Ir al contenido principal

EL QUE ENS CONVÉ ALS CATALANS


Abans de saber què ens convé als catalans caldria decidir si existim, és a dir, si es pot parlar d'un grup homogeni amb uns mateixos interessos, una sola cultura i qui sap si una unitat de destí en l'universal. Em fixo en la facilitat de molts polítics, generalment de la dreta nacionalista, per parlar en nom del poble català quan van a negociar (o a fer xantatge) al govern d'Espanya. És un tema molt vell: existeix una idiosincràcia catalana? És a dir: hi ha un fet diferencial català? (O espanyol, o eivissenc, o dels ciutadans de La Gomera?).

Durant els anys del procés ens vam haver d'habituar a sentir parlar del "poble de Catalunya", expressió que sembla predemocràtica i rància, a no ser que ens referim a Sant Feliu de Boixalleu, que sí que és un poble català i, concretament, de la comarca (catalana) de La Selva. Em resultava molt difícil comprendre la fixació en parlar de "el poble", quan hauria de ser habitual parlar de ciutadania, que és l'únic terme il·lustrat que es podria demanar als polítics.

Quan era petit, em duien a visitar un artefacte molt estrany de Montjuïc anomenat "El Poble Espanyol", construït el 1929 i que, en alguna banda, consta com a "museu arquitectònic". Podria ser fins i tot graciós, tot i que és inevitablement ridícul i estrafolari, un acudit naïf que ens hauria de fer pensar en es fantasies patriòtiques. Ara que hi penso, em sorprèn que el "Poble Espanyol" de Montjuïc hagi suportat els anys del tsunami democràtic i les urnes i tota la mandanga sense que ningú no hagi decidit calar-li foc o, en el seu defecte, exigir un canvi urgent de nom, o una ressignificació o alguna altra ocurrència.

A dia d'avui, tant la senyora Míriam Nogueras com els senyors Puigdemont i Junqueras continuen parlant del poble català i la defensa dels seus interessos, sense que mai puguem saber si aquests interessos son comuns a tota la ciutadania o si son, més aviat, els de determinats segments de la política de partits o de classe, tal com em temo que passa. Em pregunto quins interessos comparteixo amb el senyor Rull, Turull o Tururull, i de quina mena podrien ser aquests interessos compartits: en la cosa econòmica? Ho dubto. I també dubto que tinguem interessos gaire similars en les lectures, la roba, els gustos musicals, la cuina o els supermercats que freqüento. 

Imaginar que existeix un poble català amb interessos comuns ens obliga a crear un vincle, metafísic i misteriós, entre señoritos rendistes de Pedralbes i aturats de llarga durada a Badia, entre executius de Sant Cugat i treballadors precaris del barri de Bonavista de Tarragona, entre una jubilada d'or de Matadepera i una perceptora de la renda mínima a Sant Cosme. I, per tant: com pot saber la senyora Nogueras què em convé més a mi, en tant que ciutadà adscrit a Catalunya?

Si li ho preguntés, em respondria amb la cosa del dèficit fiscal i blabalablà, i aniria a parar a l'Agència Tributària de Catalunya, la darrera fantasia humida del nacionalisme. I llavors jo li hauria de dir que l'Agència Tributària de Catalunya em fa més por que una DANA perquè si alguna cosa funciona a Espanya és, justament, l'Agència estatal de l'administració tributària (AEAT), eficaç i ben organitzada i sobre la que mai no es projecten dubtes, sospites de corrupció ni evidències de mal funcionament. Res de tot això no em sembla garantit per una agència tributària catalana que, segurament, estarà gestionada per antics directius del Barça o per venerables patriotes que han estat Minyons Escoltes, geganters, grallers o castellers o, de vegades, diables de la colla del barri. Del barri català, és clar.

El meu pare, que havia estat molt nacionalista durant gran part de la seva vida, de vegades mostrava signes de fatiga i lamentava, ja molt gran, que una característica dels catalans sigui que, per ser català, no n'hi ha prou amb haver nascut dintre d'unes línies del mapa si no que cal exercir i demostrar, constantment, que s'és català, feina feixuga i més aviat tediosa, una mena de versió pagesívola i floklòrica del mite de Síssif. Ens passa el mateix amb la llengua, que l'hem de defensar a tot arreu i tothora, no fos cas que la llengua catalana desaparegués per culpa nostra i de la nostra mandra i, tant és així que ens cal estar atents les 24 hores per por que, quan somiem, no somiem que parlem en castellà.

A mi, ja ho veuen, em costa molt imaginar què tinc en comú amb el senyor Josep Oliu i què em fa diferent d'en Juan Manuel Martínez o de l'Ainara Maldonado, el primer mestre de primària a Fregenal (Badajoz) i la segona auxiliar d'infermeria de dilluns a divendres i els caps de setmana tècnica d'atenció a les persones dependents a Yecla (Múrcia).

A veure si resultarà, a fi de comptes, que l'Ainara i en José Manuel son part del meu poble i, en canvi, no ho son la senyora Nogueras, Rull, Turull i Tururull i la resta dels seus amics i saludats?



Comentarios

  1. Me creas dudas,en la cuestión de pueblo,de nacionalidad.Llevo 60 años en Cataluña y me considero andaluz,las ferias,la Semana Santa,el pescaito frito,muchas cosas me definen.Por eso puedo entender al independentista catalán, el amor a su idioma,Montserrat,las verbenas,el Barça. Lo que ya no entendi,fue la eclosion del proces,contra todo lo que no fuera su ideal de pueblo,nación.

    ResponderEliminar
  2. Y yo me siento completamnte expulsado, Lluis, completamente. No me identifico con nada, que tampoco es bueno, lo sé, pero nada.
    Barraquista, chabolista, metido en la AAVV de toda la vida y colaborador de Teresas y otras causas "nobles", pero que ninguna de ellas tenia ni tiene que ver con el nacionalismo. Siempre me he considerado un charnego, siempre, y no he tenido, quizá por ello, la necesidad de reivindicarme.
    He hecho buenos negocios con catalanes, cierto, y jamás me han fallado, pero es que con los gitanos también he hecho negocio, con los de la calle Salvadors, y no poco, y siempre han sido cumplidores.
    No tengo arraigo de patria, ni sentimiento alguno, ni reconozco bandera.
    No me representan.
    Salut

    ResponderEliminar
  3. De Charnegolandia, que exagerado eres. No hay mejor barceloni que tú, que la tienes fotografiada de arriba abajo, de derecha a izquierda, como un buen amante

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LA HUELGA DE DOCENTES, OTRA VEZ

Creo que fue el domingo pasado, cuando una gran algarabía inundó las calles: un grupo de chicos de la cosa del fútbol, todos ellos hombres, todos ellos muy ricos, desfilaron ante el pueblo humilde, que les aplaudía con fervor. Ellos cantaban y reían y bebían, y el pueblo aplaudía cada una de sus gracias. Uno de ellos agitó una bandera con una estrella, y el pueblo aplaudía. Los chicos del fútbol nunca han sido muy listos (quizás por eso juegan al fútbol), y eso le gusta al pueblo: tener la certeza de que se puede ser muy rico sin ser listo y sin estudios más allá de los obligatorios. Muchos niños de hoy admiran a esos tipos ricos que se pasean por la ciudad encima de un autocar haciendo el ganso. El martes siguiente, hubo una manifestación de docentes en las mismas calles. Esta vez, los niños ricos del fútbol se quedaron en sus jacuzzis o en sus chalés y no se molestaron en salir para aplaudir a los docentes. Aunque, a decir verdad, la manifestación de los docentes no pretendía ser vit...

HISTORIA DEL NIÑO EN DIEZ PÁRRAFOS

Les voy a contar un relato breve sobre cosas que suceden en las aulas de primaria. Hoy, un niño de 12 años (¡12!) se presenta en el aula con su teléfono móvil colgando del cuello de un cordel azul, lo hace con ostentación, desafiando a las normas. Cuando el maestro le pide que le entregue el móvil, que será custodiado en el despacho de Dirección, tal como se especifica en la normativa, el niño (12 años) responde que ni hablar y aprovecha la situación para insultar al maestro y a la institución. El maestro le manda a discutir el asunto en el despacho de Dirección (hoy hay un examen muy importante y no se puede perder el tiempo), y al llegar allí el niño de 12 años insulta también al representante de la Dirección y a cuántos docentes se cruzan en su camino. Más tarde insulta de nuevo al maestro y le hace saber que desea su muerte (sic). En algún momento se consigue que el niño de 12 años rellene una "hoja de reflexión" en donde debe escribir cuál ha sido su conducta equivocada ...

EL TURISTA VIRAL

No ganamos para sustos, y se diría que hay alguien muy interesado en mantenernos en estado de susto permanente. Sin duda hay negocio en el susto, por fuerza debe haber negocio en el susto. El capitalismo siempre supo que el dinero está en el río revuelto de los miedos: el miedo a morir, a envejecer o a quedarse solo. La farmacia y la parafarmacia, la cosmética, la intervención estética (des de la operación de pechos o de glúteos a los implantes de pelo o la dentadura perfecta) mueven millones y millones. Solo se trata de avivar los miedos de forma constante y sin pausa. El miedo al terrorismo islámico disminuyó y ahora toca el miedo al virus. Sin duda algo se torció muy mucho con el COVID 19, y muchas generaciones arrastrarán el miedo al contagio. La sociedad parece distinta tras la pandemia de 2019. Ayer mismo vi a varias personas saliendo del Lidl con grandes cantidades de papel higiénico. El susto, a veces, parece inspirarse en los clásicos de la literatura, y en el caso del "h...