuen que, pel meu accent, se'm nota que no soc d'aquí però no passa res, ja aniràs agafant l'accent. Jo, de vegades, em pregunto què passarà el dia que ja no facin falta professionals del meu ram en aquesta població del Vallès: em faran fora, em retornaran a Barcelona?

Quan vivia a Lleida vaig anar a parar a Oliana, un poble de l'Alt Urgell on hi ha la factoria de Taurus que atreu treballadors i treballadores de molts llocs, poble amb immigració i jaciments de restes de dinosaures que se solen presentar com a "dinosaures catalans". A la primera avaluació vaig haver de suspendre de llengua (catalana) un nen del poble, i la seva mare em va demanar una entrevista urgent. ¡Vaja! vaig celebrar jo: per fi una família que es mira el butlletí de notes! Per a un mestre, tenir una petita evidència de què la seva feina és valorada és tot un premi. La mare, tot i que correcta, em va recriminar que per culpa del meu català oriental havia suspès el seu fill, que parla català occidental. Vostè no és d'aquí, venia a dir-me, i per això no ens entén.

Vaig haver de demostrar-li amb documentació i dades que la mala nota no tenia res a veure amb la diferència entre les variants dialectals del català però ella, en acabar l'entrevista, em va fer saber, com qui no vol, que el seu marit i pare de la criatura suspesa de llengua catalana és regidor del poble per ERC i persona de família influent, com si diguéssim un prohom d'Oliana. Vaig somriure, és cert, i també és cert que a l'avaluació següent vaig aprovar el nen després de fer un exercici de creativitat avaluadora. Quan un no és d'aquí, perquè voldria més problemes? Si el nen mereixia un 4 i jo li vaig posar un 5, diguem que no vaig cometre un acte de prevaricació massa greu i, a canvi, estic segur que em vaig garantir un curs pacífic i amable, que era molt millor per a tothom i fins i tot per al sistema educatiu català, que prou feina té.

A la vegada, també vaig passar del 4 al 5 la nena rumanesa, els dos nens senegalesos, el nen i la nena magrebins i els tres llatinoamericans del Perú, l'Equador i Bolívia: el principi d'igualtat davant la norma és inviolable.

A la nena xinesa no li vaig haver de modificar la nota, perquè havia tret un 10, la millor nota de tota la classe. Vostè no és d'aquí, li hauria d'haver dit a la Mei-Yin. Els pares de la Mei-Yin tenien un basar al peu de la carretera que creua el poble, i temps després vaig descobrir que la nena duia petites joguines del basar a l'escola i les venia a l'hora del pati, i que es treia gairebé el salari mínim al cap del mes. Llavors sí que vaig haver de citar el seu pare a una entrevista, i li vaig exposar la situació: la Mei-Yin trafica amb les companyes i els companys, i si això trascendeix tindrem un problema. L'home, molt seriós, va ficar-se una mà a la butxaca i en va extreure un feix de bitllets molt robust. Va anar dipositant bitllets de 20 euros damunt la taula i em va preguntar: quant? 

No, miri, això no va així aquí, vostè no és d'aquí i no ho sap, però no puc acceptar suborns. Recordo la mirada d'estupor del pare de la Mei-Yin i després em vaig preguntar si no seria que, a aquell bon home, l'estratègia del suborn no li havia funcionat la mar de bé a Catalunya. Com havia aconseguit la llicència per la botiga? Com s'havia empadronat? Com havia convalidat el carnet de conduir per conduir el seu BMW amb matrícula alemanya? Com s'havia convertit en el proveïdor oficial de material escolar i d'oficina del municipi?

Miri, senyor, això aquí no funciona així, li he de demanar que es guardi els diners i que parlem de la Mei-Yin, de la seva conducta i de com podem corregir i millorar aquest hàbit que té, i que ens podria dur problemes amb les altres famílies...

L'home em va fer un gest indesxifrable, va recuperar els bitllets i se'ls va retornar a la butxaca. Es va aixecar, em va donar la mà i em va preguntar -amb molta educació: vostè no és d'aquí?


Comentarios

  1. Ja ja,que buen final inesperado, el de vd. no es de aquí, preguntando.Hasta el chino te lo pregunta,porque no entiende o no quiere entender. En fin,que le vamos hacer,hagas lo que hagas,siempre la misma pregunta.Vd. no es de aquí?
    Muy bueno.

    ResponderEliminar
  2. Significativamente, uno no sabe nunca de donde es. Tampoco es malo el carecer de señas de identidad, te da la libertad de no estar atado a las tradiciones.
    Salut

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

ESA COSA GRANDOTA Y TRISTE QUE SE LLAMA KOLDO

Soy un seguidor incondicional del cine de David Lynch desde que vi una cinta suya por primera vez. Puede que fuera Blue Velvet o Eraserhead, ya no lo recuerdo. En sus películas, raras como un sueño inolvidable, están los monstruos que anidan en nuestras noches y en nuestras vísceras. Lynch les pone rostro y voz, les lleva des de la profundidades oscuras hasta el mundo tangible. Hoy he visto a uno de mis monstruos pasearse por la pantalla. Es un hombre grande, casi desproporcionado, de nombre vasco y aficionado a romper mojones enormes con un par de hachazos. Es un ser que bordea lo irreal y que en ese borde advierte de que no es real del todo, que nosotros solo vemos una imagen borrosa que nuestro subconsciente rellena y le pone bordes definidos, nombre y timbre de voz. Y su voz es meliflua y a la vez áspera, pero es una voz que resuena como si fuese antigua y vagamente reconocible. Koldo no existe pero existe, hace las dos cosas a la vez, como en una pesadilla de esas chungas, las pes...

EL QUE ENS CONVÉ ALS CATALANS

Abans de saber què ens convé als catalans caldria decidir si existim, és a dir, si es pot parlar d'un grup homogeni amb uns mateixos interessos, una sola cultura i qui sap si una unitat de destí en l'universal. Em fixo en la facilitat de molts polítics, generalment de la dreta nacionalista, per parlar en nom del poble català quan van a negociar (o a fer xantatge) al govern d'Espanya. És un tema molt vell: existeix una idiosincràcia catalana? És a dir: hi ha un fet diferencial català? (O espanyol, o eivissenc, o dels ciutadans de La Gomera?). Durant els anys del procés ens vam haver d'habituar a sentir parlar del "poble de Catalunya", expressió que sembla predemocràtica i rància, a no ser que ens referim a Sant Feliu de Boixalleu, que sí que és un poble català i, concretament, de la comarca (catalana) de La Selva. Em resultava molt difícil comprendre la fixació en parlar de "el poble", quan hauria de ser habitual parlar de ciutadania, que és l'úni...