MERCÈ, EN UNA MANIFESTACIÓ 40 ANYS MÉS TARD

Em trobo la Mercè, de pura casualitat, al punt de trobada amb les companyes que hem anat a la manifestació. Amb la Mercè vam estudiar junts, fa 40 anys, i després cadascú va fer el seu camí, o el camí que ens vam trobar i que tal vegada no era ben bé el nostre. Algun misteri de la natura ens permet reconèixer-nos. Ella ja s'ha jubilat i jo m'he d'esperar una mica, però tot i jubilada ha decidit anar a la manifestació dels docents. Sonen xiulets i onegen pancartes i arriba la flaira de la pólvora, aquesta gent de la CGT sempre porten pólvora. Tal vegada l'anarquisme sense pólvora no s'entendria.

Fa 40 anys, quan la Mercè i jo estudiàvem a la Universitat, també eren temps de reivindicacions i de lluites, i si no vaig errat ens vam conèixer justament perquè tots dos protestàvem, ja que feiem especialitats diferents. Apenes recordo les reivindicacions de fa 40 anys, vagament les protestes per la imminència del Pla Bolonya i altres ocurrències del poder. Sí que recordo que una professora de pedagogia, que era una senyora molt important i casada amb un polític més important encara, es va adreçar als protestants i ens va dir que "us esteu equivocant d'enemic". Vaig tardar anys a comprendre que aquella pedagoga tenia part de raó, però llavors ja comprenia que qui protesta també sol tenir raó. Han passat 40 anys i coincidim en una nova protesta, respecte de la qual també hi ha qui em diu: us esteu equivocant d'enemic. Sempre hi ha algú que coneix el veritable enemic i creu que t'ha de corregir, però ara ja no em molesta gaire.

Recordo que la Mercè es va casar  molt jove, quan encara érem estudiants, i jo vaig pensar que aquell noi, el seu marit, no li esqueia gaire, com si fossin dos éssers de planetes diferents. Però no crec que li ho digués: al capdavall la invenció de l'amor serveix perquè l'espècie es reprodueixi i el mon giri amb una mica més de sentit i dibuixem cors a les escorces dels faigs. Ara m'explica que té fills repartits per diversos llocs del planeta i n'està satisfeta i riem una estona, com si quaranta anys no fossin res, una broma lleugera i més val riure. I riure-se'n: aquí estem, protestant altra vegada però amb la pell més arrugada i pèls plancs i taquetes al cutis però mira'ns aquí altra vegada baixant a Barcelona per anar a la mani. Una mani inútil? em pregunten després. Ui! Si en Sartre va dir que la vida era una passió inútil... vols dir que cal aturar-se a pensar en la utilitat de la vaga i de la mani?  Si el dia abans de morir-me es convoca una manifestació contra el poder i a mi em sembla que la reivindicació és justa, allà estaré, altra vegada, com fa quaranta anys, quan estudiàvem i ens fèiem un tip de riure i tot semblava lleu i intens alhora, com la primavera als vint anys.

Els anys en han passat pel damunt, com la ventada de l'endemà de la manifestació -que és avui mentre escric, però som els mateixos en els mateixos llocs encara que haguem canviat i els llocs hagin canviat, i continuem sense comprendre qui son els enemics de debò però ho intuïm i protestem i tornem a riure, com quan érem tan joves i ens quedàvem fins al vespre a la facultat i en acabat enganxàvem cartells subversius per les parets i en acabat unes cerveses i després qui sap: tot estava per fer i el temps és un miratge estrany. Ara ens anem jubilant i pleguem amb ganes i sabem que els qui venen per darrera ho faran molt millor que nosaltres encara que ja no ens creiem res del tot, i tot ens sembla lleu.